El debat sobre la despenalització de l’avortament a Andorra torna a evidenciar una contradicció que fa anys que s’arrossega: el reconeixement explícit que hi ha vies jurídiques per avançar i, alhora, la negativa política a utilitzar-les. El Govern admet que la Constitució permet aprovar lleis amb la signatura d’un sol copríncep, una fórmula que ja s’ha aplicat en àmbits sensibles. Malgrat això, es descarta quan el que està en joc són els drets reproductius de les dones. L’argument de preservar l’equilibri institucional sona cada cop més com una coartada per ajornar decisions incòmodes. El diàleg és necessari, però quan s’allarga indefinidament esdevé immobilisme. Mentrestant, Andorra continua situant-se al marge dels estàndards europeus en drets fonamentals, i les dones continuen veient condicionada la seva llibertat per un marc legal que el mateix Govern reconeix que pot canviar. La prudència institucional no pot convertir-se en paràlisi política. Si l’Estat disposa d’eines legals per avançar, la responsabilitat democràtica exigeix assumir-ne el cost i deixar de traslladar el debat al terreny de les excuses constitucionals.
