Aquesta nit a Andorra farà l'últim concert abans d'una pausa. Quan acabi l'actuació i baixi de l'escenari, què creu que sentirà: alleujament, tristesa, por o una barreja de tot plegat?
Aquesta situació ja l'he viscut moltes vegades, perquè de tant en tant faig una petita aturada tècnica per reorganitzar les idees i veure què vull fer en el futur. També necessito deixar de viatjar durant uns mesos, perquè des de la pandèmia no he parat i faig una mitjana d'uns 60 'bolos' anuals. Són moltíssims quilòmetres, una bogeria. De sobte, poder aturar-me i pensar que passaré un hivern a casa amb els fills, gaudint una mica de la família, és una cosa que necessito. A més, he d'escriure un disc nou i ja estic molt implicat en el projecte que vindrà. Per això tampoc tinc la sensació d'aturar-me, perquè fa un parell de mesos que treballo en el que vindrà després. Crec que cal anar encadenant diferents etapes creatives, i ara s'acaba una etapa més orientada cap a l'exterior, d'expressar i compartir allò que has fet, i en comença una altra d'introspecció, que també és molt bonica. És el moment de buscar idees, pensar què vols explicar, com ho vols explicar, què vols transmetre i quin projecte vols tirar endavant. Es tracta de trobar allò que realment t'omple per poder compartir-ho amb els altres.
Per tant, no hi ha una data de retorn.
No hi ha una data concreta, però ja em comencen a parlar de possibles actuacions a l'estiu [riu]. Segurament serà aleshores. És més aviat un 'stop and go', una aturada per continuar després. De fet, alguns amics periodistes em van trucar quan ho vaig anunciar, preocupats perquè es pensaven que ho deixava [es parlava d'una aturada indefinida], però jo havia dit que m'aturava uns mesos. Poden ser set o vuit, potser un any. Encara no ho sé exactament.
Després de sis anys sense parar de viatjar, segurament s'ha perdut moltes coses de la vida quotidiana. Hi ha alguna cosa aparentment insignificant que ara tingui ganes de recuperar?
La rutina, que no és gens insignificant. Tenir una rutina és molt important. Normalment porto el necesser permanentment dins de la motxilla. Visc amb el necesser a la motxilla. Quan faig un viatge com el d'avui, d'anada i tornada, només hi poso la roba que necessito, però sempre viatjo amb motxilla perquè em sento molt més lliure i lleuger que amb una maleta. Per això, el simple fet de treure el necesser de la motxilla i posar-lo al calaix del bany ja és extraordinari per a mi.
També em passa amb el teclat que utilitza la meva teclista durant la gira. És meu, però el poso a disposició dels concerts i normalment sempre és dins de la furgoneta, esperant el viatge següent. Ara ja el tinc instal·lat al meu estudi. Només tenir el teclat allà, el necesser al calaix i saber que podré passar totes les tardes amb els meus fills és una sensació meravellosa. Ells estan acostumats a preguntar-me constantment quan marxo, quan torno o si podré acompanyar-los a algun aniversari. Saber que durant uns mesos estaré disponible és molt important. Fa dos caps de setmana, per exemple, tocàvem a Alacant i em vaig perdre l'aniversari del meu fill. Aquesta és una mica la meva rutina habitual: perdre'm coses.
Va començar a compondre als 16 anys i ha explicat que esperava que tothom marxés de casa per poder fer-ho. Si aquell adolescent el veiés avui, creu que estaria orgullós o es faria algun retret?
Cap retret, absolutament cap. Soc qui soc perquè he fet les coses de la manera que les he fet. Al contrari, en moltes ocasions li faria una abraçada. De fet, continuo component d'una manera força semblant. La diferència és que ara tinc un estudi apartat on ningú no m'escolta, però la sensació d'aïllament per escriure continua sent extraordinària.
També quedo amb altres artistes per compondre, venen al meu estudi i faig produccions per a ells. En aquests casos comparteixo el procés creatiu, però normalment, quan componc, estic sol. M'encanta aquesta sensació d'aïllament total, de poder estar en el meu món imaginant idees, lletres, melodies, 'riffs' de guitarra o ritmes de bateria. Ningú no sap què estic fent allà dins. El més curiós és que la major part de la feina que faig no veu mai la llum, és material que acabes descartant. Pots passar el 98% del temps buscant i, de sobte, trobar aquella petita part que realment val la pena. No podria fer un disc buscant 10 idees i quedant-me amb les 10 primeres.
El Canto del Loco, El Pescao i David Otero. Puc imaginar la resposta, però quina d'aquestes tres versions ha estat més fidel a la persona que realment és?
Cadascuna ha estat diferent. Aquests dies he estat escrivint una mica, preparant un guió i recordant alguns episodis de la meva vida. Abans de començar amb cap grup ja escrivia cançons, i aquell David Otero era el mateix que després continuava component, encara que les cançons les cantéssim amb El Canto del Loco. Després vaig escriure per a El Pescao, que era el meu alter ego, i més endavant vaig continuar fent-ho amb el meu nom.
Crec que el nucli de tot sempre ha estat escriure cançons, compondre i crear idees, melodies i lletres, aquesta ha estat la llavor de tota la resta de coses que he pogut fer a la vida. M'agraden moltes altres disciplines creatives: pintar, la producció musical i l'estètica en general. Però tot gira al voltant de la música. La vida ha anat canviant i estic orgullós de totes les etapes, perquè cadascuna ha tingut una funció diferent.
En el seu últim disc, 'Inteligencia Natural', reivindica la intuïció humana davant la tecnologia. No troba contradictori que la música, que hauria de ser una expressió espontània, s'hagi convertit en una indústria obsessionada amb les xifres i la perfecció?
Vivim en una època plena de contradiccions i és impossible no caure-hi constantment, perquè el sistema cultural actual n'està ple. És molt difícil mantenir determinades idees i pretendre que siguin inqüestionables, perquè l'endemà pot aparèixer alguna cosa que et trenqui els esquemes. La indústria pot avançar en una altra direcció i t'hi has d'adaptar. Crec que hem de ser flexibles en la manera de pensar. Pots defensar una cosa avui i demà descobrir-ne una altra que t'encanta, encara que abans pensessis que no t'agradaria. En general, soc poc radical i intento que no hi hagi res inamovible, estricte o massa rígid a la meva vida, perquè sé que, si no, em perdria moltes experiències.
Amb la intel·ligència artificial, per exemple, crec que el procés creatiu ha d'estar dominat per la creativitat humana, però també penso que hi ha persones que poden fer coses molt creatives utilitzant-la. No ha de ser necessàriament un no rotund. Una altra cosa és que facis una composició amb intel·ligència artificial i et pensis que és teva. Si demanes a ChatGPT que t'escrigui una lletra d'amor, aquella lletra no l'has escrita tu. En canvi, pots explicar-li una experiència personal i demanar-li que et faci preguntes sobre aquella relació. Aleshores es converteix en una eina diferent. Tot depèn de com utilitzem les coses.
El que em fa por és que perdem l'espontaneïtat humana de crear i ens convertim en autòmats a l'hora d'arribar a conclusions sobre com han de ser les coses o què ha de fer un artista. Hi ha moltes cançons que sonen igual, i també ho veig en l'arquitectura o l'interiorisme, per exemple. Molts edificis nous s'assemblen, molts espais són pràcticament idèntics. Crec que la moda encara se salva força, però hi ha disciplines en què tot s'acaba assemblant.
També hi ha molta por de tenir una opinió diferent. Vivim en una època en què sembla que tenim molta llibertat, però crec que també hi ha molta por, i de vegades ens costa expressar el que sentim perquè temem que algú ens ridiculitzi. Fa poc, el meu amic Fran Perea es va fer viral per un vídeo en què apareixia saltant i gaudint durant un concert. L'endemà vaig estar amb ell i em deia que simplement s'ho estava passant bé fent la seva feina. És increïble que una cosa així pugui generar aquella reacció.
A les xarxes socials també veus persones que ridiculitzen algú que està fent una cosa creativa perquè potser no canta prou bé. Una cosa és que no t'agradi i una altra és que milers de persones es dediquin a atacar-lo. Crec que hi ha una mena de por social a exposar-se, perquè allò que fas creativament es pot acabar convertint en una arma de doble tall i provocar-te un trauma.
Al cap i a la fi, és terrible, perquè nosaltres mateixos ens estem situant en un espai perillós, retallant la nostra llibertat com a creadors i pensadors. Ens fa por tenir idees originals i acabem caient en la repetició, i a la vegada pensem que una determinada fórmula és segura, que ningú no ens criticarà, i la repetim. És un món del qual costa sortir. Potser un dia hi haurà una apagada i haurem de tornar a treballar amb fang. Aleshores reapareixerà allò genuí i humà.
Abans d'aquesta pausa de diversos mesos, havia explicat que ja estava treballant en un nou projecte musical. En quin punt es troba?
Hi continuo treballant. El que passa és que gaudeixo tant dels processos creatius que els allargo tant com vull. Si passo un any desenvolupant una idea, em sembla fantàstic. Podria publicar un disc demà mateix, perquè tinc 25 maquetes gravades i són cançons que estan prou bé, però no m'agrada quedar-me aquí. M'agrada esprémer al màxim el procés creatiu perquè el gaudeixo moltíssim. Hi ha una part una mica egoista en el fet de decidir que dedicaré cinc o sis mesos exclusivament a compondre, a crear una idea, un concepte i una manera de donar forma al disc següent.
Durant aquests mesos dedicats a compondre, trobarà a faltar els escenaris?
Sí, sempre m'ha passat. Ara, per exemple, trobo a faltar estar sol a l'estudi [riu]. És com quan tens parella i vols estar sol, i quan no en tens voldries tenir-ne. Sempre anhelem allò que no tenim i ens pensem que l'altra situació seria perfecta, però és mentida. Tot té la seva part bona i la seva part dolenta.
Ja havia actuat a Andorra l'any 2019. Què espera del públic andorrà en aquest concert tan especial?
Passar-m'ho molt bé, cantar les cançons de tota la vida i divertir-me. Que la gent les escolti i s'ho passi bé, la veritat, no tinc expectatives concretes. Es tracta de gaudir del dia, de les cançons, de tocar amb els meus amics i de passar una bona estona aquí. A més, la sala és preciosa i el lloc està molt bé. Espero que estiguem a l'altura.
