L’artista Marta Roure inicia una nova etapa del seu recorregut musical amb ‘Da vida’, un projecte en què els oients podran ‘veure’ com ha viscut aquests darrers anys marcats per les pèrdues, el dolor i la necessitat de tornar-se a reconèixer a través de les cançons. «Tot va començar amb ‘Rèquiem’, com el preludi d’unes morts properes i sobtades que em van fer agenollar», explica l’andorrana, qui no comparteix del tot, però, aquella idea que diu que el pas dels temps acaba guarint les ferides: «Més aviat crec que, amb el temps, aprens a conviure amb les pèrdues, a acceptar-les i a continuar endavant». Ara, doncs, i després d’un període en què bona part del que escrivia tenia com a direcció explicar la vida del seu pare, ‘Da vida’ representa un canvi de mirada i, sobretot, «l’agraïment més profund a aquelles persones que no em van deixar anar mai».
Precisament, la cançó neix d’una paraula que Roure reconeix que ha necessitat temps per poder pronunciar plenament: gràcies. I és que, durant els moments més complicats, l’artista va optar per buscar la soledat, el silenci i la distància: «Necessitava desaparèixer de tot i de tothom per poder entendre què m’estava passant. I elles no m’ho permetien. No em deixaven sola», relata, tot afegint que, tot i que li va costar comprendre aquesta actitud, ara l’observa des d’una altra perspectiva. «Mentre jo necessitava marxar, elles necessitaven quedar-se. Mentre jo intentava aprendre a conviure amb l’absència, elles intentaven que jo no hagués de fer-ho sola», explica, definint aquesta situació, doncs, com «un amor que no va demanar permís, que simplement s’hi va quedar. Que em va acompanyar fins i tot quan jo no sabia com deixar-me acompanyar».
«Necessitava desaparèixer de tot i de tothom […] Mentre jo necessitava marxar, elles necessitaven quedar-se. Mentre jo intentava aprendre a conviure amb l’absència, elles intentaven que jo no hagués de fer-ho sola» – Marta Roure
Altrament, i en ser qüestionada per la relació d’aquest projecte amb els anteriors treballs, Roure expressa que «sento que cada cançó forma part del mateix camí i que totes, d’una manera o altra, van evolucionant amb mi», amb ‘Da vida’ incorporant també alguns canvis que reflecteixen el moment actual en què es troba ella mateixa. «Hi ha alguns acords majors que, tímidament, comencen a treure el cap. I potser sí que té una mica més de pop que les anteriors», tot i assegurar que això no una decisió buscada, sinó que és el resultat del procés creatiu al qual s’ha ‘enfrontat’: «Tu creus que saps per on vas, però les cançons prenen vida i de vegades decideixen agafar un altre camí», apunta l’andorrana, afegint que «potser això és, en el fons, el que és la música per a mi: una manera de donar forma a allò que ens trenca i, algun dia, poder mirar aquella ferida sense que faci tant de mal».
Un camí que no es pot entendre sense parlar de la seva etapa eurovisiva, després d’haver sigut la primera representant d’Andorra al Festival d’Eurovisió. I un camí que, d’alguna manera, no sempre ha sigut lleuger i algunes vegades ha pesat més que altres. «Fa molts anys que penso que soc molt més que ‘Jugarem a estimar-nos’. No perquè vulgui renegar d’ella, no ho he fet mai i sempre serà meva, sinó perquè crec que una persona no pot quedar-se atrapada per sempre en allò que els altres han conegut d’ella», sosté Roure, reivindicant així una identitat artística en moviment perquè «les persones som moltes coses alhora i també som tot allò que encara no sabem que serem». «Li estic profundament agraïda. Gràcies a aquella oportunitat, avui tinc una veu i puc continuar fent música», expressa, deixant clar que la vinculació amb el festival continua ben arrelada.
«Fa molts anys que penso que soc molt més que ‘Jugarem a estimar-nos’. No perquè vulgui renegar d’ella, sinó perquè crec que una persona no pot quedar-se atrapada per sempre en allò que els altres han conegut d’ella» – Marta Roure
«No em pesa ni necessito desprendre-me’n: ho miro amb perspectiva, respecte i agraïment», afegeix, en aquesta línia, Roure, qui també afirma que el que busca ara és continuar explorant una artista que també ha canviat amb els anys: «Ara soc més radical amb allò que penso, més fidel al que sento i dono molta menys importància a tot allò que no la té». I és precisament en aquesta voluntat de continuar on l’artista andorrana situa el futur immediat, declarant que «la vida, d’una manera una mica brusca, m’ho ha posat tot davant de la cara. Així que he decidit no tancar-ho més». «Obro el finestral i deixo que entri tot el que vulgui: la llum, la por, les cançons, les lletres, el que vingui», conclou Roure per resumir aquesta nova etapa. El que podríem anomenar tota una declaració d’intencions.
