El debat sobre el poder adquisitiu torna a planar sobre la justícia quan la capacitat de pagar sembla pesar més que la naturalesa dels fets jutjats. És cert que deu mesos de presó preventiva poden considerar-se una mesura extrema, especialment abans d’una sentència ferma. Però l’alliberament provisional mitjançant el pagament d’una quantitat econòmica, just després de tancar-se la vista oral, obre interrogants incòmodes sobre l’equitat real del sistema. La Fiscalia manté clara l’existència d’una vulneració del dret al consentiment, un element central i no accessori en qualsevol causa de violència sexual. Davant d’això, la defensa no ha qüestionat tant el fons dels fets com ha centrat l’estratègia a reclamar la llibertat provisional i en desacreditar la víctima. Aquesta asimetria —entre una acusació que parla de drets vulnerats i una defensa que apel·la a la capacitat econòmica i al relat contra la denunciant— deixa fissures que no poden passar desapercebudes.
