L’APUNT
Ha passat quasi una setmana des que es va publicar al Butlletí Oficial –en vam deixar aquí constància– i ningú no ha dit ni piu. És estrany. Sobretot en moments com aquest, en què el personal es mira amb lupa –i ben fet que fa– a què dediquen els pistrinquis les administracions. Sí, home, les subvencions culturals, aquest pastís de 100.000 euros de res que el ministeri de Cultura ha repartit salomònicament entre mig centenar de projectes amb coartada més o menys artística, musical o literària. Ningú no ha piulat: els beneficiaris, perquè deuen rumiar que millor no remenar la troca i que més val poc que res; els que s’han quedat sense trosset perquè qui sap, potser l’any que ve sí que toquen tou i no és cosa que els posin a la llista dels torracollons.
Però qui subscriu no és ni carn ni és peix, i té a més el mal costum de mirar a quines butxaques van a parar els calerons de tots. Especialment des que el Govern socialdemòcrata va posar una mica de seny i d’ordre a l’hora de repartir la xavalla. Ens estalviarem de posar-hi nom i cognoms, vostès comprendran. Però hi ha fenòmens ben curiosos, i deixarem de banda la broma dels 87 euros, 87. En la llista de peticionaris hi trobem de tot: hi ha, és clar, les venerables associacions diguem-ne folklòriques que compleixen una funció artística –¡i social!– insubstituïble. Hi ha també iniciatives singulars que han consolidat una trajectòria d’alta (o altísisma) volada i que tenen en la mamella pública la pota financera que en garanteix una precària subsistència. Sense elles seríem indiscutiblement més pobres. Hi ha en tercer lloc les diguem-ne joves promeses –bé, i de no tan joves, també–, que busquen legítimament el seu lloc al sol i a qui el ministeri se sent en la comprensible obligació moral de donar suport.
Però és que hi ha també els altres: aquestes entitats semifantasmes amb vocació oportunista que organitzen una activitat anual perquè els fa gràcia o senzillament perquè sí, a la qual assisteixen quatre gats –tres, si els descomptem a ells–, pretenen a sobre que el ministeri els la sufragui … ¡i ho aconsegueixen! ¿Algú les trobaria a faltar, si demà mateix desapareguessin? I hi ha per acabar els de més enllà, respectables emprenedors amb tendències rapinyaires que han trobat en la subvenció un modus vivendi ben particular i a qui no fa res de practicar una competència ben poc lleial a les entitats sense ànim de lucre amb qui es rifen el pastís. Es comprèn, és clar, la voluntat del ministeri de nedar i guardar la roba, de quedar bé amb tothom i de colar per la via de les subvencions els capritxos personals d’uns i els negocis particulars d’altres. Però facin el favor, no li’n diguin cultura, quan en volen dir clientelisme.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
