En els darrers mesos, el debat sobre la presència de gats comunitaris als carrers ha tornat amb força a l’agenda pública. Ho ha fet, però, sovint acompanyat de titulars alarmistes i d’afirmacions poc matisades que presenten aquests animals com una “plaga” o com una amenaça directa per a la biodiversitat. Aquest enfocament simplista no només distorsiona la realitat, sinó que pot acabar legitimant decisions precipitades, ineficaces i contràries als principis bàsics del benestar animal i de la bona administració.
La presència de gats al carrer no és un fenomen nou ni excepcional. Forma part d’una relació històrica entre humans i animals que s’ha desenvolupat al llarg de segles en entorns urbans, rurals i periurbans. Des d’una perspectiva científica i jurídica, el gat domèstic no està catalogat com a espècie invasora a Europa, i els intents de fer-ho han estat reiteradament qüestionats. Plantejar el problema en termes d’erradicació parteix d’un diagnòstic erroni i condueix, inevitablement, a solucions fallides.
La pèrdua de biodiversitat, un repte real i preocupant, té causes àmpliament documentades que apunten principalment a l’activitat humana. La contaminació atmosfèrica, acústica i lumínica; la destrucció i fragmentació d’hàbitats a causa de la urbanització i les infraestructures; l’ús de plaguicides i herbicides; els efectes del canvi climàtic, especialment visibles en entorns de muntanya, i un model de jardineria urbana excessivament estèril són factors clau en el declivi de moltes espècies. Centrar el debat exclusivament en els gats permet, massa sovint, desplaçar el focus d’aquestes responsabilitats col•lectives.
En aquest context, les institucions públiques tenen un paper central i ineludible. La gestió de la fauna urbana no pot dependre de respostes improvisades ni de pressions puntuals, sinó que ha d’emmarcar-se en polítiques públiques clares, basades en l’evidència científica, en el marc legal vigent i en criteris de proporcionalitat. Les experiències acumulades en diversos països europeus mostren que les administracions no poden ordenar captures indiscriminades, retirades massives o sacrificis sense una base tècnica sòlida i sense assumir-ne les conseqüències legals i socials.
Les actuacions basades en la retirada o el sacrifici generen l’anomenat “efecte buit”, pel qual nous animals ocupen ràpidament l’espai disponible i es reprodueixen, retornant la població als nivells inicials o fins i tot superant-los. A més, la desaparició sobtada de gats pot comportar un augment de rosegadors i una descompensació de l’ecosistema urbà, amb impactes indirectes sobre la salut pública.
Davant d’aquest escenari, els programes de gestió integral de colònies felines s’han consolidat com l’única alternativa efectiva i sostenible. Aquests programes inclouen censos rigorosos, esterilització sistemàtica i continuada, protocols sanitaris, seguiment dels animals i mecanismes de mediació per reduir conflictes veïnals.
Quan s’apliquen de manera coherent i sostinguda en el temps, els resultats són clars: la població es redueix progressivament, els animals presenten millor estat de salut i la convivència amb el veïnat millora de forma notable.
Ara bé, aquests models no poden recaure exclusivament en el voluntariat. La responsabilitat última és institucional. Les administracions han d’assumir el lideratge, dotar-se de protocols clars, recursos suficients i sistemes de seguiment transparents. Alhora, aquesta gestió només és viable si es fa en col·laboració estreta amb el teixit social que ja treballa sobre el terreny: associacions especialitzades, cuidadores i cuidadors de colònies i professionals formats que aporten coneixement, experiència i continuïtat.
Reconèixer aquesta tasca implica també professionalitzar-la. La figura de la persona cuidadora de colònies no pot continuar sent percebuda com una activitat informal o accessòria. La formació acreditada, el reconeixement institucional i la coordinació amb els serveis públics són elements clau per garantir una gestió rigorosa, homogènia i alineada amb els objectius de salut pública i benestar animal. Integrar aquestes persones i entitats en els circuits oficials és una necessitat operativa i hauria d’estar reconeguda.
Respectar els gats no és una preferència personal ni una moda: és un deure legal, ètic i social. La presència d’animals al carrer no és un problema a erradicar, sinó una realitat que cal comprendre, gestionar i acompanyar i aquesta tasca només pot tenir èxit amb la col·laboració de tots: institucions, entitats i ciutadania.
Optar per models basats en dades, col·laboració i responsabilitat compartida és una mostra de maduresa democràtica i de compromís amb una convivència respectuosa.
Invertir en benestar animal és invertir en una societat més justa, més empàtica i més conscient. I en un país com Andorra, que vol avançar cap a models de sostenibilitat i convivència, aquesta és una oportunitat que no podem deixar escapar.
