El governador de Texas, Greg Abbot, atribuí la culpa al mal encarnat en l’assassí dels 19 nens i dos professors, el darrer 25 de maig a la ciutat fronterera d’Uvalde. El mal, en canvi, diu O’Rourke el seu oponent demòcrata, serà continuar sense fer res pel control de les armes als EUA. O bé proposar que encara n’hi hagi més, segons l’Associació Nacional del Rifle (NRA per les seves sigles en anglès), que vol que els mestres i professors vagin armats a classe. Aquesta segona idea no és del tot desestimada pel mateix col·lectiu, en un país en què es conviu amb l’armament de tota mena i on anar a passar el cap de setmana a gastar una caixa de munició resulta un divertiment practicat per molts nord-americans. Combatre el foc amb el foc, la violència amb més violència.
«Qualsevol que dispari un tret a la seva àvia, com va fer Salvador Ramos, el jove assassí de 18 anys, ha de tenir el mal en el seu cor», reblava Abbot. Ara bé, en què pot consistir aquest mal, entès així, com una força fosca que pugui impulsar una persona a cometre aital crim? No és potser aquest un intent de desculpabilitzar l’autor de la massacre davant de les seves pròpies accions? Quin seria el resultat si tothom que se sentís marginat i maltractat per la vida, per la societat, agafés un fusell i es dediqués a repartir trets a tort i a dret? Però aquesta no és la reacció majoritària, només dels que en tenen l’oportunitat.
El mal campa en el món: la recent pandèmia de la covid s’experimenta com un mal; la guerra a Ucraïna pren un relleu malèfic molt més accentuat que no pas d’altres 30 guerres destructores arreu del planeta; el mal és una malaltia, és la mort, és la violència, la injustícia experimentades com un atac al dret a la vida, a la llibertat, a la salut, a la pervivència de l’ésser humà individual. Si hom fa experiència de mal, en definitiva és perquè es té una idea del que és bo, del que és just, del que és veritat. El mal sempre és vist en contrast amb el seu positiu, com a absència o negació del bé desitjat i desitjable. Com deia el bisbe de Vic, Torras i Bages (1916), primer ve la idea, el pensament, el desig, seguidament arriba la seva realització en la realitat.
No cal ser un psicòleg de les profunditats per veure que aquell noi va tenir un molt mal pensament, covat durant dies, potser setmanes. Comprar una arma i al cap de tres dies una altra. Tenir present que hi ha hagut d’altres tirotejos al país, el darrer feia tan sols 10 dies i, des del passat gener, un total de 27 en escoles dels EUA. Ens horroritza, ens revolta, ho experimentem com un mal, ni que sigui a distància. Però el sofriment no s’ha produït sol: la mateixa manera de funcionar del país provoca, contradeia O’Rourke, que falti menys per a la propera matança; que el temps s’escurci perquè els ensenyants portin una arma a la cintura i en tinguin una altra penjada a la paret de la classe. En lloc del santcrist, un fusell d’assalt per destruir el pròxim alumne descontent a qui se li pari el cap i acudeixi a causar tant de mal com sigui possible, en una veritable acció suïcida.
Com en la caiguda expressa del vol de Germanwings el 2015, la qüestió sembla trobar-se en la voluntat d’autodestrucció, de la que ja parlava Freud (1939); una tendència de la profunditat personal que empeny la persona no pas a sobreviure sinó a l’impuls vers la desaparició d’un mateix i dels altres; un embat que lluita amb la força de supervivència en l’interior de la consciència de cadascú. Si la persona es deixa portar per la llum o per la foscor, dependrà de molts altres factors. Però sí, fent apel·lació a la deessa fortuna, sort que no tothom emprèn el mateix camí, perquè el món seria un infern, aquell que crema a l’est europeu, el que bull en l’interior personal dels que es deixen portar pels impulsos de poder, venjança i violència, d’altra banda, inextingibles en el cor humà.
En una de les pàgines més belles i impactants de l’evangeli (Mt 4), Jesús s’enfronta amb el diable, el mal personificat per la literatura. Jesús el venç en lloc de tota la humanitat, mostrant que no hi ha prova prou potent que hom no sigui capaç de vèncer amb l’ajut de la seva gràcia. De fet, el diable no és ningú concret: el seu nom significa el que divideix, el que separa la persona del futur en felicitat i en pau. Fins i tot Satanàs no deixa de ser un nom descriptiu: l’enemic, l’adversari de la pau i de la reconciliació. El mal tampoc no seria res sinó la manca de bé, de bondat, la falta d’amor i de generositat.
Primer caldrà tenir un concepte molt alt de si mateix, del món i fins de Déu, per encabir les possibilitats del perdó i de la reconciliació; per continuar, ni que sigui per un altre camí, quan les portes es tanquen i el terra tremola sota els peus.
Una societat sana, justa i fraternal serà aquella que viurà, comunicarà, ensenyarà i practicarà els valors més alts de convivència, de possibilitat de reconciliació, de perdó i de pau.
Perquè els que estiguin convençuts que el bé existeix, es consagrin personalment en el seu assoliment i encarnar-lo en el seu propi present.
