El compromís amb les polítiques inclusives no pot quedar-se en una declaració d’intencions ni en titulars grandiloqüents. Quan un país com Andorra anuncia mesures destinades a garantir drets i atencions a col·lectius vulnerables, assumeix una responsabilitat política i moral que va més enllà del relat. Encara que no es coneguin tots els trasfons, les responsabilitats administratives o les casuístiques clíniques reals del tractament hormonal, el que sí que és indiscutible és la necessitat que les polítiques inclusives siguin coherents, clares i efectives.
El focus no hauria d’estar tant en el debat tècnic o competencial com en la repercussió directa sobre les persones afectades. Quan un procés anunciat com a garantista esdevé, a la pràctica, una cursa d’obstacles burocràtics, amb responsabilitats que es passen d’una banda a l’altra, el missatge que es transmet és de desprotecció i inseguretat. La impossibilitat de portar a terme un tractament promès no és només una disfunció administrativa: és una experiència de frustració que impacta en la salut, la dignitat i la confiança en les institucions. Les garanties no poden ser abstractes ni condicionades per laberints procedimentals; han de ser tangibles, accessibles i humanes.
