El Govern ha anat fent el camí a poc a poc, però sempre en la mateixa direcció: admetre, primer amb matisos i ara ja amb claredat, que l’Acord d’associació serà mixt, que no podrà entrar plenament en vigor a curt termini i que, si es vol salvar políticament el projecte, caldrà recórrer a fórmules intermèdies com l’aplicació provisional. El relat oficial ha evolucionat a mesura que la realitat europea s’imposava, i avui l’Executiu ja assumeix obertament allò que durant mesos s’havia evitat verbalitzar: que el procés serà més llarg, més complex i menys lineal del que es va prometre.
En aquest trajecte, el Govern ha anat rebaixant expectatives mentre acumulava costos. Temps polític, recursos públics i capital social s’han invertit en un debat que ha acabat polaritzant la societat i desgastant-la emocionalment. Ara s’explica que dos articles gairebé simbòlics poden quedar fora, que caldrà modificar la legislació interna i que tot plegat haurà de passar per un referèndum. L’admissió final —que potser ni tan sols hi haurà referèndum aquesta legislatura— tanca el cercle del desencís. No tant pel contingut de l’Acord, sinó per la gestió del relat i dels tempos.
