A Andorra, com a qualsevol altre país, hi ha realitats que conviuen amb nosaltres sense fer soroll. Formen part del paisatge quotidià, però rarament formen part de la conversa pública. Les colònies de gats lliures en són una. I, encara més invisibles que els propis animals, ho són les persones que en tenen cura. Persones que no busquen protagonisme ni reconeixement, però que sostenen, dia rere dia, una tasca complexa que combina responsabilitat, compromís i una forta càrrega emocional.
Per a qui ho observa des de fora, pot semblar una activitat voluntària més, fins i tot una decisió personal que no hauria d’afectar ningú més. Però aquesta mirada simplifica excessivament una realitat que és molt més profunda. Tenir cura d’una colònia felina no és només alimentar uns animals; és assumir una funció de contenció, d’observació constant i, sovint, de gestió del patiment. És conviure amb la fragilitat, amb la malaltia, amb la pèrdua, i fer-ho gairebé sempre en silenci.
Cuidar és un gest profundament humà. Acompanyar vides vulnerables, protegir-les en la mesura del possible i procurar que no pateixin forma part d’una ètica del respecte que diu molt d’una societat. Però cuidar també té un cost. I aquest cost no sempre és visible ni comprès. Quan un gat emmalalteix, desapareix o mor, no és només un fet anecdòtic: és una experiència que deixa empremta en qui hi estava vinculat. Amb el temps, aquesta acumulació pot desgastar emocionalment fins i tot les persones més compromeses.
És aquí on cal fer una distinció important: la compassió no consisteix a assumir com a propi tot el dolor que es vol alleujar. Ajudar no implica patir de la mateixa manera que aquell a qui ajudes. Quan aquesta frontera es desdibuixa, el patiment personal pot acabar interferint en la capacitat de cuidar amb claredat, serenitat i continuïtat. I aleshores, paradoxalment, la bona voluntat es converteix en una font d’esgotament que posa en risc tant la persona cuidadora com els mateixos animals.
Aquesta confusió és especialment habitual en entorns on el suport institucional i comunitari és limitat. En molts casos, les cuidadores —majoritàriament dones— assumeixen una responsabilitat que senten com a ineludible. No perquè ningú les obligui formalment, sinó perquè han interioritzat la idea que, si no ho fan elles, ningú més ho farà. I que renunciar-hi equivaldria a fallar, a ser menys responsables, menys vàlides, menys solidàries.
La psicologia descriu aquests patrons com a formes de sobrecàrrega emocional vinculades a la necessitat de cuidar per sentir-se necessàries. Sovint tenen l’origen en històries personals marcades per la manca de seguretat emocional o per rols apresos des de la infància. Quan aquest esquema no es revisa, el que neix de l’amor i la sensibilitat pot acabar convertint-se en una obligació pesada, sostinguda per la culpa i la por de deixar anar.
Aquest escenari no és aliè a Andorra. En un país petit, on les xarxes informals tenen molt pes i els recursos són limitats, és fàcil que determinades tasques recaiguin sempre sobre les mateixes persones. Però la gestió de les colònies felines no pot dependre exclusivament de la bona voluntat individual. És una responsabilitat col·lectiva que requereix coordinació, criteris clars i suport institucional.
Quan el cuidat deixa de ser compartit, deixa de ser sostenible. I quan deixa de ser sostenible, es trenca. El resultat no és només el cansament de qui cuida, sinó una gestió més precària, tensions veïnals i una percepció distorsionada del problema. Això no beneficia ningú: ni els animals, ni les cuidadores, ni la convivència ciutadana.
Potser ha arribat el moment de mirar aquesta realitat amb més profunditat. D’entendre que darrere d’un bol de menjar hi ha una persona que sosté molt més del que sembla. Que el respecte per la vida animal també passa per respectar els límits humans. I que una societat madura no delega en el sacrifici silenciós allò que hauria de construir de manera conjunta.
Arribats a aquest punt, cal fer un pas més enllà del reconeixement simbòlic. La gestió de les colònies felines necessita polítiques públiques clares, recursos estables i una coordinació real entre administracions, professionals i voluntariat. No es pot continuar sostenint aquesta realitat únicament sobre l’esforç individual de persones exhaustes però compromeses. Apostar per protocols, formació, suport psicològic i un marc institucional coherent no és un privilegi, sinó una inversió en convivència, salut comunitària i benestar animal. Compartir la responsabilitat és l’única manera de garantir que el cuidat sigui digne, eficaç i sostenible en el temps.
Comprendre què implica realment cuidar colònies felines és només l’inici. Reconèixer el valor —emocional, social i comunitari— d’aquesta tasca és imprescindible. Però assumir-la com una responsabilitat col·lectiva, amb suport institucional, recursos i límits clars, és l’única manera d’evitar que el benestar animal continuï depenent del sacrifici silenciós i de l’esgotament de qui, massa sovint, ho sosté tot en solitud.
Una resposta
Gràcies per donar-hi visibilitat amb aquest escrit! Ser cuidador/a de colònia felina de forma totalment voluntària implica sacrifici, constància i també diners personals (a vegades difícils d’assumir). Plogui, nevi o venti, sigui dia feiner, festiu o vacances, ens organitzem per a què els gatets que cuidem siguin atesos, patint dia rer dia per si hauran sobreviscut a una nit gèlida, o a una mossegada de gos deslligat, o per l’atropellament d’algun vehicle… No és gens fàcil la veritat. I si és ben cert que ho fem perquè volem, també ho és que no podem fallar cap dia, perquè sinó ningú de l’Administració (tot i que legalment les corporacions comunals en són les responsables) estarà allà per vetllar per ells…
Sort d’algunes associacions com Ronronejant que practiquen el CER (captura-esterilitza-retorna) de forma ètica i ens ajuden als voluntaris amb les nostres tasques diàries!