La proposta de construir habitatge públic a través de sistemes modulars no només és plausible, sinó necessària. El fet que en un context d’emergència residencial s’opti per una via que accelera terminis i permet flexibilitat arquitectònica, com ha confirmat el ministre portaveu Guillem Casal, apunta en la direcció correcta. Tanmateix, el debat encetat per Carine Montaner sobre l’encaix de les tiny houses al parc públic ha estat descartat pel Govern amb un argument tècnic: la seva naturalesa unifamiliar. Però el rebuig no hauria d’invalidar el fons del missatge.
L’habitatge assequible necessita innovació, rapidesa i adaptació al territori. I si bé el sistema modular presenta avantatges logístics, també ha de superar estudis de viabilitat, normatius i urbanístics abans de materialitzar-se. De moment, només hi ha la disposició d’una parcel·la a la Massana i la promesa d’un conveni al juny. La urgència habitacional no pot quedar supeditada a tràmits eterns. Ni tampoc a una desinformació tècnica que, com advertia Montaner, corre el risc d’estigmatitzar opcions viables. El repte no és només construir ràpid. És construir bé, i amb visió de futur.
