França ha establert un nou servei militar: deu mesos, voluntari i remunerat. El pla és multiplicar per setze en una dècada el nombre de joves amb instrucció, perquè treballen amb la hipòtesi d’un enfrontament amb Rússia d’aquí a tres o quatre anys. Nou estats de la Unió Europea ja tenen servei obligatori i la llista creix. Alemanya obliga a tots els nois de divuit anys a omplir un qüestionari i es reserva el sorteig si el voluntariat es queda curt. Dinamarca ha anat més lluny i ha posat les noies al sorteig en igualtat amb els nois. I hi ha la via civil, que a Suïssa i Àustria funciona des de fa dècades amb tasques socials i de protecció civil.
La vessant que ens interessa aquí és la civil. Un informe de la Comissió Europea ha portat a la taula el concepte de defensa total: la capacitat d’una societat sencera per aguantar els primers dies d’una crisi, sigui un atac, una inundació o una pandèmia. Suècia ha activat un deure civil per donar suport als serveis de rescat i per al manteniment de la xarxa elèctrica. Finlàndia va rebaixar les exigències físiques dels seus reclutes perquè les guerres ja no només es disputen al camp de batalla, sinó a les xarxes. Dinamarca, Estònia, Noruega i Suïssa ja recluten específicament per al ciberespai.
Andorra té la defensa territorial resolta des del 1993, amb el tractat de bon veïnatge amb Espanya i França. Està bé. No és una solució diferent de la resta de microestats. També resta la figura del sometent, que per a qui ho desconegui és la crida a tots els homes vàlids majors de divuit anys quan el país els necessiti. Existeix als papers, però allà es queda com a relíquia d’una concepció de la defensa de principis del segle passat, quan encara no existien els conceptes de dependència energètica, crisi climàtica, telecomunicacions o ciberespai.
L’any passat, quan va caure la xarxa elèctrica de la península i es va quedar sense llum més de 50 milions de persones, aquí la llum va tornar de seguida perquè es va reenganxar amb la línia que ve de França. Però què passaria si França mateix fos víctima d’un atac contra les seves instal·lacions energètiques, o si la crisi arribés alhora als dos veïns i el Principat hagués de dependre de si mateix? Convé recordar que tots dos països són membres actius de l’OTAN i que, en una crisi de gran abast, els seus recursos aniran on marquin les seves prioritats nacionals i les de l’Aliança.
Una emergència que es resolgui en hores pot estar coberta. Una que duri dies o setmanes és una altra cosa, i és la raó de ser del departament de Protecció Civil. El seu personal a 2026: set persones fixes i quaranta voluntaris. Hi ha qui pot dir que per això està la policia i els bombers, amb 331 i 137 efectius respectivament, però estan formats per a la seva feina, que és molt específica. Coordinar una crisi nacional amb gairebé noranta mil residents durant setmanes demana molta més gent formada i entrenada abans que passi res.
Que aquí pot passar alguna cosa greu ja està demostrat. La riuada del 1982 va deixar el país aïllat durant dies i va matar dotze persones. I el 2020 va arribar la pandèmia, quan es va haver de resoldre a casa: amb un sol hospital, el personal just i ciutadans formats a correcuita. Què passaria si Andorra patís uns incendis com els d’aquest estiu als països veïns? A Espanya s’han cremat gairebé 300.000 hectàrees, i França ha viscut la pitjor temporada des del 1949, amb més de 115.000 hectàrees calcinades abans d’arribar a l’agost. L’extensió total d’Andorra no arriba a les 47.000 hectàrees, de les quals prop del 40% són boscos.
Llavors, per què no posar sobre la taula l’opció d’un servei civil per a nois i noies, sigui quin sigui el seu passaport, encaixat en els anys d’estudis o en la primera etapa laboral? Amb incentius per a les empreses que deixin marxar uns dies els treballadors joves. Coordinat pel ministeri d’Interior, amb bombers, Creu Roja i Protecció Civil fent la formació. Aquests mateixos cossos ja ensenyen als voluntaris de protecció civil primers auxilis, riscos naturals, autoprotecció, muntatge d’albergs d’emergència, etc. És una feina que està feta i provada, però només ha arribat a quaranta persones en dos anys quan caldria aplicar-la a totes les promocions de joves del país.
Una generació que sàpiga què fer les primeres setanta-dues hores durant una crisi nacional és l’única carta respecte de la seguretat que aquest país pot decidir de forma autònoma. El 2020 la gent d’aquí ja va demostrar que respon quan se la crida. Aleshores va tenir setmanes per aprendre-ho sobre la marxa. En una riuada com la del 82, en uns incendis com els que han patit els veïns aquest estiu o en una caiguda total de la xarxa energètica, no existirà aquest marge.
Jo no dic que sigui l’única solució, però almenys el debat hi hauria de ser, al carrer i a les institucions. Andorra vol tenir a les seves mans la seguretat de la seva ciutadania, o prefereix dependre d’altres països? La resposta és vostra.
