Ona Betrian és gimnasta del Club Artística Serradells, i a base d’esforç i talent s’ha posicionat com una de les competidores destacades d’aquest esport al país. Amb tan sols 15 anys, Betrian demostra un grau de maduresa i concentració competitiva més enllà del que normalment s’exigeix a esportistes d’aquestes edats, i s’ha pogut veure en les diferents competicions en les quals participa el club, o inclús al Poliesportiu, on l’entitat va realitzar fa escasses setmanes una demostració durant el descans d’un dels partits del MoraBanc.
–Recorda com va començar amb la gimnàstica?
–Tindria gairebé cinc o sis anys, i com sempre estava per casa fent tombarelles i tota mena d’aquestes acrobàcies els meus pares em van dir: «T’hem d’apuntar a algun lloc». I fins avui dia (riu).
–I va haver d’escollir?
–No gaire, ja que em van preguntar per on volia començar, si per la modalitat de rítmica o la d’artística, vaig escollir aquesta última i ja no em vaig moure més.
–Que li va fer decantar-se per la modalitat d’artística?
–En aquell moment crec que va ser, a banda del mateix esport en si, perquè hi havia moltes nenes de la meva edat, vam crear un grup molt maco i ja no em vaig poder separar.
–Competeixen majoritàriament a França. Què sent quan surt a mesurar-se amb altres esportistes de fora?
–Al començament molts nervis (riu). No obstant això, s’em passa ràpidament, ja que és molt divertit, vaig amb les meves companyes i ens ajudem i motivem les unes a les altres.
–Realitzen exercicis en diferents aparells, no? Quin és en el que se sent més còmoda, i quin el que menys?
–Exacte. Hi ha quatre: poltre, paral·leles, barra i terra. Gaudeixo molt a les paral·leles i la barra, mentre que, per altra banda, el poltre no m’agrada tant. També és veritat que la barra fa ràbia en certs moments, ja que en els entrenaments et surten els moviments, i a la competició, pels nervis, no. Et jugues hores d’entrenament en gairebé un minut.
–Com aconsegueix calmar els nervis?
–Bàsicament respiro, penso amb els elements i sobretot em miro a mi mateixa, al meu cap, fent les coses bé i clavant els exercicis.
–Quins objectius es marca en l’àmbit personal?
–Hem passat uns mesos molt durs, arran de l’incendi als Serradells i la pandèmia, però, tot i això, anem millorant a poc a poc, i personalment el fet de voler realitzar un moviment i aconseguir-ho és el que més em motiva. Si puc assolir un cert objectiu, penso que soc capaç de molt més.
–Com va anar la demostració al Poliesportiu?
–Va ser un moment increïble. A més, em va sortir un moviment que no aconseguia materialitzar als entrenaments ni en els moments previs, i va ser com treure’m un pes de sobre (riu). Entre totes ens vam ajudar i posteriorment la gent ens va felicitar al pavelló.
