Fa uns anys, mentre treballava en qüestions relacionades amb currículum educatiu, vaig anar a ensopegar amb una petita anomalia geopolítica anomenada Bhutan. Un regne discret, encaixat entre la Xina i l’Índia, amb una idea profundament subversiva: mesurar l’èxit d’un país en termes de felicitat.
La primera reacció acostuma a ser paternalista. Una extravagància oriental apta per a documentals amb música relaxant. Però després descobreixes que allò no era cap frivolitat, sinó una pregunta política de primer ordre: què fa realment feliç una societat?
A Bhutan van decidir que el desenvolupament no podia limitar-se a acumular diners mentre la població viu atrapada entre l’ansietat i la sensació creixent que el país ja no els pertany. Per això van crear indicadors sobre estrès, descans, cohesió social, salut mental, temps lliure, accés a la cultura o relació amb la natura: variables humanes en un sistema acostumat a tractar les persones com una simple dada estadística.
Si Andorra adoptéssim avui mateix un sistema semblant, el relat oficial començaria a esquerdar-se amb rapidesa. Imaginem una compareixença institucional qualsevol. Aquelles rodes de premsa on sempre “anem pel bon camí” i “el país genera oportunitats”. Ara imaginem que algú hi afegeix una pregunta molt simple: la gent viu millor?
Perquè hi ha dades que no apareixen als informes triomfalistes. No hi surt l’angoixa silenciosa d’una generació que ha descobert que treballar ja no garanteix independència. No hi surt la parella que calcula si podrà continuar vivint al país d’aquí dos anys. No hi surt el jove que mira les promocions immobiliàries com qui observa un catàleg destinat a una altra espècie social.
I sobretot no hi surt una idea perillosa: que un país pot enriquir-se mentre els seus ciutadans se senten progressivament expulsats del seu propi entorn.
Aquest és el gran risc andorrà.
Hem començat a confondre prosperitat amb inflació territorial. Construïm més, pugem més alçada, venem més car i repetim la paraula “modernitat” amb la mateixa insistència amb què alguns règims repeteixen la paraula “llibertat”. Però arriba un punt en què les grues passen de simbolitzar progrés a semblar advertències.
Les torres d’Escaldes i d’Andorra la Vella, presentades com a símbol de cosmopolitisme, poden acabar convertint-se en monuments involuntaris a una pregunta molt més simple: per a qui s’està construint?
Perquè l’urbanisme no és innocent. Explica prioritats i models socials. Hi ha ciutats que creixen pensant en la ciutadania. I n’hi ha que acaben dissenyades per a ciutadans que no hi viuran mai.
Mentrestant, continuem parlant de qualitat de vida gairebé per inèrcia, com si fos una propietat immutable del paisatge. Però la qualitat de vida no és una postal amb muntanyes. És poder accedir a un habitatge sense hipotecar el futur. És tenir temps. És respirar un país que no et faci sentir provisional permanentment. És mantenir la sensació que encara formes part d’un projecte col·lectiu.
La gran lliçó de Bhutan és haver entès que el desenvolupament sense benestar acaba degenerant en frustració col·lectiva. Una societat pot exhibir xifres excel·lents i, alhora, incubar malestar, cansament i desafecció.
Andorra encara és a temps d’evitar-ho, però això exigeix valentia. La valentia de deixar de confondre creixement amb èxit i la valentia de preguntar-nos si tot allò que ens fa més competitius també ens fa més habitables.
Perquè al final un país no fracassa quan deixa de construir torres. Fracassa quan la seva gent deixa d’imaginar-hi el futur.
