La visita institucional del copríncep francès ha situat novament la crisi de l’habitatge al centre del debat públic, però també ha evidenciat els límits del relat governamental. L’Executiu insisteix a definir-la com una qüestió “domèstica”, circumscrita a l’àmbit legislatiu i executiu, mentre apel·la al respecte davant possibles mobilitzacions socials. Tanmateix, reduir el problema a una esfera estrictament institucional pot resultar insuficient davant d’una realitat que ja desborda els canals polítics convencionals. La crida al “respecte i pacifisme” és pertinent en un context de projecció internacional, però no pot diluir el fons de la qüestió: una part creixent de la població percep que les respostes arriben tard o no responen a la magnitud del problema. La voluntat d’equilibri que defensa el Govern, amb mesures progressives i cautelars, és comprensible, però corre el risc de quedar atrapada en la moderació mentre la pressió social augmenta. Assumir la complexitat de la crisi implica també acceptar que el debat no és només domèstic, sinó profundament social.
