Les ovelles no tan sols són detectius sinó teòlogues en la pel·lícula d’intriga a l’estil Agatha Christie «The Sheep Detective» (K.Balda, 2026). Aquests modestos i manyacs animals duen aparentment la batuta de l’acció del film, sota l’empara del llobató Hugh Jackman, transformat aquí en el seu pastor, vidu, enamorat encara, solitari, filantrop, ecologista, amic dels animals i, per sobre de tot, honest amb si mateix i amb els altres.
No obstant, els xais cultiven la pròpia teologia, fent bona aquella sentència que tota imatge i paraula sobre Déu, en realitat és una paraula sobre l’ésser que la pronuncia. I a la inversa, tota expressió, categoria i pensament sobre la humanitat es pot traduir com una consideració sobre la divinitat. Per entendre’ns: si Déu és humà, serà perquè l’humà pot esdevenir déu. Si Déu és bo, serà perquè la persona està cridada a ser bona. Si Déu és etern, indestructible, misericordiós serà perquè aquests són els atributs ideals dels humans.
Tot al principi, cap al minut 16, el marrà líder del ramat explica de quina forma els núvols del cel, abans havien estat ovelles, tot just en el moment previ de transformar-se en les presències volàtils i poètiques en les altures. Utilitzant una metàfora semblant a la que forja Saint-Exupéry en el seu Petit Príncep, quan aquest explica que es convertirà, en morir, en una estrella en el cel, de manera que, a les nits, quan els que encara són a la terra les guaitin, tindran la sensació de trobar-se a la presència dels seus éssers estimats, que ja no són entre els qui viuen amb els peus tocant al sòl.
Però potser l’escena més entranyable es troba ja cap al minut 34, quan una comissió investigadora s’acosta a l’església i pastura entre les làpides del cementiri. Qui porta la veu cantant, el corder d’hivern adult, un tant marginat per la resta del ramat però a fi de comptes el més savi, experimentat i entenimentat pren la paraula.
«Aquesta és l’església, on viu algú anomenat Déu. És una mica embolicat, però intentaré explicar-vos-ho. Déu és un pastor, però no podria ser el nostre pastor, perquè també és una ovella. A més, és invisible, està fet de pa i ens guareix, com un metge.» I l’altra resumeix: «O sigui que Déu és un gran corder guaridor, invisible i fet de pa?»
«Exacte. I els diumenges se’l mengen!» que contesta el gran corder d’hivern. Per reblar, la tercera ovella se’n lamenta: «Pobre Déu!»
Com si es tractés d’un empatx de teologia d’algú que ha sentit afers diversos sobre el déu cristià, però que no ha acabat d’entendre res de res. El vocabulari és allà, però explicat segons com acaba que no vol dir res, que no guarda cap significat entenedor ni aclaridor.
La conversa teològica hilarant de les ovelles detectius deixa la lliçó que, comptat i debatut, en les coses del cel, tothom es fa la seva pròpia síntesi. Cadascú té el seu déu. Com en DaniF (1973), que m’insisteix que ell és ateu, àcrata i anarquista per, tot seguit, omplir-me el xat del whatsapp de tot de pensaments budistes en cerca de la il·luminació. «Jo dic el que vull dir i ningú m’ha de dir el que soc i el que deixo de ser.» Oi tant Dani, tens tota la rahor!
Ja fa temps que defenso que tothom té el seu déu: hi ha qui té per déu el diner, el poder, els plaers, el seu cotxe, la casa, la família, el benestar, o potser algun ésser superior. Fins i tot Karl Marx (+1883) creia en el seu absolut, que era el capital i la classe treballadora, per molt que ell tan sols es dedicava a la filosofia econòmica i vivia del patrocini de la seva esposa, que era la que portava el pa a casa.
Tothom té el seu déu. Cadascú la seva litúrgia, la seva forma de donar-li culte. Pugen les pràctiques ocultes, els ritus espirituals en temps de baixa pràctica formal cristiana, quan les esglésies el diumenge semblen més buides i abandonades que mai, si no és perquè hi ha una exposició o un concert. No n’hi ha prou de ser espiritual per ser bo o per ser millor persona. Tingui’s present que el diable és un ésser espiritual i no per això se l’ha d’escoltar, senyor de la mentida i de l’engany com és.
Així com les ovelles es fabriquen, ni que sigui mentalment, un déu a la seva imatge i semblança. Déu és el bon pastor (Jn 10) i una ovella al mateix temps (Jn 1,29.36; Ap 13,8), cosa que no deixa de ser veritat; però és clar, dit així, sembla un absurd. No obstant, el papa Lleó, el suprem pastor de l’Església catòlica, quan va beneir la torre de Jesús, ho feu amb la imatge de l’anyell degollat en el plafó daurat que presideix l’interior, tot encimbellat.
Cadascú té el seu déu, sovint creat a la seva imatge i semblança, perquè és més còmode i fàcil. La qüestió rau en si aquest déu serà el que el salvarà arribada l’hora!
