En el marc del 50è aniversari de la construcció del nou Santuari de Meritxell, s’ha inaugurat una exposició que explica la història del lloc, des de l’incendi de l’any 1972 fins a l’obra que és avui dia, passant per les diferents propostes de projecte que mai van arribar a materialitzar-se.
Aquesta mostra té com a objectiu explicar no només l’edifici actual, sinó tot el procés que va conduir fins a la seva concepció i construcció. «El santuari romànic es crema, però ja abans el Consell de l’època estava pensant a ampliar-lo, a fer una esplanada molt més gran per acollir les persones que venien el dia de Meritxell. Una vegada cremat, es pren definitivament la decisió que el santuari ha de poder ser molt més gran per acollir tota aquesta gent que cada vegada puja més a Meritxell», ha assenyalat el síndic general, Carles Ensenyat, durant la inauguració.
«Aquest santuari és, sens dubte, un dels llocs més representatius d’Andorra i és el primer edifici d’arquitectura contemporània que es fa al país» – Enric Dilme
Segons ha comentat el comissari de l’exposició, l’arquitecte Enric Dilme, «aquest santuari és, sens dubte, un dels llocs més representatius d’Andorra i és el primer edifici d’arquitectura contemporània que es fa al país«. D’aquesta manera, considera el santuari una obra pionera de l’arquitectura contemporània que, alhora, manté un vincle amb l’arquitectura tradicional i el paisatge que l’envolta.
L’exposició permet reconstruir la història del Santuari de Meritxell gràcies a la mostra d’imatges dels antics aplecs i, fins i tot, de plànols. D’altra banda, es preveu que es mantingui durant tot l’any, fins al mes de desembre, perquè acompanyi la commemoració del 50è aniversari fins al final, tot i que no es descarta mantenir-la més temps si obté una bona rebuda per part dels visitants.
Amb tot, Dilme també ha parlat sobre els orígens de la reconstrucció i el projecte que s’havia plantejat. «Hi va haver un concurs internacional abans que es cremés. Andorra començava a tenir un boom demogràfic i s’havia d’intentar endreçar tanta gent i tants cotxes», ha mencionat. A més, ha assenyalat que el projecte original era molt més «megalòman», ja que «el de Ricard Bofill no es limitava al santuari, sinó que consistia a fer tot un trajecte de costat, de cim a cim de muntanya, que era com una mena de muralla que es volia fer inicialment i que era una cosa extraordinària. Es volia fer un pont de banda a banda i construir un llac«.
El comissari ha afegit que, si bé aquesta idea finalment va quedar descartada, va acabar influint en la construcció del santuari per la particular disposició transversal de l’edifici. A diferència de les esglésies tradicionals, l’accés i l’organització responen a la idea que la infraestructura havia de connectar-se amb aquell gran recorregut exterior. Una idea que des del Consell General no es plantegen dur a terme, ja que consideren que el santuari ja està completament consolidat.
