Qui ho diu que Andorra no té costa? El nostre és un país d’hivern. No perquè a l’estiu quedi desert, com si que pot passar amb destinacions tradicionalment turístiques de muntanya, sinó perquè qui l’abandona en massa a la que arriba el bon temps són els propis habitants del país.
Aquests dies, sobretot des que va acabar-se el curs escolar, viatjar per la costa catalana és sinònim de trobar-se gairebé arreu cotxes de matrícula andorrana, malgrat que les destinacions properes a la costa de Tarragona segueixen sent les més poblades d’andorrans.
Fer una paella a Cambrils és sinònim de trobar-se a la taula del costat a un conegut o saludat, i a més d’un li ha passat com a l’anunci aquell de la televisió que quan és per la platja en banyador, gaudint de la suposada tranquil i tat que et dóna ser de vacances, ha topat amb un company de feina, un client o un veí d’escala.
La immigració temporal acotada a l’estiu és típica de tota ciutat civilitzada. Passa a tot arreu, però aquí hi ha la peculiaritat que busquem el que no tenim durant l’any, que és platja, i per tant anem a la més propera per arribar-hi més ràpidament. Això té com a resultat una gran concentració de nacionals a determinades ubicacions.
El turisme és així, ens agradi o no és qüestió de masses, i malgrat no ens agradi trobar-nos-les quan som els que marxem a fóra, ens encanta (i necessitem imperiosament) trobar-les a casa nostra perquè són els que fan moure gran part del nostre petit país.
