Tot i que encara falten dos anys per a les eleccions generals, l’ambient polític s’escalfa amb una intensitat poc habitual en aquesta fase del cicle. Els primers noms que circulen, les propostes públiques i els moviments interns dels partits —amb juntes directives que es renoven i estratègies que es redefineixen— insinuen que tothom vol arribar preparat a una cita electoral que es preveu decisiva. Les formacions encaren un període de reposicionament discret però constant, en què cada peça que es mou té un significat polític inequívoc.
Aquestes maniobres prèvies no es produeixen en el buit, sinó en un context dens i ple de tensions. La crisi d’habitatge, que ja forma part del dia a dia de bona part de la ciutadania, i la pressió migratòria, cada vegada més complexa de gestionar, condicionaran inevitablement el debat públic. Les eleccions que s’albiren seran, probablement, les primeres en què aquestes dues qüestions pesaran tant en la definició dels programes, en la configuració de les aliances i en la credibilitat de les solucions que s’ofereixin.
Davant aquest escenari, el país entra en una fase d’observació activa. S’escalfen motors, sí, però també s’estudia el terreny. El compte enrere ha començat molt abans del previst, i el país ja es prepara per un cicle electoral que demanarà rigor, valentia i capacitat real de transformació.
