L’anunci del Govern d’apujar novament el salari mínim per sobre de l’IPC i de mantenir com a objectiu que arribi al 60% del salari mitjà és, sens dubte, una mesura positiva. És una mostra d’intenció política que vol respondre a la necessitat d’equitat i a la pressió d’un cost de la vida que no deixa d’augmentar. Tanmateix, l’optimisme s’ha de temperar amb realisme: una pujada nominal del salari mínim no pot deslligar-se de la inflació, de l’augment constant de l’IPC i, sobretot, del preu desorbitat de l’habitatge, que continua sent el veritable factor d’ofec per a la classe treballadora del país.
Els salaris han pujat, sí, però de manera desigual. Els funcionaris i els cossos especials han vist ajustos que els permeten, en part, compensar l’encariment generalitzat. En canvi, la major part del teixit laboral andorrà continua destinant més del 50% del sou al lloguer, una situació que vulnera qualsevol idea de vida digna. Parlar del 60% del salari mitjà com a fita és encertat en termes macroeconòmics, però insuficient si no s’acompanya d’una política decidida contra l’especulació immobiliària i de mesures reals que garanteixin un sostre assequible.
