Com neix la idea de 'Els guardians del llac'?
D’un vincle molt profund amb el llac d’Engolasters, un lloc on he viscut més de 15 anys. No és només un paisatge, és un espai habitat, carregat de memòria i de presència. A partir d’aquesta relació íntima amb el lloc, la necessitat de crear una experiència artística al llarg del sender es va imposar de manera natural.
Podríem parlar d'una relació molt personal, doncs.
Aquest lloc forma part de mi. Els anys viscuts al voltant del llac m’han permès percebre’n la densitat silenciosa, les variacions de la llum, les transformacions constants del paisatge, els arbres i les estacions. És aquesta coneixença íntima del lloc la que ha guiat cada decisió del projecte. No hauria pogut néixer en cap altre indret.
Les màscares s’inspiren en la llegenda del poble engolit pel llac. Com ha transposat aquest imaginari?
La llegenda forma part de l’atmosfera del lloc. Hi continua present com una memòria invisible. Els guardians són alhora els antics habitants d’aquesta història, però també els mateixos arbres, el bosc que conserva i transmet. No he buscat il·lustrar la llegenda, sinó prolongar-ne la presència en el real.
L'hem sentit dir, en anteriors ocasions, que els guardians “ja hi eren”. Què vol dir amb això?
No és una imatge poètica. És una sensació molt concreta. Aquestes presències ja existeixen en el lloc, en els arbres, en el bosc, en la seva memòria profunda. En integrar els rostres als troncs, no he fet més que fer visible allò que ja hi era: una intel·ligència del viu, sovint silenciosa, que hem oblidat de percebre.
Com s’ha desenvolupat el procés de creació? Ha evolucionat?
Tot va començar amb una observació llarga del lloc: croquis, filmació del recorregut i estudi de la llum en diferents moments del dia. El camí fa aproximadament 400 metres, i ràpidament vaig entendre que havia de ser pensat com una respiració més que com una successió d’objectes. A partir d'aquí, he realitzat uns 70 màscares, totes diferents, perquè cada emplaçament demanava una emoció particular. Alguns arbres semblaven dialogar entre ells, d’altres formar presències més antigues, gairebé ancestrals. Així, el recorregut s’organitza en zones: l’entrada del llac, el seu cor i els seus extrems, amb intensitats diferents. Inicialment, volia esculpir-ho tot in situ, però l’hivern ho va fer impossible: el fred i la neu limitaven molt el temps de treball. Per això vaig alternar bosc i taller. Aquest anar i venir ha transformat profundament el projecte, ajustant formes i expressions en contacte amb el lloc.
Per què era important que les obres estiguessin vinculades al viu?
Les peces no són completament orgàniques, perquè han estat cuites a baixa temperatura per poder durar en el temps de l’exposició. Però la seva superfície sí que ho és. He treballat pàtines amb cafè, te, brou de nou, espirulina, matcha, chlorella, així com pols vegetals i líquens triturats. Aquestes matèries continuen evolucionant amb la pluja, el vent i la llum. Les argiles utilitzades —negra, vermella i beix— són riques en xamota, per mantenir una textura més bruta, més terrestre. Res havia de ser massa llis ni fix.
És fa difícil acceptar que una obra sigui efímera?
No. És una evidència. Tot és efímer: els éssers, els paisatges, les formes de la natura. L’obra només recorda allò que sovint oblidem.
Quin paper li agradaria que tingués el visitant que s'apropi a veure les màscares?
El visitant no té un paper tradicional. Travessa una experiència, una trobada. Cada màscara porta una emoció, i cadascú hi projecta la seva sensibilitat. M’agradaria que aquesta travessa provoqués una pausa, una respiració, una desacceleració. Potser una fragilitat del viu, una memòria antiga o simplement un silenci interior.
Creu que l’art pot canviar la nostra mirada sobre la natura?
Sí, profundament. L’art pot desplaçar la mirada, no cap a un decorat, sinó cap a una presència viva. Els arbres no ens necessiten. Som nosaltres qui depenem d’ells. La seva intel·ligència és remarcable: comuniquen a través de les arrels i dels intercanvis aeris, protegeixen, nodreixen, regulen els sòls i participen en l’equilibri climàtic. El bosc acull una part immensa de la biodiversitat terrestre. La natura no és exterior a nosaltres. Ens constitueix.
Ha fet també incís en el fet de no tocar les obres. Això forma part del projecte?
Sí. No tocar forma part d’aquesta escolta. No es tracta de fixar les obres, sinó de respectar la seva transformació natural. N’hi ha prou amb mirar. La mirada esdevé la relació.
Aquest projecte és únic o continuarà?
Aquest projecte no és un final, sinó un començament. Vull continuar aquestes intervencions en altres espais naturals d’Andorra. Al setembre, als Jardins d’Art d’Ordino, realitzaré un mandala de rostres en argila crua, completament efímer, lliurat al temps. La pluja, el sol, el vent i les esquerdes en seran la matèria principal. Al març vinent, al Parc Central, al llarg de l’avinguda dels cirerers en flor, tindrà lloc una nova instal·lació titulada 'Respira un instant'. Uns 90 alumnes del Lycée i de La Llacuna, amb els seus professors, participaran en la creació de rostres en terracota modelats a mà i fixats sense perforació als troncs. Aquestes obres faran homenatge a la bellesa, la fragilitat i la força silenciosa dels arbres. Etiquetes poètiques inspirades en el 'mei hua' —coratge, perseverança, puresa, modèstia, esperança— prolongaran aquest diàleg entre matèria, poesia i natura. Aquest projecte també té una forta dimensió pedagògica, al voltant de la terra, el temps lent, la sensibilitat i el respecte pel viu.
