Luismi Pinilla

Va ser gairebé de rebot. Estava estudiant a la Margineda quan van venir a fer una xerrada de captació d'àrbitres a l'escola. Sempre havia jugat a futbol i em va semblar interessant anar-hi. Vaig començar fent els cursos, els exàmens i els primers partits de futbol base, i al final m'hi vaig quedar.

Perfectament. Va ser de la categoria de Benjamí a Prat del Roure, el 7 de març del 2015. Estava molt nerviós. Tant, que em vaig oblidar d'apuntar els dorsals dels jugadors que marcaven els gols. Quan va acabar el partit, l'observador em va preguntar qui havia marcat i només tenia una sèrie de creus en un paper.

Ni de bon tros. Ha passat molt ràpid. Vaig començar amb 15 o 16 anys i avui ja fa onze temporades que arbitro i nou a Primera Divisió. Quan miro enrere em sorprèn la velocitat amb què ha passat tot.

Sí. Ho compaginava amb el futbol sala fins als 20 o 21 anys. Va arribar un punt en què havia de decidir i vaig apostar per l'arbitratge. Quan et dediques més a una sola cosa, notes ràpidament la millora.

És normal. Jo també era jugador i mai havia pensat a ser àrbitre. Però l'arbitratge et permet veure el futbol des d'una perspectiva completament diferent. Sempre animo els joves a provar-ho. Si després no els agrada, sempre són a temps de deixar-ho.

No hi va haver un moment concret. Tot ha anat arribant progressivament. Vaig anar pujant categories, acumulant experiència i rebent oportunitats. Des del 2024 soc àrbitre internacional FIFA i aquest últim any ha estat el millor a nivell internacional.

Molt positiu. He participat en quatre tornejos UEFA, una Youth League i diversos partits de classificació internacional. Quan vaig fer recompte al final de temporada vaig ser conscient que havia estat un any molt complet.

La UEFA designa els àrbitres principals i després es formen els equips arbitrals. Jo he tingut la sort que Marta San Juan ha comptat amb mi en moltes d'aquestes designacions i li estic molt agraït.

No. Quan vaig començar també feia d'àrbitre principal. De fet, vaig arribar a dirigir partits de Primera Divisió.

Vaig tenir un partit molt complicat després de la pandèmia. Va sortir pràcticament tot malament. Vaig prendre decisions errònies, vaig gestionar malament algunes situacions i em va servir per reflexionar. Em van recomanar centrar-me en la funció d'assistent i vaig descobrir que era on em trobava més còmode.

És diferent. L'àrbitre principal està molt més exposat perquè totes les mirades van cap a ell, però l'assistent també té molta responsabilitat. Un fora de joc mal assenyalat pot canviar completament un partit.

Sobretot amb experiència. Has d'estar perfectament alineat amb el penúltim defensor, controlar la posició dels atacants i veure el moment exacte de la passada. Tot passa en dècimes de segon. La pràctica és fonamental.

A nivell internacional tot és molt més exigent. No només et valoren durant el partit. T'avaluen des que surts de casa fins que tornes. El teu comportament, la puntualitat, l'anglès, la imatge personal, la relació amb els companys... Tot forma part de l'avaluació.

La primera sortida a Gibraltar. Encara no era internacional i devia tenir 18 o 19 anys. Va ser la primera vegada que vaig sortir del país per arbitrar i em va impressionar tot el protocol que envolta un partit internacional.

Un Montenegro-Azerbaidjan femení de classificació. Hi havia molt en joc i vam tenir algunes situacions difícils. Són partits que et posen a prova i dels quals també aprens molt.

Quan era jugador també era dels que protestava força. Fins que no et poses al lloc de l'àrbitre no saps realment com és. Des de casa es veu tot molt fàcil, assegut al sofà i amb les repeticions, però l'àrbitre té tres segons per decidir si una acció és una cosa o una altra. És una feina complicada.

Sempre hi ha algú que s'enrecorda d'algun familiar i et diu alguna cosa, però sincerament no ens podem queixar. A Andorra la figura de l'àrbitre és bastant respectada. Quan estàs concentrat en el partit i comunicant-te amb els companys, moltes vegades ni tan sols escoltes el que es diu des de fora. Hi ha una gran diferència respecte a altres èpoques. El futbol és més professional i el respecte cap als àrbitres també ha millorat.

Sí. A Primera Divisió els jugadors entenen molt millor que l'àrbitre també es pot equivocar. Ells saben que poden fallar una passada o una ocasió de gol i entenen que nosaltres també podem cometre errors. A Segona Divisió, on hi ha un component més amateur, de vegades és més complicat gestionar les emocions dels partits.

Tot el que sigui ajudar els àrbitres a prendre millors decisions és positiu. Encara no estic molt ficat en el funcionament concret del sistema perquè primer ens hem de formar bé sobre què implica aquest videoarbitratge, però la idea és bona. Fa un parell d'anys, de fet, vam participar en una formació a Madrid sobre VAR i vam poder veure tant la feina que es fa dins del terreny de joc com la que es desenvolupa a la sala de revisió.

Sí. Qualsevol eina que permeti reduir errors i donar més garanties als equips és positiva. A més, també és una manera de continuar professionalitzant el futbol andorrà i adaptar-nos a les eines que ja s'utilitzen en moltes competicions internacionals.

Molt exigent. Entreno cinc dies a la setmana, dedico un dia a recuperació i intento reservar-ne un per descansar. A més de la preparació física hi ha la reglamentària, amb exàmens, videotests i formació contínua.

És complicat. Hi ha algun cas, però no és l'habitual. Jo ho compagino amb la meva feina de col·laborador educatiu i, per sort, puc organitzar-me bé quan he de viatjar. Les designacions internacionals ajuden, però continua sent una decisió arriscada.

Que ho provi. Jo vaig començar gairebé per casualitat i m'ha acabat portant a representar Andorra en competicions UEFA. Si treballes, tens constància i aprofites les oportunitats, pots arribar molt més lluny del que imagines.

Continuar creixent. Encara soc jove i espero tenir molts anys al davant. M'agradaria continuar representant Andorra a escala internacional i, si algun dia les condicions ho permeten, dedicar-me professionalment a l'arbitratge. Fins aleshores continuaré esperant aquella trucada que et diu que hi ha una nova designació i que toca tornar a fer la maleta.