El prestigiós certamen internacional World Press Photo aterrarà per primera vegada a Andorra amb una exposició que es podrà visitar del 10 al 30 de juny a l’antic Hotel Pol, a Sant Julià de Lòria. La mostra forma part de l’exposició itinerant mundial que recull les millors imatges de fotoperiodisme de l’any, i permetrà veure una selecció de fotografies premiades i finalistes d’aquesta edició, les quals es donaran a conèixer el pròxim 23 d’abril en un acte retransmès des d’Amsterdam, a l’espai De Nieuwe Kerk. Aquestes imatges formen part d’un recorregut internacional que passa per més de 60 ubicacions arreu del món.
Les fotografies exposades aborden temàtiques d’actualitat global i s’han seleccionat entre milers de candidatures presentades al concurs, consolidant el World Press Photo com un dels referents mundials del fotoperiodisme. Cal destacar que el certamen reconeix la millor fotografia de l’any amb un premi de 10.000 euros, a més d’equipament fotogràfic professional. Tant la persona guanyadora com les finalistes reben una càmera FUJIFILM GFX100 II amb accessoris i la possibilitat d’escollir entre diversos objectius o equipament addicional, amb un valor total superior als 14.000 euros.
Així doncs, l’exposició a Sant Julià de Lòria situarà Andorra dins del circuit internacional del fotoperiodisme i la convertirà en un dels primers punts on es podran veure les imatges d’aquesta edició. La iniciativa és possible gràcies a l’organització de Reunió de Papaia i Grisart Lab, amb el suport de la Reig Fundació, el Ministeri de Cultura, Joventut i Esports del Govern d’Andorra, el Comú de Sant Julià de Lòria, l’Associació de Professionals de la Comunicació d’Andorra i Amics del Disseny d’Andorra.
Crèdit: © Halden Krog, for Daily Mail
Peu de foto: Caçadors professionals disparen a una família d’elefants identificada per al sacrifici. Sango Wildlife Conservancy, Savé Valley Conservancy, Zimbabwe, 23 d’octubre de 2025.
Història: El 2025, el govern de Zimbabwe va autoritzar el sacrifici (matança amb finalitat de control de població) de 50 elefants a la Savé Valley Conservancy. Aquesta decisió va arribar després d’una matança de 200 exemplars el 2024. Les autoritats asseguren que la població creixent ha superat la capacitat de càrrega del territori, fet que agreuja el conflicte entre humans i fauna, especialment en un context de sequera que empeny els elefants a acostar-se a les zones habitades a la recerca d’aliment i aigua. Diverses organitzacions de protecció de la fauna qüestionen aquestes afirmacions de sobrepoblació i condemnen aquesta pràctica. També alerten de les conseqüències, com la desestructuració dels grups socials dels elefants i el trauma causat als animals supervivents, que podria incrementar la seva agressivitat cap als humans.
Crèdit: © Ihsaan Haffejee, for GroundUp
Peu de foto: Joves ballarins de l’Escola de Ballet de Joburg entre bastidors al Soweto Theatre durant la seva actuació de final de curs. Soweto, Sud-àfrica, 7 de desembre de 2025.
Història: Durant l’apartheid a Sud-àfrica, el ballet era un àmbit reservat a la cultura blanca i inaccessible per a les persones de color. Avui dia, l’Escola de Ballet de Joburg ofereix formació subvencionada a infants procedents de contextos històricament desafavorits, amb seus a Soweto, Alexandra i Braamfontein. Els pares expliquen que veure els seus fills aprendre ballet és una oportunitat que mai haurien imaginat possible.
Crèdit: © Kiana Hayeri, for The New York Times
Peu de foto: Edith Magomere Ingasiani i la seva filla Blessings Iminza (9), a casa seva. Blessings va néixer a l’Aràbia Saudita sense certificat de naixement. Comtat de Vihiga, Kenya, 30 d’agost de 2025.
Història: Desenes de milers de dones kenyanes migren a l’Aràbia Saudita per treballar en el servei domèstic, on moltes pateixen condicions abusives, com la confiscació del passaport o la retenció de salaris. Durant la seva estada, Edith Magomere Ingasiani va amagar el seu embaràs, ja que les dones solteres que donen a llum s’exposen a ser detingudes. Va tenir la seva filla Blessings sola, el gener del 2016, i la va criar en la clandestinitat durant anys. Quan Edith va intentar tornar a Kenya, la manca de documentació de la seva filla les va deixar atrapades en un buit burocràtic. Finalment, el 2024, van poder tornar. “Casa és sempre la resposta”, afirma. “Ens hi han calgut vuit anys.”
Crèdit: © Abdulmonam Eassa, for Le Monde
Peu de foto: Alhaja Abdallah, una dona desplaçada de Bara, mostra les seves cicatrius després d’un incendi al camp d’Al-Mohad. Forces paramilitars han incendiat diversos camps de desplaçats. El-Obeid, Sudan, 10 de desembre de 2025.
Història: Després de la revolució del 2019 que va posar fi a dècades de dictadura, les esperances democràtiques del Sudan van quedar truncades amb un cop d’estat militar el 2021. Dos anys més tard, l’exèrcit i les forces paramilitars es van enfrontar entre si, iniciant una guerra que ha derivat en una de les pitjors crisis humanitàries del món. Mentre la fam s’estén i els serveis essencials col·lapsen, potències estrangeres continuen alimentant el conflicte amb armes. Més de 13 milions de persones han estat desplaçades i almenys 150.000 han mort. Segons l’ONU, les morts de civils es van més que duplicar el 2025 en comparació amb l’any anterior.
Crèdit: © Abdulmonam Eassa, for Le Monde
Peu de foto: Un grup de soldats travessa un mercat danyat a la segona ciutat més poblada del Sudan, escenari de combats continus des de l’abril del 2023. Omdurman, Sudan, 25 d’octubre de 2024.
Història: Després de la revolució del 2019 que va posar fi a dècades de dictadura, les esperances democràtiques del Sudan van quedar truncades amb un cop d’estat militar el 2021. Dos anys més tard, l’exèrcit i les forces paramilitars es van enfrontar entre si, iniciant una guerra que ha derivat en una de les pitjors crisis humanitàries del món. Mentre la fam s’estén i els serveis essencials col·lapsen, potències estrangeres continuen alimentant el conflicte amb armes. Més de 13 milions de persones han estat desplaçades i almenys 150.000 han mort. Segons l’ONU, les morts de civils es van més que duplicar el 2025 en comparació amb l’any anterior.
Títol: La guerra al Sudan: una nació atrapada (Sudan’s War: A Nation Trapped)
Crèdit: © Abdulmonam Eassa, for Le Monde
Peu de foto: Un soldat baixa d’un edifici mentre els combats continuen. Imatges de primera línia com aquesta són poc habituals a causa de les fortes restriccions d’accés per als periodistes. Omdurman, Sudan, 1 de novembre de 2024.
Història: Després de la revolució del 2019 que va posar fi a dècades de dictadura, les esperances democràtiques del Sudan van quedar truncades amb un cop d’estat militar el 2021. Dos anys més tard, l’exèrcit i les forces paramilitars es van enfrontar entre si, iniciant una guerra que ha derivat en una de les pitjors crisis humanitàries del món. Mentre la fam s’estén i els serveis essencials col·lapsen, potències estrangeres continuen alimentant el conflicte amb armes. Més de 13 milions de persones han estat desplaçades i almenys 150.000 han mort. Segons l’ONU, les morts de civils es van més que duplicar el 2025 en comparació amb l’any anterior.
Crèdit: © Abdulmonam Eassa, for Le Monde
Peu de foto: Estudiants fan exàmens a la Universitat Islàmica d’Omdurman, danyada per la guerra. Escoles i universitats han estat atacades i majoritàriament tancades des de l’inici dels combats. Omdurman, Sudan, 4 de desembre de 2025.
Història: Després de la revolució del 2019 que va posar fi a dècades de dictadura, les esperances democràtiques del Sudan van quedar truncades amb un cop d’estat militar el 2021. Dos anys més tard, l’exèrcit i les forces paramilitars es van enfrontar entre si, iniciant una guerra que ha derivat en una de les pitjors crisis humanitàries del món. Mentre la fam s’estén i els serveis essencials col·lapsen, potències estrangeres continuen alimentant el conflicte amb armes. Més de 13 milions de persones han estat desplaçades i almenys 150.000 han mort. Segons l’ONU, les morts de civils es van més que duplicar el 2025 en comparació amb l’any anterior.
Crèdit: © Chantal Pinzi, Panos Pictures
Peu de foto: Ghita Jhiate controla el seu semental indòmit. Després d’haver tingut prohibit pel seu pare participar en la Tbourida, finalment va complir el seu somni de muntar al costat de la pionera Zahia Aboulait el 2025. Sidi Rahal, Marroc, 6 d’agost de 2025.
Història: La Tbourida és una tradició eqüestre marroquina reconeguda per la UNESCO que es remunta al segle XVI. Les tropes galopen a l’uníson disparant rifles en una representació coreografiada de la guerra de cavalleria. Històricament excloses, les dones genetes han lluitat per formar-ne part des de la reforma del codi de família del 2004 al Marroc, que va reforçar els drets legals de les dones. Actualment, set grups íntegrament femenins participen al costat d’uns 300 en total. Aquestes farīsāt (dones genetes) assumeixen costos personals importants, ja que financen els seus propis cavalls, vestits i permisos per a la pólvora. La seva perseverança esdevé una reivindicació poderosa del lloc que els correspon dins del patrimoni cultural marroquí.
Crèdit: © Chantal Pinzi, Panos Pictures
Peu de foto: Retrat de la tropa de Bouchra Nabata. La seva determinació com una de les primeres genetes de la Tbourida ha contribuït a obrir camí a les set formacions íntegrament femenines que existeixen avui dia. Rabat, Marroc, 13 d’agost de 2025.
Història: La Tbourida és una tradició eqüestre marroquina reconeguda per la UNESCO que es remunta al segle XVI. Les tropes galopen a l’uníson disparant rifles en una representació coreografiada de la guerra de cavalleria. Històricament excloses, les dones genetes han lluitat per formar-ne part des de la reforma del codi de família del 2004 al Marroc, que va reforçar els drets legals de les dones. Actualment, set grups íntegrament femenins participen al costat d’uns 300 en total. Aquestes farīsāt (dones genetes) assumeixen costos personals importants, ja que financen els seus propis cavalls, vestits i permisos per a la pólvora. La seva perseverança esdevé una reivindicació poderosa del lloc que els correspon dins del patrimoni cultural marroquí.
Crèdit: © Chantal Pinzi, Panos Pictures
Peu de foto: Noura intenta controlar el seu cavall després de disparar, el moment més perillós de la representació. Les genetes s’exposen a ferides per la pólvora o a caigudes amb risc de ser trepitjades. Sidi Rahal, Marroc, 8 d’agost de 2025.
Història: La Tbourida és una tradició eqüestre marroquina reconeguda per la UNESCO que es remunta al segle XVI. Les tropes galopen a l’uníson disparant rifles en una representació coreografiada de la guerra de cavalleria. Històricament excloses, les dones genetes han lluitat per formar-ne part des de la reforma del codi de família del 2004 al Marroc, que va reforçar els drets legals de les dones. Actualment, set grups íntegrament femenins participen al costat d’uns 300 en total. Aquestes farīsāt (dones genetes) assumeixen costos personals importants, ja que financen els seus propis cavalls, vestits i permisos per a la pólvora. La seva perseverança esdevé una reivindicació poderosa del lloc que els correspon dins del patrimoni cultural marroquí.
Crèdit: © Luis Tato, Agence France-Presse
Peu de foto: Un estudiant sosté la bandera adoptada pels manifestants de la Generació Z arreu del món. El símbol prové del manga japonès One Piece, en què pirates s’enfronten a governants corruptes. Antananarivo, Madagascar, 9 d’octubre de 2025.
Història: El setembre del 2025, estudiants van iniciar protestes arreu de Madagascar per la degradació dels serveis públics, la corrupció i les dificultats econòmiques. Quan el president Andry Rajoelina va dissoldre el govern però es va negar a dimitir, les mobilitzacions es van intensificar. L’11 d’octubre, la unitat militar CAPSAT es va sumar als manifestants, la mateixa força que havia situat Rajoelina al poder en un cop d’estat el 2009. Pocs dies després, l’exèrcit va prendre el control prometent eleccions en un termini de dos anys. En un patró similar al d’altres revoltes de la Generació Z a Bangladesh, Nepal o Bulgària, els joves de Madagascar van forçar un canvi de règim, però van quedar exclosos del procés de transició política posterior.
Crèdit: © Luis Tato, Agence France-Presse
Peu de foto: Membres de la gendarmeria malgaixa arrosseguen un manifestant greument apallissat durant els enfrontaments que van causar almenys 22 morts i més de 100 ferits. Antananarivo, Madagascar, 9 d’octubre de 2025.
Història: El setembre del 2025, estudiants van iniciar protestes arreu de Madagascar per la degradació dels serveis públics, la corrupció i les dificultats econòmiques. Quan el president Andry Rajoelina va dissoldre el govern però es va negar a dimitir, les mobilitzacions es van intensificar. L’11 d’octubre, la unitat militar CAPSAT es va sumar als manifestants, la mateixa força que havia situat Rajoelina al poder en un cop d’estat el 2009. Pocs dies després, l’exèrcit va prendre el control prometent eleccions en un termini de dos anys. En un patró similar al d’altres revoltes de la Generació Z a Bangladesh, Nepal o Bulgària, els joves de Madagascar van forçar un canvi de règim, però van quedar exclosos del procés de transició política posterior.
Crèdit: © Mohamed Mahdy, Arab Documentary Photography Program
Peu de foto: Pols al terra d’una casa a la Vall de la Lluna. Si es deixen les finestres obertes només mitja hora, s’hi acumula gairebé un centímetre de pols. Alexandria, Egipte, 18 de març de 2018.
Història: Més de 30.000 residents de Wadi El-Qamar, coneguda com la Vall de la Lluna, a l’oest d’Alexandria (Egipte), viuen a menys de 15 metres d’una fàbrica de ciment que omple les seves llars de pols tòxica. Els infants neixen amb asma i les famílies pateixen malalties pulmonars i danys respiratoris irreversibles. El 2016, el fotògraf —que viu a prop i també pateix asma— va començar a documentar les seves històries i les lluites legals en curs.
Crèdit: © Mohamed Mahdy, Arab Documentary Photography Program
Peu de foto: Amal sosté una radiografia dels seus pulmons. Es va traslladar a la Vall de la Lluna als tres anys i va desenvolupar asma en pocs mesos. Alexandria, Egipte, 31 de gener de 2018.
Història: Més de 30.000 residents de Wadi El-Qamar, coneguda com la Vall de la Lluna, a l’oest d’Alexandria (Egipte), viuen a menys de 15 metres d’una fàbrica de ciment que omple les seves llars de pols tòxica. Els infants neixen amb asma i les famílies pateixen malalties pulmonars i danys respiratoris irreversibles. El 2016, el fotògraf —que viu a prop i també pateix asma— va començar a documentar les seves històries i les lluites legals en curs.
Crèdit: © Mohamed Mahdy, Arab Documentary Photography Program
Peu de foto: Ahmed (11), fotografiat amb el seu pare Saeed, va néixer amb asma i utilitza un respirador tres vegades al dia. Juga de porter a futbol perquè requereix menys esforç físic. Alexandria, Egipte, 31 de gener de 2017.
Història: Més de 30.000 residents de Wadi El-Qamar, coneguda com la Vall de la Lluna, a l’oest d’Alexandria (Egipte), viuen a menys de 15 metres d’una fàbrica de ciment que omple les seves llars de pols tòxica. Els infants neixen amb asma i les famílies pateixen malalties pulmonars i danys respiratoris irreversibles. El 2016, el fotògraf —que viu a prop i també pateix asma— va començar a documentar les seves històries i les lluites legals en curs.
Crèdit: © Mohamed Mahdy, Arab Documentary Photography Program
Peu de foto: Ahmed (ara amb 20 anys) i Saeed. Van guanyar la seva demanda després d’anys de batalles judicials —una victòria poc habitual i el primer cas mediambiental guanyat als tribunals egipcis. Alexandria, Egipte, 13 de desembre de 2025.
Història: Més de 30.000 residents de Wadi El-Qamar, coneguda com la Vall de la Lluna, a l’oest d’Alexandria (Egipte), viuen a menys de 15 metres d’una fàbrica de ciment que omple les seves llars de pols tòxica. Els infants neixen amb asma i les famílies pateixen malalties pulmonars i danys respiratoris irreversibles. El 2016, el fotògraf —que viu a prop i també pateix asma— va començar a documentar les seves històries i les lluites legals en curs.
Crèdit: © Mohamed Mahdy, Arab Documentary Photography Program
Peu de foto: Abdelrahman (42) parla amb el seu advocat després de guanyar dues demandes. Va rebre 200.000 lliures egípcies (uns 3.640 €) d’indemnització després d’anys de malaltia i lluita judicial. Alexandria, Egipte, 11 de desembre de 2025.
Història: Més de 30.000 residents de Wadi El-Qamar, coneguda com la Vall de la Lluna, a l’oest d’Alexandria (Egipte), viuen a menys de 15 metres d’una fàbrica de ciment que omple les seves llars de pols tòxica. Els infants neixen amb asma i les famílies pateixen malalties pulmonars i danys respiratoris irreversibles. El 2016, el fotògraf —que viu a prop i també pateix asma— va començar a documentar les seves històries i les lluites legals en curs.
Títol: Habitants de muntanya de Wanglang (Mountain Resident of Wanglang)
Crèdit: © Rob G. Green, National Geographic Society, Henry Luce Foundation
Peu de foto: Un panda gegant salvatge captat per una càmera trampa a la Reserva Natural Nacional de Wanglang. Sichuan, Xina, 11 de novembre de 2025.
Història: Estimacions recents indiquen que queden menys de 2.000 pandes en estat salvatge, i només unes desenes d’individus viuen dins del territori de 323 quilòmetres quadrats de la Reserva Natural Nacional de Wanglang. Aquesta observació poc habitual ha estat possible gràcies a un programa pilot d’intercanvi entre la National Geographic Society i biòlegs especialitzats en fauna, amb l’objectiu de donar suport al seguiment d’espècies i fomentar la cooperació internacional en matèria de conservació. Fundada el 1965, Wanglang és una de les reserves de panda salvatge més antigues de la Xina i actualment és un espai clau per a l’educació i la recerca científica dins del sistema del Parc Nacional del Panda Gegant.
Crèdit: © Tyrone Siu, Reuters
Peu de foto: El senyor Wong crida amb angoixa mentre el foc devora el complex residencial de Tai Po on viu. Moments abans, havia trucat a la seva dona, atrapada a l’edifici, i havien intercanviat les que serien les seves darreres paraules. Hong Kong, 26 de novembre de 2025.
Història: Un incendi de grans dimensions al complex residencial Wang Fuk Court, a Tai Po, va causar 168 víctimes mortals, convertint-se en el més mortífer a Hong Kong des del 1948. Tot i que encara no s’ha determinat una causa oficial, investigacions de les autoritats hongkongueses apunten que bastides de bambú, xarxes de construcció i plaques de poliestirè inflamable a les finestres van actuar com a accelerants del foc, atrapant els residents a l’interior. Més de 2.000 bombers van participar en les tasques de rescat, amb el resultat d’un mort i dotze ferits.
Títol: Casament enmig de la inundació (Wedding in the Flood)
Crèdit: © Aaron Favila, Associated Press
Peu de foto: La núvia Jamaica Aguilar es prepara per entrar a l’església de Barasoain inundada per celebrar el seu casament. Aquest temple, declarat monument nacional, es troba en una zona on prop del 75% de la població està exposada al risc d’inundacions. Malolos, província de Bulacan, Filipines, 22 de juliol de 2025.
Història: Quan el tifó Wipha va colpejar Filipines i va inundar l’església de Barasoain, Jade Rick Verdillo i Jamaica Aguilar es van enfrontar a una decisió difícil: cancel·lar el casament o continuar amb la cerimònia. La parella va optar per seguir endavant malgrat l’aigua acumulada, en un gest que simbolitza l’amor i la resiliència davant de condicions meteorològiques extremes. Situada en un delta, la província de Bulacan és especialment vulnerable a inundacions cada cop més freqüents i intenses, a causa de sistemes de drenatge obsolets, projectes de dragatge, la sobreexplotació d’aigües subterrànies i els efectes del canvi climàtic.
Crèdit: © Aaron Favila, Associated Press
Peu de foto: A l’interior de l’església, joves convidats observen atentament. La intensitat dels ciclons tropicals i de les precipitacions associades que han afectat Filipines ha augmentat significativament des del 2012. Malolos, província de Bulacan, Filipines, 22 de juliol de 2025.
Història: Quan el tifó Wipha va colpejar Filipines i va inundar l’església de Barasoain, Jade Rick Verdillo i Jamaica Aguilar es van enfrontar a una decisió difícil: cancel·lar el casament o continuar amb la cerimònia. La parella va optar per seguir endavant malgrat l’aigua acumulada, en un gest que simbolitza l’amor i la resiliència davant de condicions meteorològiques extremes. Situada en un delta, la província de Bulacan és especialment vulnerable a inundacions cada cop més freqüents i intenses, a causa de sistemes de drenatge obsolets, projectes de dragatge, la sobreexplotació d’aigües subterrànies i els efectes del canvi climàtic.
Crèdit: © Aaron Favila, Associated Press
Peu de foto: Els nuvis es fan un petó mentre els convidats aplaudeixen. La parella fa deu anys que està junta. Segons Verdillo, “aquesta és només una de les dificultats que hem superat”. Malolos, província de Bulacan, Filipines, 22 de juliol de 2025.
Història: Quan el tifó Wipha va colpejar Filipines i va inundar l’església de Barasoain, Jade Rick Verdillo i Jamaica Aguilar es van enfrontar a una decisió difícil: cancel·lar el casament o continuar amb la cerimònia. La parella va optar per seguir endavant malgrat l’aigua acumulada, en un gest que simbolitza l’amor i la resiliència davant de condicions meteorològiques extremes. Situada en un delta, la província de Bulacan és especialment vulnerable a inundacions cada cop més freqüents i intenses, a causa de sistemes de drenatge obsolets, projectes de dragatge, la sobreexplotació d’aigües subterrànies i els efectes del canvi climàtic.
Crèdit: © Jes Aznar, for The New York Times
Peu de foto: Oficines del parc Shunda en desordre després d’un augment dels combats entre l’exèrcit de Myanmar i una milícia d’oposició a la zona. Algunes parts del complex semblaven despatxos executius professionals; d’altres atrapaven els treballadors en un “bucle sísif” de jornades de 12 hores. Min Let Pan, Myanmar, 5 de desembre de 2025.
Història: El 21 de novembre de 2025, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional Karen va capturar Shunda Park, un enorme complex dedicat a estafes digitals a l’estat Karen de Myanmar. Amb l’intensificació de la guerra civil al país, les regions frontereres sense control s’han convertit en centres d’una lucrativa indústria d’estafes en línia. Centenars de milers de persones d’arreu del món han estat traficades cap al sud-est asiàtic i obligades a treballar en aquestes activitats il·legals. Quan les forces rebels van expulsar la milícia aliada de la junta que custodiava el complex, milers de treballadors de 30 nacionalitats van quedar atrapats a Myanmar.
Títol: Un centre d’estafes sota setge (Scam Hub Under Siege)
Crèdit: © Jes Aznar, for The New York Times
Peu de foto: Fotografies i objectes utilitzats per crear identitats falses en línia i establir relacions amb les víctimes. Min Let Pan, Myanmar, 5 de desembre de 2025.
Història: El 21 de novembre de 2025, l’Exèrcit d’Alliberament Nacional Karen va capturar Shunda Park, un enorme complex dedicat a estafes digitals a l’estat Karen de Myanmar. Amb l’intensificació de la guerra civil al país, les regions frontereres sense control s’han convertit en centres d’una lucrativa indústria d’estafes en línia. Centenars de milers de persones d’arreu del món han estat traficades cap al sud-est asiàtic i obligades a treballar en aquestes activitats il·legals. Quan les forces rebels van expulsar la milícia aliada de la junta que custodiava el complex, milers de treballadors de 30 nacionalitats van quedar atrapats a Myanmar.
Crèdit: © Matthew Abbott, Oculi, for The New York Times
Peu de foto: L’illa de Fanalei ha quedat reduïda a una estreta franja de sorra i corall a causa de l’augment del nivell del mar. Els residents creuen que aquest assentament, que antigament acollia desenes de famílies, esdevindrà inhabitable en un futur proper. South Malaita, Illes Salomó, 6 de febrer de 2025.
Història: Fanalei, una illa baixa de les Illes Salomó, es troba en una cruïlla entre una tradició disputada i una economia en transformació. Durant generacions, la caça de dofins ha proporcionat aliment i ingressos, i les dents de dofí s’han utilitzat com a moneda ritual per al dot matrimonial i altres formes d’intercanvi local. Avui, però, l’augment del nivell del mar desplaça la comunitat i en posa en perill el futur, mentre que el cultiu d’algues marines ofereix una alternativa econòmica a aquesta activitat estacional. A mesura que aquest nou sector creix, hi ha menys persones disponibles per a les tasques col·lectives que requereix la caça de dofins. Aquesta història reflecteix una comunitat transformada per la pressió ambiental i el canvi de tradicions.
Títol: Maternitat als 60 (Motherhood at 60)
Crèdit: © Wu Fang
Peu de foto: Sheng Hailin es prepara per donar a llum en un hospital de Hefei. Amb 60 anys i més de set mesos d’embaràs, va afrontar dolor, hemorràgies i altres dificultats físiques per portar al món les seves filles bessones. Hefei, província d’Anhui, Xina, 25 de maig de 2010.
Història: Després de la mort del seu únic fill, la doctora jubilada Sheng Hailin va recórrer a la fecundació in vitro (FIV) i va donar a llum dues bessones, Zhizhi i Huihui, als 60 anys. Aquesta història segueix la seva família durant 15 anys, oferint un retrat alhora extraordinari i quotidià, però sempre marcat per un amor persistent. A la Xina, Sheng Hailin és només una de les moltes shīdú, persones que han perdut el seu únic fill nascut durant l’era de la política del fill únic.
Crèdit: © Evgeniy Maloletka, Associated Press
Peu de foto: Valeria Syniuk (65) seu prop de casa seva greument danyada. Dormia quan un míssil rus va destruir l’edifici del davant. Kíiv, Ucraïna, 24 d’abril de 2025.
Història: El 24 d’abril de 2025, Rússia va llançar un dels atacs més mortífers contra Kíiv des de l’inici de la invasió a gran escala d’Ucraïna el 2022. Poques hores després que les negociacions internacionals de pau tornessin a encallar-se, míssils i drons van impactar almenys cinc barris residencials, causant 13 morts i 90 ferits. L’escalada de la campanya aèria russa continua devastant la vida al país, amb atacs sistemàtics contra infraestructures, hospitals i centres educatius. Fins al desembre de 2025, almenys 14.775 civils havien mort des de l’inici de la invasió. L’abril de 2025 va ser el pitjor mes pel que fa a víctimes infantils en gairebé tres anys.
Crèdit: © Paula Hornickel
Peu de foto: Waltraud conversa amb Emma, un robot social que reconeix cares i recorda converses passades. Tot i mostrar-se escèptica al principi, Waltraud afirma que amb el temps ha establert un vincle amb el robot. Albershausen, Alemanya, 3 de juliol de 2025.
Història: Les residències d’avis a Alemanya afronten dues crisis: la manca de personal i la solitud. Un estudi del 2023 indica que una de cada cinc persones residents de 80 anys o més es considera “profundament sola”. Aquesta realitat ha impulsat proves amb robots socials com Emma, desenvolupat per una empresa emergent de Munic. Waltraud, resident a Haus im Wiesengrund, a Albershausen, inicialment tenia dubtes, però amb el temps ha creat un vincle amb el robot. “Quan explica acudits, està molt bé. És el meu tipus d’humor”, diu Waltraud, tot i subratllar que el contacte humà sempre és preferible.
Crèdit: © Roie Galitz
Peu de foto: Una femella d’ós polar s’alimenta del cadàver d’un catxalot sobre el gel marí al nord de l’arxipèlag noruec de Svalbard. 82° Nord, aigües internacionals, 8 de juliol de 2025.
Història: Els óssos polars són principalment depredadors de foques, però a mesura que el gel retrocedeix a l’estiu i la caça es fa més difícil, depenen cada cop més de carronya oportunista. A prop de Svalbard, la temporada sense gel s’ha allargat 20 setmanes en els darrers 30 anys. Els catxalots acostumen a evitar les aigües polars cobertes de gel, de manera que aquest cadàver era una visió poc habitual. Els científics especulen que, després de morir, el mascle de catxalot va derivar cap al nord empès pels vents i els corrents. El fotògraf va passar dos dies observant l’escena des d’una petita embarcació i la va captar amb dron, revelant una escala difícil d’apreciar des del nivell del mar.
Crèdit: © Brais Lorenzo, EFE, Revista 5W, El País
Peu de foto: Un home combat un incendi forestal amb una branca a Cualedro. Quan els recursos són insuficients, els veïns utilitzen el que tenen a mà per apagar les flames, com branques, eines agrícoles o mànegues d’aigua. Ourense, Galícia, Espanya, 15 d’agost de 2025.
Història: El 2025 va ser un any rècord d’incendis forestals a Europa. Més de 200.000 hectàrees van cremar a Galícia durant la pitjor temporada d’incendis a Espanya en prop de tres dècades. La creixent intensitat dels focs en aquesta regió s’atribueix a la sequera i a les altes temperatures agreujades pel canvi climàtic, al despoblament rural i a polítiques de gestió forestal poc eficients, com la plantació massiva d’espècies no autòctones altament inflamables. Nascut a Ourense, el fotògraf ha crescut amb l’olor de fum cada estiu i documenta els incendis a Galícia des del 2011.
Crèdit: © David Guttenfelder, The New York Times
Peu de foto: Un soldat de la 93a Brigada d’Ucraïna rastreja drons FPV russos mentre circula a gran velocitat per Kostyantynivka, una porta estratègica cap a l’última línia defensiva important del país a Donetsk. Kostyantynivka, Ucraïna, 19 de juny de 2025.
Història: La guerra d’Ucraïna contra la invasió russa està redefinint el combat modern. Drons d’ús recreatiu s’estan reconvertint en armes controlades a distància, i els drons FPV (first-person view) produïts en massa són pilotats des de quilòmetres amb gran precisió letal. Aquests avenços han desencadenat una carrera armamentística constant i han convertit àmplies zones d’Ucraïna en autèntiques “zones de mort”. La població civil és objecte d’atacs i desplaçaments, mentre que els soldats passen la major part del temps en búnquers o soterranis, sovint sense possibilitat de rebre subministraments ni evacuar ferits. Aquesta història documenta els esforços d’Ucraïna per avançar en les seves capacitats amb drons i l’impacte dels atacs russos sobre la població civil.
Títol: Guerres de drons (Drone Wars)
Crèdit: © David Guttenfelder, The New York Times
Peu de foto: Yulia Vasiakina abraça Kamelia, el seu cavall de 20 anys, mort després que drons russos de llarg abast impactessin al seu barri i destruïssin gran part de la zona. Odessa, Ucraïna, 11 de juliol de 2025.
Història: La guerra d’Ucraïna contra la invasió russa està redefinint el combat modern. Drons d’ús recreatiu s’estan reconvertint en armes controlades a distància, i els drons FPV (first-person view) produïts en massa són pilotats des de quilòmetres amb gran precisió letal. Aquests avenços han desencadenat una carrera armamentística constant i han convertit àmplies zones d’Ucraïna en autèntiques “zones de mort”. La població civil és objecte d’atacs i desplaçaments, mentre que els soldats passen la major part del temps en búnquers o soterranis, sovint sense possibilitat de rebre subministraments ni evacuar ferits. Aquesta història documenta els esforços d’Ucraïna per avançar en les seves capacitats amb drons i l’impacte dels atacs russos sobre la població civil.
Crèdit: © Sanna Sjöswärd, for Corren
Peu de foto: Engla Louise celebra el seu 46è aniversari en una excursió al castell de Löfstad amb el seu pare, Hans Ericsson. “Els pacients amb anorèxia greu no reben una atenció adequada a Suècia”, afirma. Norrköping, Suècia, 28 de setembre de 2025.
Història: Engla Louise, antiga ballarina, conviu amb una anorèxia nerviosa severa des dels deu anys. Als 46 anys, pesa menys de 25 quilos i s’alimenta per sonda des del 2019. Cada cop més, els investigadors descriuen l’anorèxia com una malaltia que afecta tant el cos com la ment. Les seves causes —encara no del tot compreses— es vinculen a factors neurobiològics, genètics i ambientals. Després de dècades de tractament, Engla Louise és considerada resistent a la teràpia i actualment rep cures pal·liatives a casa. Aquest projecte busca ampliar el debat sobre l’atenció a les persones amb trastorns alimentaris greus.
Crèdit: © Sanna Sjöswärd, for Corren
Peu de foto: Engla Louise recull liles al parc de la Societat de Jardineria de Linköping, al costat de casa seva. Estar envoltada de bellesa és important per a ella. Linköping, Suècia, 14 de maig de 2025.
Història: Engla Louise, antiga ballarina, conviu amb una anorèxia nerviosa severa des dels deu anys. Als 46 anys, pesa menys de 25 quilos i s’alimenta per sonda des del 2019. Cada cop més, els investigadors descriuen l’anorèxia com una malaltia que afecta tant el cos com la ment. Les seves causes —encara no del tot compreses— es vinculen a factors neurobiològics, genètics i ambientals. Després de dècades de tractament, Engla Louise és considerada resistent a la teràpia i actualment rep cures pal·liatives a casa. Aquest projecte busca ampliar el debat sobre l’atenció a les persones amb trastorns alimentaris greus.
Crèdit: © William Keo, La Bibliothèque Nationale de France, Die Zeit
Peu de foto: Joves reunits en una teulada al barri de Briques Rouges, un dels complexos d’habitatge social més grans de Verneuil-sur-Seine. França, 21 de juliol de 2023.
Història: Als barris perifèrics de les banlieues franceses, famílies migrants afronten les herències del passat colonial, taxes d’atur més elevades i desigualtats estructurals. El sistema d’integració francès exigeix una assimilació cultural mentre persisteixen els prejudicis, deixant aquestes comunitats atrapades entre l’exclusió i el sentiment de pertinença. Tanmateix, també són espais de creativitat i resiliència que contribueixen a configurar la cultura francesa contemporània. Documentant amics i familiars, el fotògraf —fill de refugiats cambodjans— retrata vides en què la comunitat i la solidaritat esdevenen els principals signes d’identitat.
Crèdit: © William Keo, La Bibliothèque Nationale de France, Die Zeit
Peu de foto: Younes i Sandra s’abracen dins d’un cotxe prop de Villepinte. Seine-Saint-Denis, França, 18 d’abril de 2024.
Història: Als barris perifèrics de les banlieues franceses, famílies migrants afronten les herències del passat colonial, taxes d’atur més elevades i desigualtats estructurals. El sistema d’integració francès exigeix una assimilació cultural mentre persisteixen els prejudicis, deixant aquestes comunitats atrapades entre l’exclusió i el sentiment de pertinença. Tanmateix, també són espais de creativitat i resiliència que contribueixen a configurar la cultura francesa contemporània. Documentant amics i familiars, el fotògraf —fill de refugiats cambodjans— retrata vides en què la comunitat i la solidaritat esdevenen els principals signes d’identitat.
Crèdit: © William Keo, La Bibliothèque Nationale de France, Die Zeit
Peu de foto: Joves discuteixen amb agents de policia que els han ordenat dispersar-se per “reunió il·legal”. Creil, França, 10 de maig de 2024.
Història: Als barris perifèrics de les banlieues franceses, famílies migrants afronten les herències del passat colonial, taxes d’atur més elevades i desigualtats estructurals. El sistema d’integració francès exigeix una assimilació cultural mentre persisteixen els prejudicis, deixant aquestes comunitats atrapades entre l’exclusió i el sentiment de pertinença. Tanmateix, també són espais de creativitat i resiliència que contribueixen a configurar la cultura francesa contemporània. Documentant amics i familiars, el fotògraf —fill de refugiats cambodjans— retrata vides en què la comunitat i la solidaritat esdevenen els principals signes d’identitat.
Crèdit: © Alex Kent, for The New York Times
Peu de foto: L’exalumna del Barnard College Jesse Pearce és detinguda a l’exterior de la cerimònia de graduació de la Universitat de Columbia. Juntament amb estudiants actuals, antics alumnes van protestar pels vincles financers continuats de la institució amb Israel. Nova York, Estats Units, 21 de maig de 2025.
Història: Davant una forta pressió política per limitar les protestes pro Palestina, moltes universitats dels Estats Units es van convertir en focus d’un conflicte nacional sobre la llibertat d’expressió i la independència institucional. A la Universitat de Columbia, l’administració Trump va suspendre 400 milions de dòlars en finançament federal per forçar una repressió de les protestes al campus, provocant una greu crisi interna. Els estudiants es van veure atrapats en aquest enfrontament institucional, però molts membres de la promoció del 2025, així com antics alumnes, van decidir exercir els seus drets constitucionals participant en manifestacions i protestes.
Títol: Protestes contra l’ICE a Portland (Portland Protests ICE)
Crèdit: © Jan Sonnenmair
Peu de foto: Agents del Departament de Seguretat Nacional i d’altres agències federals s’enfronten amb manifestants davant d’un centre de processament de l’ICE. Les protestes d’estiu es van centrar en rebutjar l’enduriment de la política de deportacions massives. Portland, Oregon, Estats Units, 24 de juny de 2025.
Història: El 2025, l’administració Trump va traslladar l’enfocament de la política migratòria de la frontera cap a l’interior dels Estats Units, amb l’objectiu d’assolir 3.000 detencions diàries i eliminant proteccions en espais com escoles, hospitals, jutjats i llocs de culte. En resposta, Portland, considerada una “ciutat refugi” que impedeix la col·laboració de les forces locals amb les autoritats migratòries federals, es va convertir en un focus de resistència. Durant les protestes nacionals “No Kings” al juny, les mobilitzacions locals van derivar en enfrontaments nocturns davant del centre de l’ICE de la ciutat.
Crèdit: © Victor J. Blue, for The New York Times Magazine
Peu de foto: Doña Paulina Ixpatá Alvarado es troba amb altres dones Achi davant d’un tribunal de Ciutat de Guatemala. Aquella mateixa tarda, tres exmembres de patrulles d’autodefensa civil van ser declarats culpables de violació i crims contra la humanitat i condemnats a 40 anys de presó cadascun. Ciutat de Guatemala, Guatemala, 30 de maig de 2025.
Història: Durant quatre dècades, un grup de dones indígenes maies Achi de Rabinal van conviure en les mateixes comunitats amb els homes que les havien violat, sovint com a veïns. La guerra civil a Guatemala va comportar el genocidi de milers de persones maies Achi a mans de l’exèrcit i de forces paramilitars locals amb suport estatal, que van utilitzar la violència sexual com a arma sistemàtica per sotmetre les comunitats indígenes. El 2011, 36 dones van trencar el silenci i van iniciar una batalla judicial de 14 anys que van acabar guanyant contra els seus agressors. La seva resiliència col·lectiva està transformant un llegat d’impunitat en una victòria històrica per a la justícia.
Crèdit: © Carol Guzy, ZUMA Press, iWitness, for Miami Herald
Peu de foto: Nenes angoixades s’abracen al seu pare, Luis, mentre l’ICE el deté després d’una audiència migratòria. Luis era l’únic sustentador de la família. Nova York, Estats Units, 26 d’agost de 2025.
Història: El 2025, els canvis en la política migratòria dels Estats Units van convertir els jutjats en punts clau per a les deportacions massives impulsades pel Servei d’Immigració i Control de Duanes (ICE). Agents encaputxats detenien migrants sense papers immediatament després de les seves audiències, provocant separacions familiars profundament traumàtiques. Aquestes pràctiques agressives, juntament amb les condicions de massificació i insalubritat a les instal·lacions de detenció de la desena planta de l’edifici federal Jacob Javits a Nova York, van desencadenar fortes protestes, demandes col·lectives i fins i tot la detenció de càrrecs electes locals que exigien responsabilitats.
Títol: Los Angeles en flames (Los Angeles on Fire)
Crèdit: © Ethan Swope, for Associated Press
Peu de foto: Una resident d’un centre de gent gran evacua mentre el foc d’Eaton s’apropa. Els incendis forestals alliberen grans quantitats de partícules tòxiques i monòxid de carboni, provocant greus problemes respiratoris que poden persistir durant setmanes. Altadena, Califòrnia, Estats Units, 7 de gener de 2025.
Història: El gener del 2025, una greu sequera i vents de Santa Ana de fins a 160 km/h van alimentar 14 incendis devastadors a Los Angeles, destruint més de 18.000 edificis i obligant a desplaçar 200.000 residents. Tot i que les autoritats van informar de 31 morts directes, estudis de salut pública estimen 440 morts addicionals relacionades amb el fum tòxic i la interrupció de l’atenció mèdica. Després del desastre, una clara bretxa econòmica ha marcat la recuperació, amb els residents amb menys recursos afrontant el desplaçament mentre que les comunitats més riques han pogut reconstruir gràcies a recursos privats.
Crèdit: © Ethan Swope, for Associated Press
Peu de foto: Un home camina davant d’un negoci destruït pel foc. L’incendi d’Eaton ha afectat especialment barris de classe treballadora, on molts propietaris amb assegurances insuficients afronten processos de gentrificació i desplaçament. Altadena, Califòrnia, Estats Units, 8 de gener de 2025.
Història: El gener del 2025, una greu sequera i vents de Santa Ana de fins a 160 km/h van alimentar 14 incendis devastadors a Los Angeles, destruint més de 18.000 edificis i obligant a desplaçar 200.000 residents. Tot i que les autoritats van informar de 31 morts directes, estudis de salut pública estimen 440 morts addicionals relacionades amb el fum tòxic i la interrupció de l’atenció mèdica. Després del desastre, una clara bretxa econòmica ha marcat la recuperació, amb els residents amb menys recursos afrontant el desplaçament mentre que les comunitats més riques han pogut reconstruir gràcies a recursos privats.
Crèdit: © Jahi Chikwendiu, The Washington Post
Peu de foto: Shay i Tanner observen ecografies de la seva filla durant una revisió prenatal. L’últim desig de Tanner era lluitar contra el càncer prou temps per poder conèixer la seva filla. Provo, Utah, Estats Units, 15 d’abril de 2025.
Història: Diagnosticat amb càncer de còlon en fase 4 als 25 anys, Tanner Martin i la seva dona, Shay, van decidir formar una família malgrat un pronòstic terminal. Aquesta història íntima documenta els últims mesos de vida de Tanner, culminant amb el naixement de la seva filla, AmyLou, només 41 dies abans de la seva mort als 30 anys. La seva experiència posa rostre humà a una tendència global alarmant: les persones nascudes el 1990 tenen entre un 200% i un 300% més de risc de patir alguns càncers d’aparició precoç en comparació amb generacions anteriors.
Crèdit: © César Rodríguez, Norwegian Red Cross, SNCA, The New York Times
Peu de foto: Antonio Mayoral i Guadalupe Cobos posen per a un retrat a casa seva. Formen part dels últims residents d’El Bosque. Més de 60 famílies ja s’han traslladat cap a l’interior, perdent l’accés al mar i als seus mitjans de vida vinculats a la pesca. El Bosque, Tabasco, Mèxic, 13 de desembre de 2024.
Història: Mèxic és especialment vulnerable als fenòmens climàtics extrems, amb un 52% del seu territori situat en zones àrides o semiàrides. En les darreres dues dècades, els desastres ambientals han provocat el desplaçament intern d’aproximadament 2,7 milions de persones, una xifra que podria arribar als 8 milions el 2050. Aquest projecte documenta el cost humà d’aquests canvis: des de l’erosió accelerada de les costes de Tabasco, on el nivell del mar augmenta tres vegades més ràpid que la mitjana global, fins a l’escassetat estructural d’aigua a Monterrey i a l’Estat de Mèxic, on la disponibilitat d’aigua renovable ha caigut un 81% des del 1950.
Crèdit: © César Rodríguez, Norwegian Red Cross, SNCA, The New York Times
Peu de foto: Una embarcació turística queda encallada després que l’embassament de La Boca baixés fins al 8,5% de la seva capacitat durant la sequera del 2022. Monterrey continua atrapada entre l’escassetat extrema d’aigua i les inundacions catastròfiques provocades pel clima. Santiago, Nuevo León, Mèxic, 20 de juny de 2022.
Història: Mèxic és especialment vulnerable als fenòmens climàtics extrems, amb un 52% del seu territori situat en zones àrides o semiàrides. En les darreres dues dècades, els desastres ambientals han provocat el desplaçament intern d’aproximadament 2,7 milions de persones, una xifra que podria arribar als 8 milions el 2050. Aquest projecte documenta el cost humà d’aquests canvis: des de l’erosió accelerada de les costes de Tabasco, on el nivell del mar augmenta tres vegades més ràpid que la mitjana global, fins a l’escassetat estructural d’aigua a Monterrey i a l’Estat de Mèxic, on la disponibilitat d’aigua renovable ha caigut un 81% des del 1950.
Crèdit: © Priscila Ribeiro
Peu de foto: Sandra Mara Siqueira descansa amb els seus nets, Micael, Davi, Ana Flávia i Vitória. Resident a l’ocupació Parque dos Lagos des del 2013, la família busca la regularització del terreny per garantir l’accés a serveis bàsics. Colombo, Paraná, Brasil, 15 de novembre de 2025.
Història: Milions de brasilers no disposen d’un habitatge segur i assequible, amb un dèficit nacional de 5,9 milions d’habitatges que obliga aproximadament 16,4 milions de persones a viure en assentaments informals. A la ciutat de Colombo, l’ocupació Parque dos Lagos acull unes 200 famílies sense accés oficial a aigua, sanejament ni electricitat. Aquest projecte analitza la lluita per la regularització del sòl, el procés legal que transforma la possessió informal en drets de propietat. Per a Sandra Mara Siqueira i aquestes comunitats, la titularitat legal és la porta d’accés al crèdit, l’estabilitat i la dignitat.
Crèdit: © Santiago Arcos, for Reuters
Peu de foto: Companys ploren Ismael Arroyo (15), que va ser torturat i assassinat per personal de la Força Aèria. Famílies, veïns i residents de Las Malvinas van acompanyar els fèretres des de les llars fins al cementiri, convertint el funeral en un gran acte públic de dol i protesta. Guayaquil, Equador, 1 de gener de 2025.
Història: La repressió militaritzada de l’Equador contra les bandes transnacionals ha convertit comunitats vulnerables en objectius de la violència estatal. El desembre del 2024, quatre nois afroequatorians —d’entre 11 i 15 anys— van desaparèixer després d’un entrenament de futbol al barri de Guayaquil. El govern va negar inicialment qualsevol implicació i posteriorment va intentar presentar-los com a delinqüents. El descobriment de les seves restes cremades prop d’una base aèria va sacsejar la comunitat de Las Malvinas i va posar en evidència els riscos de polítiques de seguretat que estigmatitzen racialment i criminalitzen la joventut més vulnerable.
Crèdit: © Tadeo Bourbon, for Revista Mu
Peu de foto: La policia deté el pare Jorge “Chueco” Romero durant una protesta de pensionistes. Membres del clergat “Opción por los Pobres” s’han sumat a les mobilitzacions setmanals contra la congelació de les pensions i les retallades en la cobertura mèdica essencial. Buenos Aires, Argentina, 14 de maig de 2025.
Història: A l’Argentina, les dures mesures d’austeritat per frenar una inflació del 200% han abocat la gent gran a una situació crítica de supervivència. Amb una pensió mínima d’uns 300 dòlars —menys de la meitat del cost bàsic de vida estimat—, molts jubilats es veuen obligats a racionar aliments i renunciar a tractaments mèdics essencials. Cada dimecres, pensionistes es concentren davant del Congrés Nacional per protestar contra les baixes pensions i les retallades en els programes de medicaments gratuïts. Aquestes mobilitzacions sovint són reprimides amb una forta presència policial, fet que ha generat condemna internacional.
Crèdit: © Eduardo Anizelli, Folha de S.Paulo
Peu de foto: Sospectes seuen amb el cap cot per protegir la seva identitat. Les autoritats van assenyalar més de 50 persones en l’operatiu, però només unes poques van ser detingudes i cap va morir. Rio de Janeiro, Brasil, 28 d’octubre de 2025.
Història: L’octubre del 2025, una operació policial massiva contra el sindicat criminal Comando Vermelho es va desplegar a les faveles del Complexo do Alemão i Penha, a Rio de Janeiro. Amb un desplegament rècord de 2.500 agents policials i militars, l’operatiu es va convertir en el més mortífer de la història del Brasil. De les 122 persones mortes, la gran majoria eren afrobrasilers. Després dels fets, les autoritats no van desplegar equips forenses, fet que va obligar la comunitat a assumir el pes físic i emocional de recuperar i transportar els seus propis morts.
Crèdit: © Ever Andrés Mercado Puentes
Peu de foto: Eider Calimeño és un dels 33 homes que fan de Matachín: aquells que es comprometen a participar en els Manacillos. Aquesta responsabilitat es transmet entre familiars masculins i honra els avantpassats morts o desplaçats. Juntas, Buenaventura, Colòmbia, 29 de març de 2024.
Història: Juntas és una comunitat afrodescendent situada a la selva del Pacífic colombià, accessible només després d’un trajecte de deu hores en barca pel riu Yurumanguí. Fundada per descendents d’africans esclavitzats portats a la regió al segle XVIII, la comunitat afronta amenaces com la mineria il·legal, la tala i el conflicte armat. La Festa dels Manacillos és un ritual tradicional que es duu a terme durant la Setmana Santa i que combina el catolicisme amb tradicions espirituals africanes. Més enllà d’una celebració, el festival és un retorn a casa per a la diàspora i una afirmació profunda de la resiliència cultural.
Crèdit: © Ever Andrés Mercado Puentes
Peu de foto: Mercedita i altres participants canten cançons tradicionals durant un recorregut de casa en casa. El seu cant té un paper ritual essencial, generant un estat de trànsit místic que invoca la presència dels avantpassats. Juntas, Buenaventura, Colòmbia, 30 de març de 2024.
Història: Juntas és una comunitat afrodescendent situada a la selva del Pacífic colombià, accessible només després d’un trajecte de deu hores en barca pel riu Yurumanguí. Fundada per descendents d’africans esclavitzats portats a la regió al segle XVIII, la comunitat afronta amenaces com la mineria il·legal, la tala i el conflicte armat. La Festa dels Manacillos és un ritual tradicional que es duu a terme durant la Setmana Santa i que combina el catolicisme amb tradicions espirituals africanes. Més enllà d’una celebració, el festival és un retorn a casa per a la diàspora i una afirmació profunda de la resiliència cultural.
Crèdit: © Ferley A. Ospina
Peu de foto: Valeria (5) juga darrere d’una cortina a casa de la seva tieta. És criada únicament per la seva mare. A la seva regió, el 30% de les llars estan encapçalades exclusivament per dones. Los Patios, Norte de Santander, Colòmbia, 10 de setembre de 2025.
Història: Colòmbia té la taxa més alta de mares solteres del món. El fotògraf i la seva família viuen aquesta realitat no com una estadística, sinó com una “ferida recurrent”. El 1999, el pare de Ferley Ospina va ser assassinat a la regió fronterera de Norte de Santander, fet que el va obligar a fugir amb la seva mare. Fotografiant les dones de la seva família extensa, Ospina busca comprendre el “pes de l’absència” i l’impacte sistèmic i personal de “créixer incomplet”.
Crèdit: © Ferley A. Ospina
Peu de foto: Fotografia del pare del fotògraf, Ferley. Va desertar de l’exèrcit colombià per criar el seu fill, però va ser assassinat durant les massacres paramilitars del 1999 a Norte de Santander. Los Patios, Norte de Santander, Colòmbia, 18 de desembre de 2025.
Història: Colòmbia té la taxa més alta de mares solteres del món. El fotògraf i la seva família viuen aquesta realitat no com una estadística, sinó com una “ferida recurrent”. El 1999, el pare de Ferley Ospina va ser assassinat a la regió fronterera de Norte de Santander, fet que el va obligar a fugir amb la seva mare. Fotografiant les dones de la seva família extensa, Ospina busca comprendre el “pes de l’absència” i l’impacte sistèmic i personal de “créixer incomplet”.
Crèdit: © Pablo E. Piovano, Manuel Rivera-Ortiz Foundation, Philip Jones Griffiths Foundation, Lawen.doc
Peu de foto: L’antic aplicador de terres Alfredo Cerán mostra les ungles cremades. Després d’anys barrejant productes químics sense protecció adequada, va desenvolupar cirrosi no alcohòlica i va ser sotmès a un trasplantament de fetge. Còrdova, Argentina, 23 de setembre de 2015.
Història: El 1996, l’Argentina va aprovar el cultiu de soja modificada genèticament resistent als herbicides, associada a l’ús de productes a base de glifosat, una política adoptada sense recerca independent. En tres dècades, l’ús de pesticides es va disparar de 40 milions a 580 milions de litres anuals. Actualment, el 60% de les terres cultivades del país són fumigades, afectant 14 milions de persones. Tot i els estudis independents que vinculen aquesta exposició amb un augment del risc de càncer i malformacions congènites, la regulació continua relaxant-se mentre els agroquímics s’apropen cada vegada més a les zones habitades. Aquest projecte documenta el cost humà d’un model econòmic que prioritza el benefici agroindustrial per sobre de la vida de la població rural.
Crèdit: © Pablo E. Piovano, Manuel Rivera-Ortiz Foundation, Philip Jones Griffiths Foundation, Lawen.doc
Peu de foto: Anita Sosa, nascuda amb hidrocefàlia i espina bífida, juga amb la seva germana. Els metges van atribuir la seva condició als pesticides utilitzats als camps de soja que envolten el seu poble de 3.000 habitants. Chaco, Argentina, 29 de novembre de 2014.
Història: El 1996, l’Argentina va aprovar el cultiu de soja modificada genèticament resistent als herbicides, associada a l’ús de productes a base de glifosat, una política adoptada sense recerca independent. En tres dècades, l’ús de pesticides es va disparar de 40 milions a 580 milions de litres anuals. Actualment, el 60% de les terres cultivades del país són fumigades, afectant 14 milions de persones. Tot i els estudis independents que vinculen aquesta exposició amb un augment del risc de càncer i malformacions congènites, la regulació continua relaxant-se mentre els agroquímics s’apropen cada vegada més a les zones habitades. Aquest projecte documenta el cost humà d’un model econòmic que prioritza el benefici agroindustrial per sobre de la vida de la població rural.
Crèdit: © Pablo E. Piovano, Manuel Rivera-Ortiz Foundation, Philip Jones Griffiths Foundation, Lawen.doc
Peu de foto: El biòleg Rafael Lajmanovich estudia granotes deformades; la seva recerca detecta una major freqüència de malformacions animals en zones agrícoles amb un ús intensiu d’agroquímics. Santa Fe, Argentina, 1 d’octubre de 2025.
Història: El 1996, l’Argentina va aprovar el cultiu de soja modificada genèticament resistent als herbicides, associada a l’ús de productes a base de glifosat, una política adoptada sense recerca independent. En tres dècades, l’ús de pesticides es va disparar de 40 milions a 580 milions de litres anuals. Actualment, el 60% de les terres cultivades del país són fumigades, afectant 14 milions de persones. Tot i els estudis independents que vinculen aquesta exposició amb un augment del risc de càncer i malformacions congènites, la regulació continua relaxant-se mentre els agroquímics s’apropen cada vegada més a les zones habitades. Aquest projecte documenta el cost humà d’un model econòmic que prioritza el benefici agroindustrial per sobre de la vida de la població rural.
Crèdit: © Narendra Shrestha, EPA Images
Peu de foto: Foc i fum envolten Singha Durbar després que manifestants assaltessin i incendiessin el complex governamental durant protestes violentes. Katmandú, Nepal, 9 de setembre de 2025.
Història: La prohibició de 26 plataformes de xarxes socials el 4 de setembre de 2025 va ser el detonant per a la joventut del Nepal. El dia 8, milers de persones van sortir al carrer, formant part d’una generació global que rebutja sistemes que perpetuen la corrupció, l’atur i les dificultats econòmiques. En només dos dies, 76 persones van morir, la majoria joves manifestants abatuts per la policia, i milers més van resultar ferits. El 9 de setembre, després de la dimissió del primer ministre KP Sharma Oli, els manifestants van assaltar i incendiar Singha Durbar, el complex històric que acull el govern del Nepal.
Crèdit: © Saber Nuraldin, EPA Images
Peu de foto: Palestins s’enfilen a un camió d’ajuda mentre entra a la Franja de Gaza pel pas de Zikim, intentant aconseguir farina, durant el que l’exèrcit israelià va descriure com una “suspensió tàctica” de les operacions per permetre l’entrada d’ajuda humanitària. 27 de juliol de 2025.
Història: El 2025, la fam es va estendre en el que una comissió de l’ONU ha qualificat de genocidi a Gaza, una afirmació que Israel rebutja. Les autoritats israelianes van imposar un bloqueig total de l’ajuda al març, una pràctica que les organitzacions humanitàries descriuen com l’ús de la fam com a arma. Segons l’ONU, entre el 27 de maig i el 31 de juliol almenys 1.373 palestins que buscaven aliments van morir a prop de punts de distribució d’ajuda. Malgrat un acord d’alto el foc a l’octubre, més del 75% de la població continua patint fam i malnutrició. El fotògraf, nascut a Gaza, documenta la vida al territori des del 1997.
Crèdit: © Yasir Iqbal, Outlook India Magazine
Peu de foto: Sanam Bashir (21) s’enfonsa de dolor durant el funeral de la seva mare. Nargis Begum (45) va morir per ferides de metralla després que un projectil impactés mentre fugien de casa seva. Uri, Jammu i Caixmir, Índia, 9 de maig de 2025.
Història: La regió del Caixmir està en disputa entre l’Índia i el Pakistan des de la partició de l’Índia britànica el 1947, un conflicte territorial que ha alimentat dècades de tensió. El 22 d’abril de 2025, un atac contra turistes a Pahalgam va causar 26 morts. L’Índia va atribuir l’acció a grups militants recolzats pel Pakistan i va respondre amb atacs el 7 de maig. Durant quatre dies, es van produir intensos intercanvis de foc a través de la frontera, amb atacs amb drons i bombardejos aeris. Milers de civils van ser desplaçats, desenes van morir i habitatges i infraestructures al llarg de la Línia de Control (frontera de facto) van quedar destruïts. La pressió internacional va permetre acordar un alto el foc el 10 de maig, evitant una escalada major entre dues potències nuclears.
Crèdit: © Elise Blanchard, for Time
Peu de foto: Gulshaman visita Fatemah, la filla de la qual, Yasmin, va néixer el dia anterior. Waras, districte de Shahristan, província de Daikundi, Afganistan, 27 de juliol de 2025.
Història: A la remota província de Daikundi, a l’Afganistan, les retallades de l’ajuda nord-americana han deixat moltes dones embarassades sense accés a l’atenció sanitària, obligant-les a donar a llum a casa en un país amb una de les taxes de mortalitat materna més altes del món. Les retallades han comportat la suspensió o el tancament de 422 centres de salut arreu del país, incloses petites clíniques comunitàries ateses per una sola llevadora, moltes de les quals treballen ara sense salari ni subministraments. Aquesta crisi s’afegeix a una situació ja crítica sota el règim talibà, que prohibeix a les nenes accedir a l’educació més enllà de la primària, impedint la formació d’una nova generació de professionals sanitaris.
Crèdit: © Nicole Tung, VII Photo, for The New York Times
Peu de foto: Abdelatif Daham Al Hummada (dreta) seu amb els seus fills i el seu nebot al carrer, davant de casa seva greument danyada, on la família sovint dorm. Deir al-Zour, Síria, 20 d’agost de 2025.
Història: Deir al-Zour, històricament desatesa per l’Estat sirià i una de les primeres ciutats a aixecar-se durant la revolta del 2011, va patir anys de setge, bombardejos i ocupacions successives per part de forces governamentals, Estat Islàmic i milícies liderades per kurds. El conflicte va deixar prop del 75% de les infraestructures de la ciutat danyades o destruïdes. El 2025, el riu Eufrates marcava una divisió: el govern controlava una riba, mentre que les Forces Democràtiques Sirianes (SDF) controlaven l’altra, complicant la mobilitat diària, el comerç i l’accés als serveis. Per als qui s’hi han quedat o han tornat, la reconstrucció continua malgrat tot.
Crèdit: © Saher Alghorra, for The New York Times
Peu de foto: La torre Mushtaha s’ensorra després d’un atac militar, enmig de centenars de tendes improvisades que acullen palestins desplaçats, mentre s’intensificava l’ofensiva israeliana sobre la ciutat de Gaza. Franja de Gaza, 5 de setembre de 2025.
Història: El 2025, la població civil de Gaza va patir fam, desnutrició i bombardejos constants mentre el nombre de morts superava els 75.000 i les autoritats israelianes restringien severament l’entrada d’ajuda humanitària. Tot i un acord d’alto el foc a l’octubre, la situació no ha experimentat una millora significativa. Els periodistes palestins —que viuen la mateixa realitat que documenten— són dels pocs testimonis directes del que una comissió de l’ONU ha qualificat de genocidi, una afirmació que Israel rebutja. El fotògraf va treballar en condicions d’alt risc, impulsat per la voluntat de no deixar que el món miri cap a una altra banda: “Encara que tot al meu voltant em deia que m’aturés, no podia —el silenci hauria estat una rendició.”
Crèdit: © Saher Alghorra, for The New York Times
Peu de foto: Tamer Hassan al-Shafei i la seva família trenquen el dejuni del Ramadà entre les restes de casa seva. L’escassetat d’aliments va obligar a servir només productes bàsics en lloc dels àpats habituals. Beit Lahia, Franja de Gaza, 4 de març de 2025.
Història: El 2025, la població civil de Gaza va patir fam, desnutrició i bombardejos constants mentre el nombre de morts superava els 75.000 i les autoritats israelianes restringien severament l’entrada d’ajuda humanitària. Tot i un acord d’alto el foc a l’octubre, la situació no ha experimentat una millora significativa. Els periodistes palestins —que viuen la mateixa realitat que documenten— són dels pocs testimonis directes del que una comissió de l’ONU ha qualificat de genocidi, una afirmació que Israel rebutja. El fotògraf va treballar en condicions d’alt risc, impulsat per la voluntat de no deixar que el món miri cap a una altra banda: “Encara que tot al meu voltant em deia que m’aturés, no podia —el silenci hauria estat una rendició.”
Crèdit: © Saher Alghorra, for The New York Times
Peu de foto: Palestins esperen menjar al camp de desplaçats d’Al-Mawasi. Les cuines solidàries locals eren una de les poques fonts d’aliment per a moltes persones desplaçades a Gaza. Khan Younis, Franja de Gaza, 21 de setembre de 2025.
Història: El 2025, la població civil de Gaza va patir fam, desnutrició i bombardejos constants mentre el nombre de morts superava els 75.000 i les autoritats israelianes restringien severament l’entrada d’ajuda humanitària. Tot i un acord d’alto el foc a l’octubre, la situació no ha experimentat una millora significativa. Els periodistes palestins —que viuen la mateixa realitat que documenten— són dels pocs testimonis directes del que una comissió de l’ONU ha qualificat de genocidi, una afirmació que Israel rebutja. El fotògraf va treballar en condicions d’alt risc, impulsat per la voluntat de no deixar que el món miri cap a una altra banda: “Encara que tot al meu voltant em deia que m’aturés, no podia —el silenci hauria estat una rendició.”
Crèdit: © Diego Ibarra Sánchez
Peu de foto: Nenes assisteixen a una escola informal a l’aire lliure al districte de Chaparhar. La prohibició que impedeix a les nenes anar a l’escola continua vulnerant el dret a l’educació, afectant prop de 2,2 milions d’estudiants. Afganistan, 12 de novembre de 2025.
Història: Arreu del món, la guerra, l’extremisme i el desplaçament forçat neguen a milions d’infants el dret a l’educació. Escoles destruïdes, mestres assassinats o obligats a fugir, llibres cremats i aules convertides en casernes són algunes de les conseqüències d’aquestes crisis. Segons l’ONU, 85 milions dels 234 milions de nens i nenes en edat escolar afectats per conflictes no tenen cap accés a l’educació. Les conseqüències van molt més enllà de l’aula, afectant el desenvolupament físic, emocional, social i cognitiu. Des del 2011, el fotògraf —fill de mestre i pare d’un nen d’11 anys— documenta aquesta realitat en nou països, des de l’Àsia occidental i meridional fins a Europa i Amèrica del Sud.
Crèdit: © Diego Ibarra Sánchez
Peu de foto: Un soldat ucraïnès del batalló Ares, de la 129a Brigada de Defensa Territorial, observa a través de la finestra d’una llar d’infants al front sud. Regió de Donetsk, Ucraïna, 2 d’agost de 2023.
Història: Arreu del món, la guerra, l’extremisme i el desplaçament forçat neguen a milions d’infants el dret a l’educació. Escoles destruïdes, mestres assassinats o obligats a fugir, llibres cremats i aules convertides en casernes són algunes de les conseqüències d’aquestes crisis. Segons l’ONU, 85 milions dels 234 milions de nens i nenes en edat escolar afectats per conflictes no tenen cap accés a l’educació. Les conseqüències van molt més enllà de l’aula, afectant el desenvolupament físic, emocional, social i cognitiu. Des del 2011, el fotògraf —fill de mestre i pare d’un nen d’11 anys— documenta aquesta realitat en nou països, des de l’Àsia occidental i meridional fins a Europa i Amèrica del Sud.
Crèdit: © Diego Ibarra Sánchez
Peu de foto: Alumnes assisteixen a classe en una escola que va ser atacada pels talibans el 21 de desembre de 2012, en el marc d’una campanya per impedir l’accés de les nenes a l’educació. Swabi, Khyber Pakhtunkhwa, Pakistan, 4 de juny de 2013.
Història: Arreu del món, la guerra, l’extremisme i el desplaçament forçat neguen a milions d’infants el dret a l’educació. Escoles destruïdes, mestres assassinats o obligats a fugir, llibres cremats i aules convertides en casernes són algunes de les conseqüències d’aquestes crisis. Segons l’ONU, 85 milions dels 234 milions de nens i nenes en edat escolar afectats per conflictes no tenen cap accés a l’educació. Les conseqüències van molt més enllà de l’aula, afectant el desenvolupament físic, emocional, social i cognitiu. Des del 2011, el fotògraf —fill de mestre i pare d’un nen d’11 anys— documenta aquesta realitat en nou països, des de l’Àsia occidental i meridional fins a Europa i Amèrica del Sud.
