Erika Da Costa i Anthony Francome

Erika: Bé, ja fa un temps que formo part del Fòrum, ja que l'any passat vaig ser vocal, i aquest any he passat a presidenta. Agafo el càrrec amb moltes ganes i molta il·lusió, i tot està anant superbé.

Erika: A mi, com a tots els joves, ens afecta molt el tema de l’habitatge, el no poder emancipar-nos, el voler i no poder. I, sobretot, un dels temes que em sembla molt interessant és el de l’oci nocturn alternatiu per als joves, que no tot sigui festa i discoteca.

Anthony: Hi ha moltíssims fronts oberts. La qüestió és que sovint alguns temes acaparen perquè són tan rellevants que tota la resta queda aparcada. L'enquesta de drets laborals ens ha indicat que hi ha moltes persones joves que volen treballar a Andorra, que tenen ganes de continuar, però que no tenen possibilitats de creixement ni veuen que l’empresa els escolti. Aquest tipus de situacions fa que al final sigui una balança, i el que volem és que tiri cap al sí, que els joves es quedin. Malauradament, veiem el contrari. La població jove no ha parat de créixer, ara estem entorn les 23.000, però la pregunta és quin percentatge són persones que venen a treballar i quin percentatge realment han viscut al país i tenen ganes de quedar-s’hi.

Erika: Al final, el paper del Fòrum és recollir les diverses opinions dels joves a través de diferents enquestes o activitats. Es tracta, bàsicament, d’obtenir aquesta diversitat de tots els col·lectius joves per donar-los veu i, al final, fer-nos veure com a joves.

Anthony: Això és un problema històric. Ja el 2019, quan vam presentar el Llibre Blanc de la Joventut, es deia que havíem de canviar la mentalitat, que no tot venia de la implicació individual. Està bé que les persones joves s’impliquin en l’activisme o la representació política, però no pots demanar-li a tothom que ho faci, i menys encara amb una massa crítica tan petita.

El que hem fet és diversificar la manera d’arribar als joves amb el mínim de fricció possible. Parlem de metodologia participativa: si fem activitats, són dirigides a reflexionar; si fem enquestes, estan pensades per obrir al màxim l’espectre d’opinions. L’enquesta de drets laborals, per exemple, no era per treure conclusions immediates, sinó per ampliar la base.

Anthony: Com a institució, sí que ens conviden a comissions nacionals com la de l’habitatge, la de l’energia, la del seguiment del Pla de Salut Mental o la d’infància i adolescència. La Comissió Nacional de l’Habitatge, per exemple, ha funcionat després d’estar congelada durant dos o tres anys i s’han dut a terme accions interessants, però sovint aquestes comissions es converteixen en espais de rendiment de comptes del Govern i no en espais de participació real amb la ciutadania.

Erika: Per experiència, no només meva sinó també d’altres joves, hi ha molta gent que veu que és impossible emancipar-se. No és només pels preus dels lloguers, que estan desorbitats, sinó també per tot el conjunt. Fer una vida independent és molt difícil actualment. Entre el lloguer, l’alimentació i el cost de la vida en general, tot està bastant car en comparació amb els salaris, i això fa molt complicat poder emancipar-se.

Anthony: Una cosa que tenim clara és que el preu de la vida s’ha desvinculat completament dels salaris, començant pel lloguer, però també amb altres despeses del dia a dia. Els preus no paren de pujar i, en canvi, els salaris es mantenen. Això vol dir que el model amb el qual hem viscut fins ara ha deixat d’existir. Ja no hi ha un vincle directe entre el poder adquisitiu de la ciutadania i el cost de la vida, i això fa que les preguntes siguin molt més complexes. Ja no és només si et pots independitzar o no, o si pots viure a Andorra, sinó com ens enfrontem a aquest problema.

Quan plantegem el projecte de reflexió sobre l’habitatge des del Fòrum, ho fem també des de la idea que potser no ens estem fent les preguntes correctes. Potser no és només que el preu de l’habitatge sigui molt car, sinó que està desvinculat de la vida de les persones que hi viuen. Per això també s’obre el debat sobre el model de país: si el problema és el preu de l’habitatge o bé una economia desvinculada de la realitat de la gent. Són moltes preguntes, no és només una qüestió d’emancipació, que ja és un concepte antic; ara estem davant de problemes molt més complexos.

Anthony: És la sensació que tenim, que ens quedarem a mig gas, amb respostes immediates, però sense canvis estructurals. La qüestió és quins canvis estructurals volem veure a Andorra perquè la situació realment funcioni.

Erika: Des del Fòrum, actualment aquest problema encara no ens l’hem plantejat com a tal. El que volem és, a partir de les diferents edats i col·lectius, transmetre aquesta preocupació i aquest sentiment al Govern perquè, d’una manera o altra, puguin donar una solució o una millora a aquest problema.

Anthony: Hem vist que el mercat no es regula sol, i això ja ha quedat clar. Per tant, la regulació artificial dels preus potser és una solució que ens hem de plantejar. També hem de veure si aquestes mesures funcionen. Hi ha exemples com el d’Àustria, on una part important del mercat està regulada per oferta pública, i així i tot el sistema també es tensiona. La pregunta és si nosaltres arribem a temps de fer-ho. També hi ha la qüestió de l’accés al crèdit. A Andorra, només al voltant d’un 30% de la població té habitatge en propietat, mentre que a països com França o Espanya la xifra és molt més alta. Facilitar el crèdit pot semblar una solució, però també pot ser una trampa. Al cap d’uns anys, et pots trobar condicionat per les exigències del banc, i no tothom hi pot accedir ni mantenir-ho. A més, ja ho vam viure amb la crisi del 2008, que va ser precisament una crisi de crèdit.

Erika: Realment no tenim una resposta concreta, perquè en tema de salut mental ens manquen moltes més dades que en altres àmbits com l’habitatge o els drets laborals. Però sí que es pot veure que hi ha joves amoïnats, que es plantegen què passarà d’aquí a cinc anys: si continuaran vivint a casa o si hauran de marxar d’Andorra perquè la vida aquí és impossible. Aquesta sèrie de dubtes genera bastant inquietud.

Anthony: I això fa que perdis la motivació. Si no saps què et passarà d’aquí a cinc anys, et preguntes quina feina has d’agafar, si et servirà per viure o no. Tot això té un impacte directe en la salut mental. En una activitat que vam fer el 2023 vam veure situacions de molta precarietat, com persones que continuaven vivint amb la seva exparella perquè no podien ni tornar a casa dels pares ni independitzar-se. També hi ha molts joves que han de continuar convivint amb els pares, la qual cosa no sempre és fàcil, sobretot a partir d’una certa edat.

Anthony: Estem parlant de dades preliminars, però ja apunten a situacions de precarietat. Per exemple, un 33% parla de precarietat contractual, i pràcticament la totalitat de les persones tenen jornades de més de vuit hores. Un 39% fa dies de més de deu hores. També hi ha dificultats per conciliar, amb desplaçaments cada vegada més llargs, en un país on abans era habitual viure a prop de la feina. A més, un 45% mostra insatisfacció amb els ingressos.

Tot això encara és preliminar. Les dades s’han de depurar i analitzar en profunditat, però ja ens indiquen per on van els trets. També hi ha elements positius: un 78% diu que està en un ambient laboral positiu, la qual cosa mostra que hi ha espais de millora i oportunitats. Un altre indicador rellevant és que un 41% de la gent ha faltat algun dia a la feina per motius de salut durant l’últim mes.

Erika: Hi ha una mica de tot. Hi ha coses que fan pensar que cal anar amb compte, perquè la situació està al límit i pot perillar. També hi ha la part positiva, com el bon ambient laboral, però en general són dades bastant globals que encara s’han d’analitzar.

Anthony: Ara el repte és veure on posem les línies vermelles, i això encara no ho hem acabat de definir internament. Hi ha resultats que poden semblar positius, però que també són preocupants. Per exemple, un 7% de persones diu haver patit discriminació laboral, que pot semblar poc, però és molta gent. O el cas del malestar psicosocial, que arriba al 87%, una dada que no es pot acceptar. El que estem fent és treballar amb dades per poder posicionar-nos amb rigor. No volem emetre opinions sense base, sinó construir-les a partir de fets. Això també ha de permetre que els responsables polítics tinguin una visió més àmplia.

Erika: Inicialment, jo no em sentia informada. Penso que hi ha hagut una falta de bona comunicació cap als joves. Al final, som el futur del país, i si no entenem què passarà amb l’Acord d’associació o no sabem clarament què és, no podem opinar ni dir si hi estem a favor o en contra. Gràcies a l’informe que vam fer, ara estic més informada i entenc que altres joves també. De fet, sé de joves que, arran d’aquest informe, ara dubten més sobre si votar sí o no.

Anthony: L’informe es va publicar, però no li hem donat continuïtat perquè no hi ha una agenda clara sobre l’acord. No hi ha data de referèndum i, per tant, la reflexió queda lluny en l’horitzó. La gent tampoc estava especialment motivada. Vam fer una presentació, vam reunir gent i vam obrir el debat, però aquesta reflexió ha quedat una mica congelada fins que hi hagi un calendari clar. Si és que finalment n’hi ha.

Anthony: Això depèn molt del model de país que es vulgui. A escala personal, puc pensar que els avantatges superen els desavantatges, però no és una qüestió del que jo opini ni del que el Fòrum pugui defensar, sinó de si és realista i si és bo per al conjunt de la societat. Ara mateix no tenim una resposta clara. Sí que veiem oportunitats, per exemple, en l’accés a l’espai europeu, però també hi ha la qüestió de les dades. Si no tenim estadístiques homologables amb els sistemes pertinents, no ens podem comparar amb altres països. Això limita molt la capacitat d’anàlisi i de millora. A partir d’aquí, la qüestió és quin model de societat es vol. Si una societat més oberta o una de més tancada. Això ja és una decisió col·lectiva.

Anthony: Aquesta legislatura, a l’inici, es va fer el Pacte de Salut. Dins del procés d’esmenes, nosaltres vam proposar la despenalització de l’avortament. Ho vam demanar nosaltres i també altres entitats, però el Govern va dir que no. Per tant, ja sabíem que no hi hauria despenalització, no és cap sorpresa. El que passa és que sovint sembla que hi ha marge per fer segons quines coses, però per alguna raó sempre ens quedem bloquejats.

Anthony: No ho podria dir amb certesa, però és un tema que sempre ha estat obert. En activitats que hem fet des del Fòrum, com a la Fira d’Associacions, l’avortament va sortir com una de les preocupacions dels joves, juntament amb l’habitatge. Hi havia moltes opinions a favor i alguna en contra, que també és respectable. Ara bé, també és un dret humà, i aquest és un dels debats que hi ha sobre la taula. Com a entitat, ens podem posicionar de diferents maneres, però la realitat és que és un problema a Andorra i que el jovent s’està queixant. Mentrestant, el Govern està optant per vies indirectes per permetre l’avortament sense legalitzar-lo o parlant de despenalització. I aquí també s’obre el debat sobre què implica exactament això: si queda en un limbe o si cal una posició clara.

Erika: El principal objectiu és fer pinya amb tota la taula permanent i amb tot l’equip del Fòrum. Volem afrontar aquesta nova etapa amb moltes ganes, molta il·lusió i també amb participació, perquè sense participació no s’aconsegueixen resultats. Sobretot, treballar en equip: si una persona té un problema, que l’altra pugui ajudar, i així anar sumant.

Anthony: Pot semblar superficial, però és un repte real. Amb tantes persones voluntàries, és molt complicat gestionar energies i motivacions, perquè no tothom té els mateixos interessos ni la mateixa disponibilitat. Trobar un model de col·laboració que funcioni no és fàcil. El Fòrum ha madurat perquè s’ha tecnificat, però coincideixo amb l'Erika que el més important és la gent que hi ha dins i aquest esperit d’equip. Els projectes poden tirar endavant amb suport tècnic, però que el Fòrum tingui energia i ganes de fer més depèn de l’equip i de com treballi conjuntament.