És difícil explicar la guerra?
El que és difícil és continuar explicant la història quan les emocions hi són tan presents per a tothom. Però, alhora, gairebé diria que no. Des del punt de vista de la història de l’art, és més fàcil explicar la guerra que la pau. És més fàcil escriure sobre un canalla que sobre algú que només representa la generositat, la bondat o la gràcia. La guerra es pot descriure tal com és. A més, totes les guerres tenen una part repetitiva. Les primeres cròniques bèl·liques, les dels trobadors, es basaven precisament en la repetició: una batalla, després una altra, i una altra... Al final, totes les batalles comparteixen molts elements. No hi ha una diferència tan gran entre una i una altra.
Vostè se sent hereu dels trobadors?
Sí, completament. Des de fa aproximadament 150 anys, és a dir, des de Rimbaud, la poesia ha anat abandonant la narració. En canvi, la poesia popular sempre ha tingut una funció molt clara: informar, entretenir i transmetre valors. Per això servia, en una època en què no existien ni la ràdio ni Internet. Històricament, el trobador és qui inventa el reportatge de guerra, és a dir, el gènere èpic. I també és qui canta l’amor, o amor cortès. Tradicionalment, el poeta ha cantat dues grans experiències humanes: la guerra i l’amor.
Per què va escollir Mossul?
Soc orientalista i, per a qualsevol persona interessada en aquesta regió, era evident que la batalla de Mossul seria dantesca. Mossul era una autèntica trampa. Els combatents de Daesh ni tan sols intentaven escapar; no buscaven una via de sortida. Qui coneixia una mica el context, la mentalitat de Daesh i, sobretot, la mida de la ciutat, prop de dos milions d’habitants, una ciutat comparable a Marsella, podia imaginar la magnitud del que hi havia a punt de passar. La batalla de Mossul estava destinada a convertir-se en una de les grans batalles urbanes del nostre temps.
Fa la impressió que vostè va viure aquests esdeveniments sobre el terreny...
Vaig entrar en una dinàmica gairebé obsessiva. M’havia fixat l’objectiu d’entendre què estava passant i de reunir tota la informació possible, tan fidel als fets com fos possible. Avui dia es poden combinar totes les fonts disponibles. Començava pels reportatges en profunditat de Le Figaro i Le Monde, que eren dels pocs diaris que encara tenien corresponsals sobre el terreny. Després llegia tot el que apareixia a internet. Però el més impactant era que, remenant les xarxes socials, ben aviat trobava combatents que portaven càmeres GoPro al casc. Tenien comptes de Twitter i retransmetien el que vivien gairebé en directe. Les imatges de la primera línia arribaven amb només un o dos minuts de retard respecte del que estava passant. Sincerament, des del punt de vista informatiu, no sempre eren les fonts més útils, però transmetien una immediatesa extraordinària. També treballo molt amb fotografies. Tot allò que dona cos al relat, els detalls més concrets que no tenen a veure amb els moviments de tropes com amb les persones i les situacions, prové sovint de les imatges. De fet, quan fotoperiodistes com Laurent Van der Stockt o Patrick Chauvel (dos destacats fotoperiodistes francesos, reconeguts mundialment per la seva extensa trajectòria cobrint conflictes armats i guerres al llarg de les darreres dècades) eren sobre el terreny, jo podia veure les seves fotografies al web fins i tot abans que es publiquessin als mitjans. Els articles sovint explicaven la guerra des d’una perspectiva optimista, amb la idea d’acabar ràpidament amb Daesh i girar full. En canvi, les fotografies revelaven una realitat molt més complexa, molt més dura, i mostraven fins a quin punt era difícil assolir els objectius.
Quin és l’objectiu, o quin sentiment vol despertar en el públic?
Quan vaig escriure el llibre, vaig pensar que era com una ampolla llançada al mar. Al principi no havia de ser un espectacle, sinó simplement un llibre. Però fa dos anys, el Festival d’Avinyó em va proposar portar-hi un projecte. Em donaven un escenari perquè hi fes el que volgués. He de dir que tenia la sensació que el llibre no havia tingut la difusió que mereixia. No havia estat prou visible ni prou llegit. Per això vaig pensar que aquest text encara havia de continuar vivint. Vaig crear una nova versió escènica, amb en Bruno Ducret a la música, i la vam estrenar a Avinyó. Des d’aleshores girem amb aquesta lectura, tot i que em costa anomenar-la «espectacle». El més interessant és que, amb el pas dels anys, també canvia la relació amb el que explico. La dimensió política, que ja hi era des del principi, deixa una empremta cada vegada més profunda. Crec que, al capdavall, gairebé no hem sentit la veu dels habitants de Mossul. Més enllà d’alguns testimonis aïllats, mai no s’ha sentit realment la gent que va quedar atrapada sota una pluja de bombes de la coalició occidental.
