El Premi de Memòria Històrica reconeix projectes que preserven records i identitats col·lectives. Què significa per a tu que ‘Merceria Lídia’ hagi estat distingit precisament en aquesta categoria?
És un reconeixement a la feina de la meva àvia durant tots aquests anys com a propietària d’una petita merceria. Sobretot avui dia a Andorra, quan molts autònoms es veuen obligats a tancar els seus negocis, sento que és important reconèixer la feina i l’esforç que fan. Andorra continuarà creixent, però crec que també és important recordar que no sempre hem tingut grans empreses.
Has explicat que el projecte neix davant la possibilitat que la merceria de la teva àvia tanqués. En quin moment vas sentir que aquella història també podia tenir un valor universal o col·lectiu?
Sent sincera, no va ser fins que vaig veure la reacció de la gent davant del documental i com arribaven a connectar-hi que em vaig adonar que una història tan personal podia arribar a connectar amb altra gent. Però això és el màgic, no? Poder explicar i veure històries que poden no tenir res a veure amb tu i, tot i així, arribar a empatitzar i connectar.
La merceria apareix al documental gairebé com un personatge més.
En el moment de plantejar el projecte vaig pensar que podia ser més interessant intentar personificar la merceria, ja que, al final, és la protagonista de la història. Jo la veig com un espai on he crescut i on he passat temps amb la meva àvia, el meu avi, el meu germà i el meu cosí. És el lloc on anava cada dia després de l’escola; forma part de mi.
Creus que els petits comerços tradicionals formen part d’una memòria històrica que sovint no es documenta prou?
Sí, totalment. Andorra és un país petit on abans hi havia més negocis que, a poc a poc, es van perdent i oblidant, però que formen part de la història del país. També el petit comerç migrant, que aporta diversificació cultural al país.
Com va reaccionar la teva àvia quan li vas proposar convertir la merceria i la seva història en un documental?
La meva àvia estava molt contenta. Considero que li encanta parlar, així que en tenia bastantes ganes.
Rebre el premi a Andorra i davant la gent propera... té un valor diferent el reconeixement quan arriba “a casa”?
No et sabria respondre amb seguretat, ja que és el primer festival al qual em presento, però m’imagino que se sent més personal. També hi ha el fet que em va poder acompanyar gent molt propera, com la meva àvia, per exemple. No sé si hagués pogut venir si no hagués estat a Andorra.
Consideres que a Andorra hi ha cada vegada més espai per explicar històries quotidianes i de memòria des del llenguatge audiovisual?
Doncs és la sensació que m’he emportat gràcies al festival. Abans creia que, si en un futur em volia dedicar al cinema o a l’audiovisual, havia de marxar del país per fer-ho, també des de la ignorància sobre el que hi havia. Però ara veig més oportunitats, sobretot de cara al futur, dins del sector audiovisual.
Aquest reconeixement a l'Ull Nu pot marcar un abans i un després en el teu recorregut audiovisual?
No ho crec, ho veig més com una palmada a l’esquena. No sempre és fàcil estar segur de la teva feina, i tot just acabo de començar. Un reconeixement així t’anima a continuar creant, estiguis en l’etapa que estiguis.
No sé si després d’aquest projecte i d’aquest premi tens ja nous projectes audiovisuals en ment o línies creatives que t’interessi explorar.
Doncs no realment. Sí que sento que hi ha oportunitats d’històries a Andorra, algunes llegendes que serien interessants, però no tinc res específic al cap.
I pel que fa al recorregut? T'esperaves que acabaria tenint un d'aquesta magnitud? Tenint en compte que va néixer en el marc d'un projecte acadèmic.
Que va, em sento molt afortunada pel reconeixement, però no me l’esperava. Sí que el vaig presentar amb l’esperança que l’agafessin, ja que creia que, tot i ser un projecte molt principiant, jugava amb el fet que és andorrà. Però no esperava estar contestant això, per exemple.
En una època marcada per la rapidesa i el consum immediat, quin valor creus que tenen històries petites, quotidianes i vinculades a la memòria?
Crec que et permeten parar dos segons i, amb sort, reflexionar. Com a consumidora número u del consum immediat i ràpid, per desgràcia, de vegades també em costa donar-li atenció a alguna cosa més lenta i que requereix més temps. Però és precisament allà on també trobo el que més m’omple i m’inspira.
