Bad Bunny és aquí. El de Puerto Rico ha aterrat a Europa per la finalització de la seva gira mundial “Debí Tirar Más Fotos”, i la seva primera parada ha estat a Barcelona, on ha realitzat dos concerts. Malgrat la gran recepció que han tingut els espectacles, no és aquest el punt que tractaré avui, sinó una preocupant tendència que porta succeïnt aquests últims anys: entre d’altres, es va posar de manifest amb “Eras Tour” de Taylor Switft, es va fer notori amb el “Debí Tirar Más Fotos” de Bad Bunny i ha arribat als seu màxims amb el “The Unraveled Tour” d’Olivia Rodrigo. Parlo de la monetització del FOMO.
El FOMO (Fear of Missing Out en anglès) és un concepte que fa referencia a la por de perdre’s quelcom, habitualment un esdeveniment. Així doncs parlar de FOMO es parlar de la necessitat de no perdre l’oportunitat d’assistir a actes, partits o, en aquest cas, concerts. Per què ho menciono ara? Doncs perquè la preocupant tendència a la que feia referència consisteix en que, aprofitant el FOMO dels fans, moltes gires resulten inaccessibles.
A més, aquesta monetització del FOMO també es reflecteix en uns preus absolutament desorbitats. El cas més recent és el d’Olivia Rodrigo a Barcelona amb el seu “The Unraveled Tour”. Les entrades oficials oscil·laven entre els 73,50 i els 147,50 euros en les opcions estàndard (que s’esgoten en pocs minuts), mentre que alguns paquets VIP partien dels 385 euros. Tot i això, el problema real apareix al mercat de revenda, on moltes entrades superaven fàcilment els 500 euros, fins i tot en zones allunyades de l’escenari.
Aquest fenomen demostra que la música en directe s’ha convertit en un negoci cada vegada més exclusiu. Per a molts joves, gastar més de cent euros en una entrada és simplement impossible, especialment si hi afegim despeses de transport, allotjament o merchandising. Tanmateix, la pressió social i la sensació que “tothom hi anirà” empenyen milers de persones a endeutar-se o a pagar quantitats irracionals només per no quedar-se fora de l’experiència. El concert deixa de ser una activitat cultural per convertir-se gairebé en un símbol d’estatus.
Les xarxes socials contribueixen enormement a alimentar aquesta dinàmica. Durant dies, TikTok o Instagram s’omplen de vídeos de fans mostrant les seves entrades, els outfits preparats per al concert o fragments de l’espectacle gravats des de primera fila. Aquesta exposició constant crea la percepció que assistir-hi no és opcional, sinó imprescindible per formar part de la conversa del moment. De fet, fins i tot concerts exclusius i gratuïts, com el que Olivia Rodrigo va fer a Barcelona amb aforament limitat, van generar cues massives i frustració entre centenars de fans que es van quedar fora.
En definitiva, la indústria musical ha trobat la fórmula perfecta: convertir la por de perdre’s un esdeveniment en una eina de consum massiu. I mentre els artistes continuïn batent rècords de vendes i les plataformes augmentin beneficis, sembla difícil que aquesta tendència canviï. La pregunta és fins quan els fans estaran disposats a acceptar que estimar un artista impliqui pagar preus cada vegada més inassumibles, i d’això tracta la monetització del FOMO.
