Guillem Casal

Doncs bé, per part meva és un balanç positiu, però no soc jo qui ha de dir si les coses que s’han fet han estat interessants o si han permès tirar endavant. Nosaltres ho hem treballat de la millor manera possible i per fer avançar els temes que tenim en cartera, però crec que qui també ha de poder valorar aquesta situació són els col·lectius amb qui treballem, no? En tot cas, hem intentat fer accions que vagin en la direcció de millorar la situació de tots aquests col·lectius, de les quals tindrem l’oportunitat de parlar-ne. Hem fet coses, segurament n’hi ha algunes que les hauríem pogut fer millor i la feina mai s’acaba, però crec que el que hem fet sempre ho hem fet pensant en el benefici del conjunt de la ciutadania, la protecció del medi ambient i el foment del sector primari, els quals crec que eren els dos pals de paller i puntals que havien d’englobar una mica totes les polítiques.

Aquestes ajudes el que han fet, d’alguna manera, és que han repensat el sector i ens han ajudat a fer-lo estratègicament més interessant, perquè són ajudes que s’han fet des de la vessant estratègica en matèria agrícola i ramadera. No s’han apujat per apujar els ajuts, sinó que s’ha mirat què ens interessava activar o ajudar i quines repercussions positives es podien fer cap al sector. És a dir, per mantenir la cabana ramadera estable, per tenir animals d’una edat més productiva i per afavorir la producció càrnica que tenim a casa nostra i l’aparició de nous productes, consolidar la vinya, fer ajudes a la trumfa, fer ajudes a fruits, a ous, als productes ecològics, etcètera. En tot cas, crec que el que han permès aquests ajuts és posar la situació, d’alguna manera, al dia i actualitzar tots els barems d’ajuts que teníem i les quantitats. I, a partir d’aquí, hem de continuar treballant.

Jo sempre dic que el sector primari és un sector reivindicatiu i ho ha de ser. En un país de muntanya, on el sector primari ramader i agrícola ha de destinar molts esforços per sobreviure, ha de ser reivindicatiu i, per tant, l’Administració ha d’estar atenta a ajudar-los en tot moment i anar-los acompanyant. Nosaltres ho hem fet i queda feina per fer, però crec que ens hem posat al dia de la situació i que això permet, evidentment, tenir més perspectives de futur. La part essencial perquè un sector pervisqui i continuï és sentir-se valorat i engrescat a continuar. Crec que és un sector on és molt complicat treballar, on genera molt d’esforç haver de continuar, però hi ha un sentiment de pertinença molt important i, amb les ajudes que hem anat proporcionant, no només econòmiques, sinó ajudes per tirar endavant o continuar fent perviure el sector, doncs se sent valorat i veu més llum al final del túnel.

La gent normalment treballem per poder viure, no? I els que estan al capdavant del sector primari també han de poder treballar per viure i s’han de poder guanyar la vida, no? I, per tant, aquestes ajudes el que venen és a complementar aquest esforç. És a dir, les ajudes al sector primari, aquí a Andorra i arreu, existeixen perquè, per si sol, el sector primari, amb els costos associats que té la producció local, són tan importants que, al final, aquest producte no seria atractiu al mercat. I un producte portat de fora, produït d’una manera intensiva, amb d’altres controls i no de la mateixa qualitat, tindria un preu molt més avantatjós que el nostre. Per això les administracions, aquí a Andorra, però també al conjunt d’Europa, amb d’altres mecanismes, fan aquesta aposta decidida d’ajudar el sector primari. I això és el que hem de continuar fent perquè es puguin guanyar la vida i generi perspectives de futur per als que estan avui en dia, però perquè també hi pugui haver interès de futures generacions.

Aquest era un dels objectius també que volíem complir durant aquesta legislatura. Havíem d’engrescar el sector primari i havíem de donar les ganes i les ajudes perquè poguessin continuar i que no tinguéssim aquestes explotacions que desapareguessin, però, alhora, que qui vingués al darrere trobés un sector en què és interessant treballar-hi.

És un repte comú al conjunt del Pirineu. Tenim ramaders joves, joves que s’hi van implicant i, com et deia abans, crec que el que hem de garantir és que l’Administració estigui present en cada moment. No és perquè ara hem fet uns passets i hem avançat una mica que la feina ja està feta. Sempre hem d’estar al costat i anar mirant quines poden ser les actuacions que poden ajudar a continuar mantenint el sector viu i engrescat. La feina mai s’acaba i sempre és una roda que cal continuar tirant endavant. Per tant, queda feina per fer. Hem fet un bon pas endavant, això sí. Jo n’estic convençut i crec que també qui ha de reforçar aquest missatge és el sector, sobre si s’ha sentit valorat o no i si s’han fet prou coses. En tot cas, hem de continuar fent-ho perquè més joves vulguin entrar en aquest circuit.

Hi ha afectacions. Els animals de renda tenen menys disponibilitat d’herba de pastures d’alçada, perquè sí que va ploure a la primavera, però va fer calor molt aviat i això va parar en sec el creixement de l’herba. I també té afectacions pel que fa a la fauna salvatge, perquè aquests episodis de calor tampoc no els van bé. En tot cas, el que hem de fer des de l’Administració és anar analitzant aquesta situació. D’una banda, amb els animals de renda hem de parlar amb els comuns, que són qui gestionen les vacades, i mirar com fer el canvi de pastures. És veritat que té una afectació, però sí que hi ha quantitat per a tot el bestiar. De manera puntual, si una vacada passava tres setmanes en un lloc concret, potser ara hi passa quinze dies perquè no hi ha tanta herba. Dins dels canvis que dèiem abans, vam eliminar els contingents de la importació. Abans d’aquesta legislatura, un ramader tenia una quantitat determinada de producte farratger que podia importar d’Andorra. Si superava aquesta quantitat que tenia estipulada, la quantitat que superava se li descomptava de les ajudes que rebia. En aquesta legislatura hem eliminat aquest contingent de la importació i poden importar lliurement el que vulguin. Això també ho vam fer amb previsió d’aquests episodis de calor que pot tenir el país i perquè els ramaders no tinguin una barrera suplementària a l’hora d’intentar fer front als efectes negatius de la calor. Per a la fauna salvatge, el que fem és monitoritzar-la i estar sobre el terreny. A partir d’aquí, anem mirant quines afectacions poden tenir, quines malalties poden aparèixer. Estem en una situació, de moment, segura, tant de malalties amb animals de renda com amb fauna salvatge.

Aquí la situació concreta torna a passar pels comuns. La competència al voltant de l’aigua de boca és una competència que la llei marca clarament que és dels comuns, i són ells els que proveeixen els equipaments d’accés a aigua potable al conjunt dels ciutadans. Això no vol dir que des del Govern no ens preocupem d’aquesta situació. De fet, hem impulsat els estudis de capacitat de càrrega i una de les variables que s’havia d’analitzar era la capacitat que tenia cadascuna de les parròquies en funció de la seva xarxa d’aigua potable i del dimensionament d’aquesta, per saber si estàvem en disposició d’atendre les necessitats de la població. Algunes parròquies ho tenen ben dimensionat i algunes altres, en funció dels projectes urbanístics que hi hagi, pot ser que hi hagi moments de tensió.

De fet, tenim a la Llei d’economia circular un llindar de 150 litres per dia i persona, tenint en compte la població equivalent, que cal consumir com a màxim. És una dada que fa ja dos anys que ens situem per sota i que, per tant, tenim bones dades d’un consum racional d’aigua potable a casa nostra, amb una població equivalent en què s’han de tenir en compte els residents que tenim a Andorra més aquesta població flotant en funció del turisme que tenim. Tenim una població equivalent que se situa entre els 135.000 i els 140.000 habitants i, per tant, tenim uns bons nivells de consum d’aigua, tot i que sempre es poden millorar i sempre podem consumir una mica menys. Ara, hem d’estar atents a aquesta situació. S’han patit episodis, fa uns anys, en alguna parròquia, en què van haver de fer talls o marcar alguns horaris o algunes quantitats que s’havien de gastar per unitats, i hem d’estar atents a seguir aquesta situació. En tot cas, qui té el gruix de feina més important a monitoritzar la seva xarxa i a veure si té prou recursos disponibles per a l’accés a l’aigua de boca són els comuns.

Les dades que tenim de balanç hídric indiquen que el gran gruix d’aigua del país no es consumeix. I això per quin motiu? Perquè som un país de muntanya i, per tant, tenim més aigua de la que consumim. Això no vol dir que puguem obrir, i mai millor dit, l’aixeta al màxim. Al contrari. Com que som un país de capçalera, tenim una responsabilitat assumida al voltant d’aquest consum d’aigua. D’una banda, ha de ser un consum responsable i no ha d’alterar ni la qualitat ni la quantitat del recurs, perquè tenim una responsabilitat respecte als nostres territoris veïns. Per tant, si les xarxes comunals són problemàtiques, no estan ben mantingudes, o les captacions estan malmeses o en desús, pot haver-hi una situació de manca de recurs hídric. Jo crec que hi ha una fase de sensibilització suplementària que cal fer amb la ciutadania per explicar que, malgrat que tinguem aigua, aquesta és un recurs finit i no en podem fer un mal ús. El que hem de treballar és que, de cara al futur, no hi hagi una situació que generi aquests talls d’aigua, però perquè no els hi hagi el que hem de fer és consumir, o incentivar que la gent consumeixi, allò que realment necessita, i que les infraestructures que són competència de l’Administració, siguin comunals o siguin nacionals, estiguin al dia i ben mantingudes.

Aquesta és la gran pregunta de debat que està sobre la taula avui dia a Andorra. En tot cas, sortosament, per la responsabilitat que tinc en aquest moment, els primers efectes negatius que generarà un creixement que no és assumible o digerible no els veurà primer el medi natural. El medi natural també tindrà efectes negatius i els notarà, i possiblement alguns els notem els ciutadans, però no ho notarà primer la part mediambiental o de sostenibilitat que engloba el país. Ara, fent una reflexió, sense anar més lluny, aquest cap de setmana vaig pujar al Comapedrosa i, per ser un 16 d’agost, tot i que la previsió meteorològica no era gaire bona, però quan estàs allà dalt o al mig de l’Estany Negre, en aquell forat, no tens una sensació de creixement del país, justament perquè allò està preservat i mantingut. I això ho ha fet que allà, per exemple, hi hagi una figura de protecció del territori, que és un parc natural comunal, el qual el Comú de la Massana va decidir tirar endavant fa molts anys. Sort que també hem fet coses bé en el passat i que, per tant, el medi natural ja està protegit.

Créixer en funció de les necessitats que tinguem. És com qui va al bufet lliure i li diuen: «Estàs menjant amb els ulls i no amb la gana». Doncs hem de menjar en funció de la gana que tinguem i allò que puguem pair. Aquest és el creixement que hem d’intentar assolir pel bé de tots i per continuar gaudint d’un excel·lent nivell de qualitat de vida al nostre país. I això passa per continuar mantenint un molt bon sistema sanitari, una educació de primer nivell amb tres sistemes educatius lliures, gratuïts i públics, un model fiscal moderat i un entorn natural també protegit, tot passant per uns llindars de seguretat ciutadana que també són molt bons a escala internacional. Per tant, per aquí passa aquest model de país més digerible. I en això hi ha estat treballant el Govern de forma transversal. Jo, des de la part de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia, preservant aquestes zones de sostenibilitat al voltant del sector primari, generant noves figures de protecció al país amb nous espais naturals, etcètera., però també ho hem treballat de manera sectoritzada i transversal amb altres ministeris per aconseguir aquest creixement assumible, digerible o més normalitzat.

Abans parlàvem d’aigua i sovint, quan parlem d’aigua, sempre parlem del consum. És a dir, que tinguem prou aigua per consumir, però mai es mira l’altra cara de la moneda, la qual jo crec que és igual o més important: aquella aigua que consumim, som capaços de tractar-la i de tractar-la bé? Aquest és el punt més clar i crec que és una part que sempre és la gran oblidada. És igual que la gestió dels residus. Són dos aspectes que passen per art de màgia per al conjunt de la ciutadania, i m’hi incloc a mi, segurament. És a dir, cada nit baixem la brossa al costat de casa, dipositem els residus en funció de les fraccions corresponents i, al matí, sortim de casa i allò ha desaparegut màgicament. No ens preocupem ni dels circuits, ni de la logística, ni del cost que té això de tractament, ni de com es tracta. Hi ha capacitat i podem continuar depurant les aigües que tenim al nostre país, a més d'unes depuradores que estan dimensionades per acollir tant els residents com els turistes. És una situació que hem d’anar controlant, perquè quan torni a sortir aquesta aigua ha d’estar amb una excel·lent qualitat.

És un debat que donaria per moltíssima estona i que políticament, socialment i econòmicament, ha tingut Andorra al llarg de les darreres tres dècades. Sempre s’ha parlat que l’economia andorrana té uns sectors econòmics molt madurs: el sector financer, el sector del turisme i el comerç, els quals podríem posar al mateix sac, i el sector de la construcció. I que, per tant, cal buscar nous sectors que ens aportin valor afegit, que és el Sant Grial que Andorra ha anat buscant al llarg dels anys. Hem de trobar la manera que aquelles professions que s’han anat a formar fora del nostre país, quan tornin aquí, a casa nostra, tinguin la possibilitat de treballar d’allò que han estudiat i tinguin un futur. La quadratura del cercle passa per trobar l’aparició de nous recursos aquí a Andorra, perquè es pot construir, però arribarà un moment que, per molt que hagis construït, la superfície del país és la que és. El sector financer té camí per recórrer, però si un és finit a nivell de territori, l’altre és finit a nivell de clientela o possible creixement. El turisme també ha de trobar aquest equilibri entre la quantitat i la qualitat. I, per tant, això passa per una relació diferent cap a l’exterior.

El model diferent de creixement del nostre país passa per tenir una relació diferent amb el nostre entorn i tenir una relació econòmica que ens permeti ser capaços de protegir allò que ens fa genuïns, però alhora tenir la capacitat de poder tenir més part de mercat en aquest mercat interior europeu de gairebé un potencial de 500 milions d’habitants. Per tant, jo crec que això és el que farà canviar aquest model de creixement sostenible. Pensar que es pot aconseguir un model de creixement assumible tancant el país en si mateix i continuar vivint del que s’ha viscut els darrers anys, que és construcció, sector financer i turisme, és no conèixer la realitat andorrana. De la construcció no podrem continuar vivint anys i panys, perquè, si no, això voldrà dir que haurem d’urbanitzar inclús l’Estany Negre del Comapedrosa, que li deia abans. Per tant, hem de trobar nous camins i noves relacions. Andorra ha tingut altres èpoques en què, quan el model falla, la gent marxa. I quan dic que la gent marxa no vol dir que ara no marxi per altres situacions, que també en soc conscient. Vull dir que hi hagi el Servei d’Ocupació ple de gent i que tinguis gent que ha de marxar fora per guanyar-se la vida perquè aquí no se la poden guanyar. Hem de repensar tot aquest model d’alguna altra manera, i això també vol dir mirar més enllà de les nostres fronteres.

El Centre de Recuperació ja l’estem construint i, de fet, està pujant a la carretera de Ransol. Està just a baix del peu de Ransol, a mà dreta, i dona la casualitat que, quan hem anat a treballar el projecte del Parc Natural Nacional, els límits en aquella zona estan en un costat de la carretera. A mà esquerra tenim el límit del Parc Natural Nacional molt a prop i, a l’altre costat de la carretera, tindrem el Centre de Recuperació de Fauna.

El parc, de fet, ja podem dir que és una realitat, perquè l’espai ja està protegit. Des que vam fer la incoació de l’expedient i l’exposició pública, que ja es va acabar, no hi va haver cap al·legació. Per tant, jo crec que això també és un tret que cal destacar. És a dir, la ciutadania té un sentiment prou madur quan té la proposta al voltant d’aquesta protecció del territori. Després de dos mesos d’exposició pública, en què hem fet una web on tota la documentació ha estat a disposició de la ciutadania, no hi ha hagut cap al·legació. Per tant, ja vam passar el projecte per la Comissió de l’Estratègia Nacional de la Biodiversitat d’Andorra fa uns quinze dies, tres setmanes, i ara queda l’últim pas, que és aprovar el projecte de llei per Govern i portar-lo al Consell General. Tan bon punt hi hagi el nou període de sessions, estarem en disposició d’aprovar el text i entrar-lo al Consell perquè sigui aprovat en aquest últim tram de legislatura. Per tant, al setembre el Govern i els dos comuns entren el projecte de llei al Consell.

És el gran debat que sempre ens posem a l’hora de protegir territoris i la biodiversitat, dels plans de recuperació de fauna, de quan tanquem una via ferrada per nidificació del trencalòs o del falcó pelegrí, les quals són espècies en perill d’extinció. És la dicotomia entre la protecció del medi natural, de la fauna i la biodiversitat i, alhora, l’afany de crida que hi pot haver o mostrar interès a la ciutadania. I amb la gestió del territori, la protecció del territori i posar-hi el segell de Parc Natural Nacional és una mica el mateix. És a dir, els efectes negatius que pot tenir declarar llocs d’interès i, per tant, que hi pugui haver una massificació més important d’aquest territori. Per intentar evitar això, hi ha diversos aspectes que cal tenir en compte. D’una banda, en aquest cas, que el territori a protegir sigui suficientment gran perquè hi hagi zones que quedin realment protegides i que puguem esponjar al màxim tot aquest territori. I és un debat que ens vam plantejar, per exemple, amb Sorteny. La vall de Sorteny, la qual quedarà integrada al futur Parc Natural Nacional, és un motor turístic de la parròquia d’Ordino i ho ha de continuar sent. Però és un motor turístic que té una entrada i una sortida que és la mateixa i que, per tant, rep una pressió superior a la que pot rebre. Per tant, hem d’esponjar aquest territori. Com l’espongem? Fent-lo part d’una cosa molt més gran, d’aquest Parc Natural Nacional.

Per l’experiència que he tingut al ministeri, hi ha un aspecte que sempre és millor tenir en compte i que et permet millorar aquesta situació, que és la sensibilització, difondre i informar l’usuari, la ciutadania, de quina és la situació concreta. Al final, la gent és racional, entén les coses i en fa un ús adequat. És a dir, si pensem que, per posar un exemple, protegir les muntanyes d’Andorra és tancar-les perimetralment i no deixar-hi anar ningú, crec que fem un mal favor al que és protegir aquest territori, perquè no l’estem donant a conèixer, no estarem traslladant la sensibilitat a les futures generacions, de què hi ha allà i per què és important mantenir-ho. Jo tinc la sort que, quan vaig a la muntanya amb el meu fill, li puc explicar que, si veiem una merla d’aigua en un riu, és perquè aquell riu té una qualitat excel·lent i el que hem de vigilar és que al riu no hi vagi res o no hi fem cap abocament. O, si vas a la muntanya, tot el que puges torna a baixar amb tu. Donar a conèixer és el millor remei per poder continuar protegint. Això és el que hem de fer amb la protecció d’aquest territori. És a dir, quan tanquem una via ferrada perquè hi ha una nidificació del trencalòs, val més explicar que es tanca per aquest motiu i controlar que ningú se’n vagi allà i vagi a molestar el niu, que no pas no dir res de per què ho hem tancat. Per tant, la sensibilització sempre és el primer que cal fer.

Ha sigut un repte, però a mi els reptes m’agraden. Al final, et permet tenir una visió global de tota la tasca del Govern i endinsar-te en projectes o en el coneixement d’aspectes que segurament no hauries conegut mai per la funció de ministre de Medi Ambient, Agricultura i Ramaderia. També et permet tenir un coneixement més específic d’algunes matèries, com podrien ser les quotes d’immigració, els contingents d’immigració, temes al voltant de l’habitatge, temes al voltant de les beques d’educació, etcètera. És veritat que segurament ja la tenia per la meva responsabilitat anterior de cap de gabinet del cap de Govern i que, per tant, quan estàs a la sala de màquines al costat del cap de Govern ja tens aquesta visió global, i ara, d’alguna manera, n’he tingut més. Espero haver defensat la meva cartera i la voluntat de l'Executiu com a portaveu de la millor manera possible. Alguns dies segurament ho hauré fet amb més èxit que en d’altres. En tot cas, jo crec que és una tasca que faig i que encara queden uns mesos per fer, que me la prenc molt a pit i molt seriosament.

Avui no sé quantes rodes de premsa hauré fet, però, si comptem que l’any té 52 setmanes, ja portem tres anys, més les rodes de premsa de la meva cartera, doncs potser en tres anys estem parlant d’unes 200 rodes de premsa. Totes preparo de la mateixa manera. Les 200, dues o tres que faré demà, igual que la primera que vaig fer: tancant-me un temps amb els responsables de comunicació del Govern, mirant possibles preguntes i estant concentrat al màxim en allò. És una feina que fem compartida, els periodistes d’una banda i el Govern de l’altra, perquè els periodistes també han de fer de contrapoder, preguntar i ser incisius, i nosaltres contestar el millor que puguem en cada moment i traslladar la informació al conjunt de la ciutadania. Hi ha dies més fàcils, hi ha rodes de premsa molt més fàcils i hi ha temes més complicats, però quan acceptes un lloc com aquest de responsabilitat no hi vas pels moments bons. Hi ha moments bons, hi ha molts moments bons, però també has de ser conscient del que tens entre mans. I el que tens entre mans és important i és el bé més preuat que tenim entre tots, que és la pervivència d’un país.

Jo estic concentrat en la feina que he de fer. De fet, sempre m’ho he plantejat així: em toca fer això i estic fent això. No m’he plantejat res més. De fet, m’ha agradat la tasca que m’ha encomanat el cap de Govern per a aquests quatre anys i, per tant, a partir d’aquí s’haurà de mirar com es trobarà el relleu que hi ha d’haver. És veritat que ara he tingut una altra responsabilitat a nivell del partit perquè soc secretari general, però, en tot cas, jo crec que el partit tindrà la capacitat de trobar la millor persona per tirar endavant el projecte. Sempre dic que tenim la sort que som l’únic partit a Andorra al qual li han sortit set, vuit o no sé quantes possibilitats de possibles candidats al partit i, per tant, això només és la nostra força. Demòcrates té la capacitat, per la sensibilitat que té, per la base i la capacitat de perfils que té, de tenir molts perfils possibles. I el partit estic convençut que trobarà el millor home o la millor dona per encapçalar aquest projecte.