Recentment, ha saltat a la palestra una tèrbola investigació a Andorra que posa el focus sobre un presumpte entramat de contraban de rellotges de luxe. El cas, que implica noms de primera línia del futbol espanyol com Dani Carvajal, Santi Cazorla o César Azpilicueta, ens ofereix una crònica sobre com certes elits confonen el privilegi amb la impunitat, recorrent a la picaresca més barroera per estalviar-se uns milers d’euros en articles de sumptuós excés.
Si bé la investigació encara ha de determinar el grau de responsabilitat de cadascú, són tres els punts clau que fan d’aquest cas un mirall de la nostra societat: en primer lloc, el mètode utilitzat, basat a creuar la frontera amb les peces al canell mentre les caixes viatgen per separat per esquivar l’IVA. En segon lloc, la paradoxa de veure esportistes amb contractes milionaris arriscant la seva reputació per un estalvi fiscal que, per a ells, és irrisori. I, en tercer lloc, la reacció de la justícia andorrana, que ha decidit actuar amb fermesa per protegir la seva imatge internacional, fugint de l’etiqueta de paradís opac. És, precisament, aquest tercer punt el que em duu a escriure aquestes paraules avui.
Permetin-me una breu reflexió sobre la naturalesa del luxe, ja que en aquests cercles es dona una especial importància a l’exclusivitat i a la capacitat d’adquirir peces que la resta dels mortals només podem somiar. Això no obstant, un cop destapat l’escàndol, s’adonen que el preu real no era el de la factura, sinó el del seu prestigi. Lluny de ser una simple anècdota de compres a l’estranger, el cas s’ha catalogat com a “Contraban”, un delicte que implica una voluntat conscient d’enganyar el sistema. L’espectador, conscient que aquests ídols viuen en una bombolla on sembla que les normes comunes no s’apliquen, acaba horroritzat.
És precisament aquest el concepte del qual m’agradaria parlar: la Impunitat Estètica, perquè durant dècades, nombroses figures públiques han cregut que el seu èxit els situava per sobre de les obligacions tributàries i duaneres. Es pot parlar de la llibertat de gastar els diners on un vulgui, i fins a cert punt la defensaré, però el problema realment preocupant es troba en la normalització de la picaresca. Més concretament, en el fet que aquests mecanismes d’elusió sempre resulten exercir-se des de posicions de poder i riquesa extrema. Això en l’actualitat rep un nom: falta d’ètica ciutadana.
Si bé és cert que resulta complex jutjar l’entorn dels futbolistes des d’una perspectiva aliena, no critico només l’acció puntual d’un intercanvi de rellotges a la muntanya, sinó el fet que en l’actualitat es continuï considerant “espavilat” qui aconsegueix burlar el fisc. Com a societat, hem de ser conscients del missatge que transmetem quan els nostres referents participen en trames d’aquesta índole. No es tracta tan sols de col·leccionisme d’alta gamma, és un símptoma: Corrupció Quotidiana.
