Hi ha decisions polítiques que ocupen titulars durant un dia. I n’hi ha d’altres, ben silencioses, queacaben condicionant la vida quotidiana dels ciutadans durant anys.
El manteniment dels serveis públics forma part d’aquest segon grup. Potser no genera grans anuncis ni fotografies, però és el que determina si una ciutat funciona o nomésho fa veure.
A Andorra la Vella sembla que l’equip de govern d’Enclar ha descobert una nova manera de fomentar la vida saludable: si vols utilitzar alguns ascensors públics, primer hauràs de fer una mica d’exercici. Una iniciativa curiosa, però poc pensada per a la gent gran, les persones amb mobilitat reduïda, les persones amb discapacitat o qualsevol persona que necessita aquests equipaments per desplaçar-se.
Els ascensors existeixen per facilitar la mobilitat, no per convertir-se en una sorpresa diària ni en una loteria sobre el seu funcionament.
Durant el mes de juliol, l’ascensor de la Quirola, que connecta Príncep Benlloch amb Prat de la Creu, continuava fora de servei després de molts dies i de forma intermitent. Una infraestructura inaugurada el 2018 per millorar la connexió entre dues zones de la parròquia i que sembla haver passat a formar part del paisatge urbà més que no pas del servei públic.
Per una altra banda tenim la reforma de la plaça del Poble, que aquest mes d’agost ha fet un any que va ser inaugurada. Des del juliol els dos ascensors panoràmics que han de connectar la plaça amb Prat de la Creu estan fora de servei, tot i que el comú havia anunciat que estarien operatius abans de l’estiu.
Això obliga moltes persones a fer un itinerari alternatiu travessant l’aparcament Centre Ciutat, un recorregut més llarg, menys intuïtiu i molt menys accessible… una autèntica gimcana urbana.
Pot semblar un detall menor per a qui no té problemes de mobilitat, però per a una persona gran, una persona amb discapacitat, una família amb un cotxet o qualsevol ciutadà amb dificultats per desplaçar-se, cada obstacle és una barrera més. I una ciutat que acumula barreres és una ciutat que expulsa.
Com a persona cega, sé què significa dependre d’un entorn accessible. Quan un ascensor deixa de funcionar o un itinerari adaptat desapareix, el problema no és només caminar uns metres més. El problema és perdre referències, desorientar-se i veure limitada una autonomia que ha costat molt d’aconseguir.
Aquesta manca de sensibilitat també hi és en altres actuacions sobre l’espai públic on els paviments podotàctils només són útils si estan instal·lats pensant en la manera real com ens orientem les persones cegues. L’accessibilitat no consisteix a complir un expedient, sinó a entendre les necessitats de les persones que l’han d’utilitzar cada dia.
Una ciutat no es defineix per les obres que inaugura, sinó pels serveis que funcionen quan els ciutadans els necessiten. Les avaries són inevitables, el que no és inevitable és que s’allarguin durant setmanes sense explicacions clares, sense terminis concrets i sense alternatives suficients. Quan això passa, el problema deixa de ser tècnic i es converteix en una qüestió de prioritats polítiques.
Governar també és mantenir, cuidar i garantir que els serveis públics compleixin la funció per a la qual van ser creats. Les inauguracions duren un dia; el manteniment, en canvi, és el que acompanya els ciutadans els 365 dies de l’any.
I és precisament en aquesta constància, silenciosa però imprescindible, on es mesura la qualitat d’un comú i el respecte que té per la seva ciutadania.
