Abel Folk és un vell conegut dels teatres d’Andorra. Aquesta nit torna a l’Auditori Claror de Sant Julià amb l’obra Una teràpia integral, una comèdia sobre la importància de sentir-se bé amb un mateix, coprotagonitzada per Àngels Gonyalons, Roger Coma i Andrea Ros, i sota la direcció de Marc Angelet i Cristina Clemente. Des d’EL PERIÒDIC l’hem entrevistat per parlar sobre l’ofici d’actor, els altres projectes que té entre mans i la seva experiència com a productor.
–Com se sent quan torna a actuar a Andorra?
–Sempre m’hi he trobat molt bé quan he actuat al Principat, i el meu record és tenir el teatre ple de gent agraïda, de públic de qualitat, i que cada cop m’ha fet sentir molt confortable. A més, el teatre de Sant Julià és molt maco. Venir a Andorra sempre és un plaer.
–Després de les restriccions de la pandèmia, ara un altre cop veient les cares dels espectadors.
–Afortunadament, la gent no ha deixat d’anar al teatre durant la pandèmia i els de l’ofici estem molt agraïts d’aquesta mena de militància que ha demostrat el públic en general per continuar anant al teatre malgrat totes les dificultats. És cert que les primeres vegades que vam fer funcions en una sala plena de persones amb mascaretes feia una mica d’impressió però un cop no hi pensaves i t’adonaves que amb tot el que estava passant hi venien, era molt emocionant.
–Ara que hem recuperat pràcticament la normalitat estan de gira amb l’obra. On tenen previst anar-hi a més d’Andorra?
–Estem fent una gira bastant intensa, amb dos o tres bolos cada cap de setmana, i ha estat molt ben rebuda a tot arreu, amb teatres plens, i la gent es diverteix, perquè és una comèdia molt eficaç, i hem aconseguit fer una funció on els personatges fan riure molt. Tenim previst estar de gira fins a finals de maig, que anirem a la Villarroel, a Barcelona, on estarem cinc o sis setmanes; després pararem a l’estiu, i al setembre hi tornarem, suposo que fins a finals d’any, tot i que si continua funcionant igual de bé, pot ser que tingui més vida.
–A l’obra fer pa és una excusa per parlar de la importància de sentir-se bé amb un mateix, de trobar un objectiu que ens faci feliços. Com ha evolucionat el seu amb la seva llarga trajectòria com a actor?
–Ha canviat molt, evidentment. Jo vaig debutar l’any 1978 i llavors tot era molt diferent. Encara estàvem sortint del franquisme, no hi havia teatre en català, TV3 no existia, tot era molt complicat en aquest ofici. En aquells moments, era molt romàntic decidir dedicar-se a això, sabent que no t’hi guanyaries la vida mai perquè no hi havia sortides professionals com hi ha ara. Per fortuna la cosa va millorar ràpidament, va aparèixer TV3 i el doblatge en català, en definitiva, moltes maneres de guanyar-se la vida. Fa molts anys que això té una connotació professional i està molt bé que sigui així perquè ha de ser una indústria que tingui inversió pública i privada per ser un focus de producció important i tenir incidència en la població. Ara, a més del factor romàntic, ens ha de preocupar que empresarialment un projecte sigui possible perquè és molt car, i rendibilitzar-ho és complicat. Quant a mi, el que em mou ara és una mica el que m’ha mogut sempre, tenir la capacitat de generar il·lusió i que m’arribin bons projectes.
–I què ha de tenir un bon projecte perquè l’estimuli a fer-ho?
–Moltes coses, crec que ha de ser una cosa global: ha de tenir un bon text, un personatge que em faci sentir bé, un director que m’agradi, una bona producció, un bon disseny artístic d’escenografia, de vestuari… Tot això ha de lligar per aconseguir un bon espectacle.
–Tornant al tema dels objectius, Bertrand Russell va dir que per ser feliç havien de tenir més d’un, un pla B. Quin seria el seu?
–El meu pla B ha estat a dins de l’ofici, m’he diversificat molt a dins de la indústria, per tant aquest seria el meu pla B. Per sort no he tingut temporades llargues sense feina, soc molt privilegiat i em fa molta ràbia i em preocupa que hi hagi companys que sí que les tenen, tot i que a partir d’un moment, potser em vaig sentir una mica saturat de fer d’actor i vaig començar a dirigir i produir alguna pel·lícula i programes de televisió; però mai m’he plantejat deixar d’actuar del tot.
–En relació amb aquesta necessitat d’estar bé, ara es reivindica la importància de la salut mental i que deixi de ser un tema tabú. En una entrevista vostè mateix va explicar que va patir atacs de pànic. Com ho va viure?
–Fa bastants anys vaig passar una època molt complicada i era incapaç de gestionar-ho, i evidentment vaig demanar ajuda. Pel que fa a la qüestió del tabú, jo he tingut sempre la tendència de no considerar tabú res, crec que tot el que em passa ho he de poder parlar, sigui el que sigui. A més, és molt normal que passi, jo crec que el 90% de la població pateix angoixa en algun moment de la seva vida. Quan vius angoixat o tens atacs de pànic la vida és insuportable i entenc perfectament que hi hagi gent que vulgui deixar de viure perquè això és seriós. Per tant, tothom que necessiti ajuda, si us plau, que la demani ràpidament.
–A l’obra el fil conductor per trobar-se bé amb un mateix és l’elaboració de pa. Pel que fa a la cuina, és més gurmet o li agrada cuinar?
–Jo cuino habitualment i raonablement bé. Fa molts anys vaig arribar a la conclusió que si volia menjar bé cada dia, l’única solució era aprendre a cuinar, perquè jo no tinc diners per anar a menjar cada dia a restaurants bons. Es menja molt millor a casa que a un restaurant mediocre.
–Quin és el plat que li surt millor?
–M’agrada molt cuinar al forn, per tant, et diria un salmó al forn, que em queda molt bo i triomfa molt. I els meus arrossos també són molt celebrats.
–I quin tipus de cuina li agrada més?
–M’agrada bastant tot, especialment la mediterrània, és a dir, les verdures, amanides, pastes, arrossos, carns i peixos, no extraordinàriament elaborats. La cuina de producte principalment.
I també gaudeixo molt la cuina tailandesa, per exemple. M’encanta perquè és molt perfumada, molt saborosa però al mateix temps, molt sana. Tira molt de verdura i el tipus de salses que fa servir és sense greixos i això fa que sempre senti bé.
–Els actors acostumen a tenir diversos projectes a la vegada. És el seu cas?
–Sí. Estic rodant una col·laboració petita per una pel·lícula de Netflix, un projecte per a adolescents que es diu A través de mi ventana, i d’una altra banda, estem preparant una tv-movie per TV3 de la qual només puc dir que és un projecte on també participo a la producció i que rodarem d’aquí a un parell de mesos com a molt tard.
–Què l’atrau de produir, perquè és una feina molt estressant?
–Doncs, no ho sé, però fa molt de temps vaig tenir la desgràcia que una idea meva es va acabar convertint en una de les produccions de Pel davant i pel darrera, un gran èxit econòmic. L’experiència va ser fantàstica, una de les sensacions més boniques que he tingut a la vida, i a partir d’aquí, cada vegada que he tingut una idea i s’ha fet possible amb un cert èxit, ha estat un plaer realment indescriptible. Em dona una riquesa espiritual i emocional increïble. Per exemple, tinc a Espanya des de fa pràcticament dos anys un projecte que he produït i dirigit que es diu Puertas abiertas amb la Cayetana Guillén-Cuervo, que d’aquí a 15 dies se’n va a Nova York durant unes setmanes al Teatro de Repertorio Español, per tant amb una repercussió espectacular.
