El 2 de març del 2020 el ministre de Salut, Joan Martínez Benazet, va informar que s’havia detectat el primer cas de coronavirus a Andorra. D’aleshores ençà la situació ha estat una muntanya russa en què, més enllà de la salut –que sens dubte és el més important–, l’economia i la societat han estat les principals víctimes dels estralls d’una malaltia fins al moment desconeguda. Encara avui, tot i els indubtables avenços i el descobriment de la vacuna, la Covid-19 és plena d’incerteses.
En aquest primer any de pandèmia mundial, el Govern d’Andorra ha hagut de fer el cor fort per minimitzar els seus impactes i ha pres decisions que, tot i poder ser qüestionables, no han estat fàcils. L’Executiu s’ha vist forçat a trencar la regla d’or de l’endeutament i a crear lleis a correcuita per salvar l’economia del país i, de retruc, el màxim nombre de llocs de treball possible. En un moment en què s’ha necessitat sentit d’Estat i unió política, no totes les forces han estat a l’alçada i les pica-baralles al Consell General han estat constants i, sovint, decebedores i lamentables.
El que és inegable, però, és que Andorra té un ministre de Salut pneumòleg de professió, proper i carismàtic que, tot i l’esgotament físic i mental al qual ha estat sotmès, no ha defallit i ha comparegut incansablement per donar les explicacions oportunes sobre l’evolució epidemiològica. El cap de Govern també ha liderat les compareixences en els moments més durs i no ha defugit d’anunciar les pitjors notícies als ciutadans i, molt especialment, als comerciants i restauradors i també a les estacions d’esquí.
La pandèmia no ha acabat, i pot ser que encara tingui un llarg recorregut, però amb tot l’après el Govern ha de seguir intentant trobar el difícil equilibri entre salut i economia, mentre que li correspon a la societat respectar totes les mesures que decreti per superar la malaltia i recuperar, d’una vegada per totes, la tan anhelada normalitat.
