El nou Programa d’accés al primer habitatge arriba embolicat amb bones intencions i paraules esperançadores. Però rere el paper de regal, molts joves hi veuen, amb raó, un caramel que es desfà massa ràpid. No es tracta només de pagar interessos o facilitar un aval: el veritable mur continua sent el mateix —els preus desorbitats dels pisos i uns salaris que no permeten viure amb dignitat. Donar facilitats per comprar un habitatge pot semblar una passa endavant, però si el terreny és desigual, el pas acaba sent en fals.
L’emancipació s’ha convertit en un luxe. Els joves no només carreguen amb la frustració de no poder accedir a un pis propi, sinó també amb feines precàries, sous baixos i contractes fràgils. Sense una base laboral sòlida, qualsevol programa d’ajudes esdevé paper mullat. Les polítiques d’habitatge no poden caminar soles: necessiten anar de la mà d’una garantia d’ocupació estable, salaris justos i condicions laborals òptimes que reflecteixin l’esforç i el mèrit.
Potser el repte no és tant facilitar l’entrada a una hipoteca, sinó obrir la porta a un futur viable. El país no pot créixer sobre el desànim de la seva joventut. Ajudar-los a accedir al seu primer habitatge hauria de significar, també, donar-los les eines per construir-hi una vida estable. Si no és així, el caramel s’acaba massa aviat i el regust amarg del desencís torna a instal·lar-se, un cop més, al paladar dels qui haurien de ser el futur del país.
