Quina millor manera que acomiadar-se de la selecció amb una victòria a casa, no?
Va ser perfecte, realment perfecte. Va anar tot molt bé. Vaig poder jugar bastant sense dolor, que tampoc era gens evident després de com havia anat l’últim any. A més, abans de començar el partit vaig rebre la sorpresa de veure la meva dona i el meu fill. No en sabia res. Després, al vídeo final, també hi havia tota la meva família i els meus amics més propers. Va anar tot molt bé.
També és veritat que els dies abans ja tenia la sensació que, passés el que passés, era el moment perfecte. Encara que el míster m’hagués dit que no jugaria, no hi hauria hagut cap problema. Sabia que hi serien la meva dona, el meu fill, els meus pares, el meu germà i la gent més propera. L’únic que volia era poder compartir aquell últim moment amb ells. Després es van anar sumant coses bones fins a acabar sent molt millor del que hauria pogut somiar.
Com va saber que havia arribat el moment de retirar-se?
Porto un any molt complicat. La temporada passada ja vaig començar a tenir molts problemes al genoll. Enguany, si no recordo malament, vaig jugar l’últim partit de pretemporada amb l’Atlètic [d'Escaldes] i ja vaig tenir el primer episodi important de dolor. Vaig venir amb la selecció, però només vaig poder completar el primer entrenament. No podia entrenar ni jugar; caminava coix i ho vaig passar molt malament des del setembre fins al desembre. Pensava que s’havia acabat.
El doctor de la selecció em va animar a intentar-ho. Així, vaig començar a tornar al camp a finals de gener o principis de febrer. Tenia 43 anys i semblava inviable, però amb feina i confiança vaig poder començar a jugar alguns minuts amb l’Atlètic a mitjan febrer. Però clar, no he pogut entrenar com la resta dels companys, he hagut de reduir entrenaments i ampliar els períodes de descans. Així i tot, això m’ha permès tornar a jugar amb la selecció, acabar la temporada i disputar aquest últim partit, la qual cosa fa uns mesos era impensable.
No només diu adeu al combinat nacional, també ho fa a nivell de clubs.
És una retirada total. Sí que és veritat que el genoll ha estat determinant, perquè a nivell mental, d’il·lusió i de condició física em trobava bastant bé. Si no hagués estat pel genoll, probablement hauria fet el mateix que els últims anys: acabar la temporada, marxar de vacances i després valorar com em trobava. Però realment, si no fos per aquest problema, podria haver continuat una més.
El jugador amb més victòries de la història de la selecció andorrana, doncs ha estat present en 13 de les 15. Què significa això per a vostè?
És curiós perquè si li dones la volta a l’estadística també pots dir que 15 victòries en 26 anys és una ràtio força pobra [riu]. Però és el que té ser un país petit. Estem acostumats a competir contra rivals molt superiors. Les victòries han estat poques, però les recordo totes. Són records molt bonics.
Quina diria que és la principal diferència entre la selecció en què va debutar i l’actual?
Quan jo vaig arribar, la majoria eren jugadors consolidats, amb experiència a Segona Divisió, Primera o Segona B. Eren futbolistes molt fets. Ara és al revés. És una selecció molt més jove, en construcció, amb molt potencial i molt marge de creixement. Abans ens basàvem més en el talent individual, mentre que ara construïm molt més des del col·lectiu per aprofitar el potencial dels joves.
Amb quina paraula definiria la seva carrera?
Constància. No crec que la meva carrera destaqui pels números, més enllà de la seva longevitat. Mai he tingut la sensació de ser el millor en res, però tampoc el pitjor. He intentat adaptar-me sempre al que necessitava l’equip i al que em demanava l’entrenador. A vegades m’ha tocat tenir molt protagonisme amb la pilota, altres ordenar, parlar o ajudar els més joves. Sempre he intentat fer allò que creia necessari perquè l’equip funcionés.
Em sobta aquesta visió una mica conformista, és un referent del futbol nacional.
Potser sí, no ho sé. Però és la manera com jo ho he viscut. Evidentment que m’agrada tenir responsabilitats i sentir-me important sobre el camp. Però quan m’ha tocat assumir un altre rol, també li he donat la mateixa importància. En un grup de 30 persones és impossible que les coses funcionin si cadascú va pel seu compte, així que sempre he intentat ser honest amb tothom i quan m’ha tocat assumir papers menys atractius ho he fet amb naturalitat.
Amb quin partit dels 124 amb la selecció es quedaria?
El triomf contra Hongria és, amb diferència, el més especial. És el partit més emotiu i el que més va significar a nivell personal i emocional. D’alguna manera, sento que allà vaig poder tancar de manera positiva el dol per la pèrdua de l’Emili [Vicente, llavors entrenador seu a l'FC Andorra].
Alguna derrota que encara faci mal?
N’hi ha hagut unes quantes. Però penso més en aquells partits en què creus que podries haver tret més. Per exemple, l’últim empat contra San Marino. Jo no vaig jugar, però vaig acabar amb una mala sensació perquè veníem de ser sempre superiors a ells. De fet, ja feia temps que comentàvem que estaven evolucionant molt. En aquell duel crec que ells van merèixer guanyar i nosaltres no vam estar a l’altura.
Si s'hagués de quedar amb un company de selecció?
N’hi ha molts, però seria el Márcio Vieira. És un molt bon amic i una persona espectacular. Sempre ha fet la feina des de l’ombra, aquell jugador que sempre et dona un 7 o un 8 sobre 10. Mai baixa d’aquí. És qui més m’ha marcat pel que fa a la selecció.
N’he vist molts. Potser per edat em quedo amb aquells equips que em van impressionar quan era més jove. Recordo la Portugal de Figo, Rui Costa, Simão i Pauleta. També l’Anglaterra de Gerrard, Lampard, Terry, Ashley Cole, Beckham o Rooney. Si n’he de destacar un, diria Steven Gerrard. Em va semblar un jugador espectacular. Ho feia tot bé: atacar, defensar, córrer, saltar, driblar i xutar.
Amb quin estadi es quedaria?
Old Trafford. Va ser el primer gran estadi que vaig conèixer i em va impressionar molt. Quan surts dels vestidors tens realment la sensació d’entrar en un teatre. Tot estava ple, l’himne i l’ambient era espectacular. A més, té aquella litúrgia anglesa dels estadis clàssics. Va ser una experiència molt especial.
I a Andorra: Comunal o Nacional?
Per nostàlgia em quedo amb el Comunal, on recordo grans partits i grans seleccions. El Nacional va representar un salt important, però també va coincidir amb el pas a la gespa artificial i jo sempre he preferit la natural. Si m’he de quedar amb un, trio el Comunal i els inicis.
I si hagués d’escollir un seleccionador: David Rodrigo o Koldo Álvarez?
Em quedo amb Koldo perquè és amb qui he compartit més anys. Però no tinc cap mala paraula per al David, em va fer debutar i em va donar les primeres oportunitats. Amb Koldo, però, la selecció va canviar de paradigma. Van arribar molts joves, es va professionalitzar molt més l’estructura i vam fer un pas endavant important.
Hi ha algun jugador de l'actual selecció que li recordi a vostè?
Ot Remolins i Hugo Ferreira, dos jugadors que m’agraden molt. Quan jo començava em considerava sobretot un mig centre organitzador, i ells tenen aquest perfil amb capacitat per conduir, associar-se i donar l’última passada.
Hi ha alguna cosa de la qual es penedeixi?
De detalls, molts. Sempre acabes un partit pensant en aquella decisió o aquella jugada que hauries pogut fer millor. Però en línies generals estic molt content del meu recorregut. També de com m’ha tractat la selecció. Quan va néixer el meu fill vaig estar un any apartat per poder estar amb la família, i quan vaig decidir tornar tothom em va rebre amb els braços oberts.
Què trobarà més a faltar?
Ara mateix, res. Però amb el temps segurament trobaré a faltar el dia a dia, els companys, el vestidor, els entrenaments, la pilota, córrer, suar i divertir-me.
Quan va començar, s'imaginava que la selecció arribaria on és ara?
No! Era impensable. Hem passat d’una estructura molt familiar i gairebé artesanal a una organització molt professionalitzada. Hi ha més recursos, més formació, més personal i més especialització. Malgrat això, hem mantingut una cosa molt valuosa: el sentiment de família. Al final, en una selecció com la nostra, molts companys es coneixen des de fa 10 o 15 anys, i això ens dona un plus.
On creu que està el sostre?
Espero que molt lluny. S’està fent molt bona feina a la base i cada vegada arriben més joves i més preparats. Dependrà de les seves carreres, de la seva mentalitat i del compromís que tinguin amb la selecció, però soc molt optimista.
Si d'aquí a 10 anys algú mirés les estadístiques i veiés un tal Marc Pujol, el jugador amb més victòries, 124 internacionalitats en 26 anys... Què no entendria d'aquesta història?
Si d'aquí a 10 anys continuo sent el tercer, malament [riu].
Malament. El Moi [San Nicolás] en va fer l'altre dia 100, el Max [Llovera] en té 91 i té 28 anys... Tots aquests joves com el Berto [Rosas] o l'Iker [Álvarez], en condicions normals, els queden encara molts anys de carrera i han d'arribar als 140, 150 o 160. Crec que hi poden arribar i que serà un bon senyal per a nosaltres. I tant de bo passi també amb les victòries.
En una entrevista amb un altre mitjà va dir que li agradaria ser seleccionador. Seré directe, quan el veurem al càrrec?
A curt-mitjà termini no crec, em queda encara molta formació per fer. Ara mateix, després de tants anys d'una manera de viure, necessito parar. Vull tenir temps per a la meva dona, per al meu fill, els caps de setmana poder marxar, poder improvisar coses...