La creació d’una autorització d’immigració vinculada a la durada d’una obra o servei respon a una necessitat evident: les empreses han de poder cobrir llocs de treball quan no troben els perfils necessaris al país. Adaptar les quotes a la realitat concreta dels projectes pot aportar flexibilitat i evitar que els terminis administratius condicionin l’activitat econòmica. Ara bé, la mesura exigeix precisió. Encara cal definir les condicions d’accés i, sobretot, garantir que aquesta flexibilitat no derivi en una major precarietat ni converteixi el treballador en una figura estrictament vinculada a les necessitats puntuals de l’empresa. La temporalitat d’un projecte no pot significar menys drets. Andorra afronta, alhora, una realitat difícil d’ignorar: necessita mà d’obra, però també ha de gestionar les conseqüències del creixement demogràfic sobre l’habitatge, els serveis i la cohesió social. Trobar l’equilibri entre competitivitat i capacitat d’acollida és, precisament, el repte. La nova quota pot ser una eina útil, sempre que aquest equilibri sigui el criteri que en guiï l’aplicació.
