La celebració, un any més, de l’aniversari de la Constitució del Principat d’Andorra, i ja van 30 primaveres, ha evidenciat alguns dels tics habituals i recurrents d’aquesta celebració en concret.
Interminable cua per al passamà de benvinguda a l’entrada de l’edifici de Consell, diversitat de personalitats i també de personatges mimetitzats en curiosa barreja, predominança del color negre com a dress code, somriures infinits entre enemics íntims – no en va ens trobem en període electoral – i algunes ànimes despistades mirant d’encaixar en alguna de les múltiples capelletes creades de forma natural o no.
El discurs de la màxima autoritat del Consell, la figura de la/el Síndica/Síndic acostuma a ser, en moltes ocasions, una successió d’obvietats, clixés i reiteracions d’anteriors intervencions. Oportunitats perdudes, molts cops, de dir coses de pes.
Aquest any, però, el discurs de la síndica, el seu darrer discurs, ha estat força esclaridor, equilibrat i valent alhora. Roser Suñé va citar conceptes molt necessaris en la vida política: seny, unitat, serenor, cohesió i consens són alguns dels termes que va anar trenant al llarg de la seva al·locució. I no serien més que paraules repetides, si no fos perquè un dels temes de fons al que s’ha referit amb aquests termes, sense dir-ho però dient-ho, ha estat l’avortament.
La despenalització de l’avortament com a assignatura pendent, molt pendent, d’aquest país ha estat, en aquest darrer discurs de Suñé, el tema subjacent. La Síndica General ha comminat tots els partits, i al país sencer en definitiva, a obrir debats fonamentals de forma serena i a tractar temes de cabdal importància amb criteris de cohesió i unitat, deixant de banda els colors polítics. Si el moment ha arribat, no perdem l’oportunitat.
