Quan pensem en un judici penal, probablement imaginem testimonis, proves i advocats discutint versions diferents dels fets davant d’un tribunal.
Però no tots els judicis funcionen així.
A Andorra, molts assumptes penals es resolen a través d’un procediment ràpid i simplificat: l’ordenança penal. Una figura que, entre altres supòsits, s’utilitza sovint quan una persona detinguda passa a disposició del Batlle de guàrdia, en el marc del que popularment coneixem com un “judici ràpid”.
Una justícia lenta no beneficia ningú. Quan els procediments s’allarguen i els tribunals acumulen expedients, es fa encara més difícil dedicar el temps i els recursos necessaris a aquells casos que, per la seva complexitat, exigeixen un anàlisi més profund.
En aquest context, l’ordenança penal es presenta com un mecanisme especialment eficient.
El funcionament, explicat de manera senzilla, és el següent: la persona reconeix els fets i la seva culpabilitat i, a canvi d’aquesta conformitat, la llei preveu un benefici considerable: la reducció a la meitat dels límits mínims i màxims de la pena.
Sobre el paper, l’equilibri sembla raonable. La justícia evita un procediment més llarg i costós i la persona afectada obté, a canvi, una pena més favorable.
Però aquest sistema també planteja alguns interrogants.
Quan la persona detinguda passa a disposició al Batlle de guàrdia i el procediment es resol per la via de l’ordenança penal, no hi ha el mateix marge per discutir els fets ni per proposar o practicar proves que en un procediment penal ordinari. En aquest moment, la decisió es basa essencialment en els elements recollits durant les primeres actuacions i, molt sovint, en les diligencies policials recollides en els informes.
Evidentment, la persona afectada pot oposar-s’hi si vol discutir els fets, aportar proves o defensar una versió diferent del que va passar. Però fins a quin punt aquesta opció resulta atractiva quan l’alternativa és acceptar immediatament una pena substancialment inferior?
En molts casos, la decisió sembla evident.
Pensem en una alcoholèmia. Quan el resultat d’un alcoholímetre (o d’una analítica de sang) deixa poc marge per discutir els fets, per què allargar el procediment i assumir el risc d’una pena més elevada si acceptant l’ordenança es pot obtenir una reducció considerable?
Però no tots els casos són iguals.
Què passa quan els fets no són tan clars? Quan hi ha versions contradictòries, testimonis que encara no han estat escoltats o proves que podrien canviar la manera d’entendre el que va passar? I què passa quan la versió recollida pels agents de policia es converteix, a la pràctica, en la base principal per considerar una persona responsable?
És precisament en aquests casos, quan l’ordenança penal es dicta pel Batlle de guàrdia, on pot revelar amb més claredat la seva naturalesa d’arma de doble tall.
D’una banda, ofereix una solució ràpida i una pena més favorable. De l’altra, situa la persona davant d’una decisió difícil: acceptar els fets sense haver exercit plenament les seves possibilitats de defensa o oposar-s’hi i assumir el risc d’una pena més severa.
No es tracta de posar en dubte la utilitat de l’ordenança penal. És una eina àgil que contribueix a evitar la saturació dels tribunals. Però quan parlem de dret penal, la rapidesa i l’eficiència no ho poden justificar tot.
Qualsevol persona té dret a defensar-se, a discutir els fets i a aportar proves.
Per això, quan simplifiquem el procediment en favor de la rapidesa, també cal preguntar-nos quin preu paguem per aquesta agilitat.
Potser, doncs, la pregunta no és si l’ordenança penal és un bon o un mal instrument, sinó una altra: quan l’opció menys arriscada passa per acceptar els fets i renunciar a exercir plenament el dret de defensa, fins a quin punt podem considerar que hem trobat l’equilibri adequat entre eficiència i justícia?
