‘L’últim espòiler’ obre avui les seves portes a Marc Tarruell, director de fotografia i colorista graduat a l’ESCAC (Escola Superior de Cinema i Audiovisuals de Catalunya) el 2020. Actualment, treballa com a freelance en diversos projectes, tot i que amb la mirada més posada en el país veí que no pas en Andorra. Perquè com ell mateix diu, «és allà on realment se m’estan donant les oportunitats».
–Com recorda el seu primer contacte amb el món audiovisual?
–Sempre ha sigut amb la família. La meva àvia sempre ens estava gravant amb una càmera tot el dia, sigui d’excursió, de viatge, fent una obra de teatre… A més, la meva mare feia també molts àlbums de fotos i els decorava, era tot com molt narratiu.
–Això és que el va fer motivar-se a estudiar direcció fotogràfica?
–Va ser sobretot per la meva curiositat. Ja feia temps que tenia atracció per la fotografia, però no m’ho plantejava com una cosa a la qual em pogués dedicar, sinó més bé com un hobby de quan ets més petit. Però a mesura que vaig anar creixent, vaig veure que era molt important per a mi i que clarament em podia formar i dedicar-me.
–Es va graduar en una institució tan reconeguda com l’ESCAC. Existeix la pressió quan et gradues d’un lloc amb tal renom?
–Sí, existeix molta pressió especialment per part de l’escola. S’esperen moltes coses de tu, a la vegada que et diuen que el món d’allà fora és molt complicat i competitiu. També hi ha com un cert elitisme, on tothom acaba competint entre si, però sí que estic content perquè d’alguna manera m’he acabat allunyant de tota aquesta situació. A més, m’emporto amics i contactes, i hem pogut treballar de manera molt agradable i gens competitiva.
–Com és fer aquest pas de deixar enrere la vida com a estudiant per passar a entrar de ple al món laboral?
–Fa dos anys que em va tocar fer el pas i sí que al principi és com una mena d’abisme i de buit molt gran perquè la indústria és enorme i no saps ben bé on posar-te amb tots aquests camins que hi ha per escollir, però trobo que a poc a poc estic més encaminat amb el que crec que vull que sigui la meva vida i els tipus de projectes en els quals vull ficar-me.
«Hi ha un cert elitisme a l’ESCAC, on tothom acaba competint entre sí»
–Pels que no sàpiguen exactament què és, com definiria la seva feina com a colorista?
–La correcció de color és la fase de postproducció que es fa just després del muntatge i que també es pot fer a la vegada que el disseny sonor. Consisteix que l’obra, sigui un videoclip, un documental o el que sigui, tingui una coherència estètica i visual per igualar tots els plans que s’han gravat, ja que aquests moltes vegades no tenen el mateix nivell de llum o s’ha d’ajustar el contrast, la saturació, la temperatura de color, etc. A part d’això, el colorista, juntament amb el director de fotografia i el director de la peça, crea un estil visual: els colors que es volen, si es volen més saturats o menys, amb una textura més bruta, més analògica o que recordi als vídeos antics que gravaves a casa teva…
–Suposo que tota aquesta feina sempre guarda una intenció narrativa al darrere.
–Exacte. Si estàs fent una pel·lícula de terror, tota la imatge es veurà molt més fosca de com s’ha gravat perquè la gràcia d’aquest gènere són les coses que no veus. O si estàs fent una comèdia, ja saps que és una estètica visual molt més brillant, més saturada, més viva d’alguna manera. Depenent del projecte, tindrà un enfocament o un altre per arribar a aquesta part més creativa i narrativa del que és la imatge.
–Treballa com a freelance en diversos projectes. És fàcil sobreviure en una indústria com aquesta sense una gran productora darrere?
–No ho és, però ja vaig notant que tots els que ens trobem en la mateixa situació acostumem a ajuntar-nos i potser al cap d’uns anys formen una productora o alguna cosa semblant. Podem estar molt desemparats i anar tots pel nostre compte, però sempre tenim gent amb la qual treballem sovint. Jo amb els meus amics de la universitat encara treballo i sé que és gent amb la qual ho vull continuar fent, ja que si fem un projecte conjunt és una manera de participar-hi tots i crear més indústria.
–Precisament amb diversos excompanys de carrera van crear la productora ‘Injuries i calúmnies’. Per què aquesta productora?
–La realitat és que ‘Injuries i calúmnies’ continua sense ser una empresa donada d’alta. Més aviat som un grapat d’amics que treballem junts de manera autònoma, on cadascú és el seu propi freelance i ens ajuntem per fer projectes en conjunt sota aquest nom. La idea és formalitzar i crear la productora com a tal, però és un projecte tan llarg i complicat que ara mateix està costant poder fer-ho.
–El nom ja és tota una declaració d’intencions.
–[riu] Té un motiu concret, però vam acordar no explicar-ho.
«Tots els que treballem com a freelances acostumem a ajuntar-nos»
–I en què es troben enfocats ara mateix?
–Estem centrats a fer videoclips i curtmetratges, tot i que si surt alguna cosa de publicitat també la podem fer, però no és el que més ens sorgeix. El nostre últim projecte va ser Ultra, un curtmetratge sobre un nen que viu en un entorn difícil i es veu abocat a la ultradreta.
–Quin és el tret diferencial que els separa d’altres productores del mateix estil?
–Nosaltres tenim ganes de fer impacte polític i creiem que s’han d’explicar històries de les quals no es parlen o que hi ha un tabú a fer-ho. Per exemple, nosaltres on més distribuïm els nostres projectes és a Espanya, i allà hi ha la possibilitat que ens censurin pels temes que estem parlant. Es tracta de fer política amb el cinema que fem.
–Són gent jove, recentment graduats com aquell que diu. Partint d’aquesta base, costa fer-se valdre en aquesta indústria?
–Sempre hi ha festivals i llocs que fomenten que la joventut faci cinema, però continua sent un fomentar que et dona molts ànims i pocs diners. Realment és una indústria molt cara i a vegades ens hem trobat que estem fent un curtmetratge per a nosaltres i ningú està cobrant. Al final es tracta que et donin una oportunitat, que és el que realment costa perquè potser li donen abans a algú que ja té un projecte fet. Si no tens una òpera prima has de dependre d’altres projectes o ajudes que et facin impulsar la teva feina.
–També s’ha encarregat de dirigir el videoclip Perquè em facis cas, del seu germà Roc. Com va ser posar-se davant d’un projecte així?
–Va ser molt diferent de l’experiència que vaig viure amb el primer videoclip. El vam gravar i muntar en qüestió de dos dies i va ser un projecte amb molt poc pressupost i amb material que teníem per casa. Per contra, amb Perquè em facis cas hi ha hagut un petit canvi perquè s’ha pogut llogar una càmera, una òptica, una miqueta d’il·luminació… és el mínim per tenir una imatge més professional i que el projecte arribi una miqueta més lluny.
–L’humor és el punt clau de tot el videoclip.
–El personatge del ‘Rokyo’ és un personatge còmic, una mica desgraciat, i vam creure que era molt important que tingués aquesta clau d’humor. Dirigint al meu germà li vaig haver inclús de dir: «Tu, zero vergonyes a l’hora de fer-ho». I realment ho va aconseguir, s’ho va passar superbé i va fer totes les pallassades que es veuen al vídeo.
–És aquest el camí que volen seguir en pròxims videoclips o projectes?
–Sabem que volem continuar treballant junts perquè hem vist que és un tàndem que funciona molt bé. Ara es tracta de veure quin és el següent projecte que podem fer i si hi haurà algun tipus de pressupost o no, ja que el que és realment complicat és que tot està sortint fins ara de la nostra butxaca. Si el Sona9 va bé o el Roc troba alguna persona que confia en el seu projecte musical com per posar diners, els videoclips es podrien plantejar de maneres molt més ambicioses.
«Des de les institucions s’ha d’incentivar que hi hagi moviment audiovisual a Andorra»
–Parlem d’Andorra. S’aposta suficient per l’audiovisual o manquen recursos?
–Crec que a poc a poc van encaminant alguna cosa. Soc conscient que hi ha gent que té ganes de fer cinema al país, que surtin coses d’allà dins, però òbviament des de les institucions s’ha de posar molt esforç capital perquè això sigui possible. Jo per exemple estic treballant molt a Espanya pel fet que no trobo que a Andorra hi hagi tanta indústria o productora.
–Hi ha realment una manera d’evitar que el talent audiovisual marxi del país?
–S’ha d’incentivar que hi hagi moviment audiovisual a Andorra. Per exemple, crec que el Festival Ull Nu és un projecte que està bé plantejat, però no s’estaven dedicant els recursos suficients a les coses que podien atraure el jovent del país que vol dedicar-se a aquesta indústria. Tinc entès que aquest últim any s’hi va ficar el Marc Camardons, que és un company meu de la universitat i amb qui vas poder parlar fa unes setmanes, i he vist que ell sí que té ganes i que si es donen els diners a algú que sap com gestionar-los perquè tingui aquest impuls, pot sortir bé.
–Quina és la màxima amb la qual Marc Tarruell treballa en els seus projectes?
–En general, acostumo molt a treballar des de l’humà i des del que són les relacions humanes. Hi ha rodatges de grans productores com Netflix o HBO amb els quals tinc la sensació que la persona que treballa mai és el més important del projecte i és igual si la salut mental de tot l’equip se’n va a la merda. És una cosa que trobo que passa molt i ho he sentit diverses vegades per part de companys i companyes. Potser cobres bé i estàs fent una cosa que veurà tot el món, però t’estàs deixant la salut mental pel camí.
–Sabria quedar-se amb només un moment de tota la seva breu carrera?
–El rodatge del Treball Final de Grau és el que recordo amb més estima perquè ho vam organitzar amb molt de temps i va ser una experiència molt maca de fer. Era un curtmetratge de terror que es diu Hoste i encara està distribuït per alguns festivals. Va ser molt especial perquè també va ser el moment d’impàs de la carrera cap al món professional i l’últim curtmetratge que feia amb material de la universitat de manera gratuïta. Mai m’ho tornaran a posar tan fàcil per poder accedir a aquest tipus de recursos, ja que és un món tan car i elitista en molts sentits. Tot i això, a partir d’aquí ja comences a veure que és un món de possibilitats i que no hi ha cap camí establert a l’hora de dedicar-se a això. És simplement agafar-lo des d’on tu vulguis i deixar-te portar cap a on realment t’agradaria estar.
–Un últim espòiler del seu pròxim treball que ens pugui avançar?
–Ara mateix estic fent diverses coses. A més dels meus projectes com a colorista tinc un pòdcast, Sota taules, juntament amb dos amics i on ja anem per la segona temporada. També estic intentant crear amb un company un Centre Cultural on poder oferir tota mena de formacions, tallers, exposicions de fotografia, projeccions de pel·lícules… Volem que sigui un espai on intentar generar tot aquest intercanvi cultural entre creadors i creadores. El projecte s’està intentant plantejar a Sabadell, que és la ciutat on vaig néixer i on d’alguna manera trobo que se m’estan donant més oportunitats que no pas les que se m’estan donant a Andorra.
