Amor i humor són dues paraules que s’assemblen molt, segurament perquè tenen molt a veure entre elles. Estimar amb humor, practicar l’amor, tenir humor d’estimar serien bons lemes existencials. Alhora, un bon sentit de l’humor indica bona qualitat del seny i l’equilibri d’una persona. Quan a algú li costa de riure un acudit, mantenint-se seriós davant d’un joc de paraules ben trobat, sol apuntar a algun tipus de desgavell psicològic de tipus neuròtic. Perquè Déu vol la nostra felicitat (Jn 10,10), comprovem com anem de sentit de l’humor, amb uns quants acudits teològics.
Un. Resulta que es mor l’electricista de Calldetenes i arriba davant de Sant Pere. L’empresari, abillat encara amb el ‘mono’ de feina, el cinturó de les eines i la caixa amb els recanvis, es lamentava davant del porter del cel: «Home! Jo ara ja tenia el negoci avançat. Havia amortitzat les inversions, tenia cinc treballadors, dues furgonetes, dos-cents clients en cartera i precisament ara m’heu de cridar a la vida eterna, quan només compto cinquanta-dos anys? No hi ha dret!»
Dos. Sant Pere que, escoltant aquells planys, gosa tornar a consultar l’ordinador. Al cap d’una estona s’exclama: «Aquí em surt que en tens noranta-sis!» «No pot ser, miri-s’ho bé. Hi ha d’haver algun error!» El de les claus i torna, actualitza la nova versió del Windows, s’hi està una estona llarga. Després d’estudiar l’expedient sencer, creu que ho ha resolt. «Doncs sí, vostè té raó, però nosaltres també. Em sap greu. Es veu que, en el cas dels autònoms, en lloc dels anys naturals a l’engròs, es compten les hores facturades per vostè i sí, sí, surten noranta-dos anys. No hi podem fer res. Només li queda esperar el judici!»
Tres. El petit Oriol passa el primer cap de setmana de febrer a casa l’àvia de Puigcerdà, perquè els pares han sortit de viatge. El dissabte, quan es lleven, està tot blanc de neu i l’àvia li diu al nen: «Què te’n sembla? Que bonic! Mira, és Déu qui ha pintat tot aquest paisatge tan meravellós i perfecte.» I el nen contesta: «Doncs té molt mèrit, si ho ha hagut de fer tot amb la mà esquerra!» «Què dius de la mà esquerra?» «És clar iaia, que no ho saps? Com ens van dir a la catequesi, quan Jesús va pujar al cel, es va asseure a la dreta de Déu. Doncs això, com que la té ocupada, ha de fer servir l’esquerra per les coses».
Quatre. La mestra no feia vaga, però es passejava per l’aula observant el treball dels infants. Es va aturar davant d’una nena que es trobava treballant molt laboriosament, vinclada totalment sobre el paper, concentrada i traient la llengua. La mestra li diu: «Quin és aquest dibuix tan bonic?» «Estic dibuixant Déu», que li respon aquell tros de cel, sense aixecar els ulls del paper. «Oh, però que no saps que a Déu ningú no l’ha vist mai?» «Doncs espera’t un moment i te l’ensenyaré!» Perquè de fet cadascú té la seva pròpia imatge de Déu. Potser que ens fixem en el que aprenen els nens petits, que hi estan tan a prop.
Cinc. En Tomàs-que-jo és a la seva habitació. La nit és fosca i una tempesta fa tremolar la casa amb els seus llamps i trons. Total, que el nen no pot dormir i té por. Se’n va a l’habitació dels pares i aquests el tornen cap allà dient-li que no pateixi: «Saps, Déu és amb tu, no has de tenir por.» Però amb el retruny d’aquella tempesta l’infant hi torna, fa un crit terrible des del seu llit, com si l’estiguessin matant. Els pares corren i entren rabent a l’habitació del seu petit per consolar-lo: «Però, escolta, no has de tenir por, Déu és aquí amb tu i no et passarà res.» El Tomaset no s’ho acabava de creure, però tampoc no volia contradir els pares i els demana: «Val, val, però m’estimaria més que hi hagués algú de veritat».
Sisè. El gran Tiger Woods i Jesús jugaven al golf dalt del cel. Tot i que l’americà donava una mica de peixet al fill de Déu, aquest no se n’acabava de sortir i anava al darrere amb el seu par o sigui que va dedicar tot un matí assajant en un dels forats, per aconseguir un hole-in-one, una vegada i una altra i una altra. Però no se’n sortia. La pilota cap aquí, cap allà. Li cau a la bassa. Jesús que camina sobre l’aigua per recollir-la. Normal. Hi torna, però no se’n surt. Dos àngels que passaven per allà, davant d’aquella tossuderia, un li demana a l’altre: «però que es pensa que és Déu aquest, per pretendre aconseguir un forat d’un sol cop?» «Pitjor -li diu l’altre- es deu creure que és Tiger Woods!»
Setè. «Mira, d’aquest afer que m’expliques, no me’n puc creure res. Jo me’n rento les mans, com feia Sòcrates.» L’altre li replica: «ara sí que m’has mort. Es diu que et rentes les mans com Pilat; sí, home, després de condemnar Jesús.» «Apa mira, un altre que no sap que Sòcrates es rentava les mans com tothom».
