En els últims anys hem vist un augment notable de les conductes de joc entre adolescents i joves. Quins factors socials i psicològics expliquen aquest increment?
L’augment de les conductes de joc entre adolescents i joves s’explica per una combinació de factors socials i psicològics. En primer lloc, pel que fa als factors socials, s’observa una tendència (no només a Espanya, sinó també a altres països de l’entorn, i previsiblement també a Andorra) a concentrar un major nombre de cases d’apostes en barris amb un perfil socioeconòmic més baix. Aquesta disponibilitat afavoreix un accés més gran a oportunitats de joc i contribueix a normalitzar-ne la presència en el dia a dia.
L’estatus socioeconòmic, per tant, pot influir en el contacte amb el joc d’atzar: algunes persones poden veure-hi una via per aconseguir diners o un altre tipus de motivació, alhora que tenen més facilitats d’accés. També hi ha diferències en funció del sexe, amb patrons de joc diferents entre homes i dones.
Un altre factor social és el grau de liberalització de l’oferta de joc: en alguns territoris es permet una promoció més directa, l’ús de bons de benvinguda o la disponibilitat de jocs molt ràpids, elements que augmenten el potencial addictiu.
Aquests condicionants socials interactuen amb factors psicològics. L’accessibilitat i la velocitat dels jocs actuals poden generar en moltes persones la percepció que és fàcil guanyar o que tenen un control sobre els resultats que, en realitat, no existeix. Aquesta combinació d’alta disponibilitat, estímuls intensos i percepcions distorsionades contribueix a un risc més alt d’iniciar o mantenir conductes problemàtiques de joc entre adolescents i joves.
La frontera entre l'oci saludable i el risc pot ser difusa.
La frontera entre l’oci saludable i el risc és, efectivament, molt difusa i difícil d’identificar, perquè també hi intervenen factors de subjectivitat i l’impacte que els jocs d’atzar poden tenir en la vida de cada persona. Alguns senyals d’alerta inicials són la necessitat d’apostar per millorar l’estat d’ànim (per exemple, quan una persona aposta per sentir-se millor o per compensar un estat de tristesa) o el fet que aparegui malestar quan no es juga, un indicador relacionat amb la síndrome d’abstinència.
Un altre senyal rellevant és apostar amb l’objectiu de recuperar els diners perduts. Aquest és un indicador important, perquè sovint comporta assumir riscos més elevats. Quan una persona comença a apostar per recuperar les pèrdues acumulades, és molt probable que, en aquest intent, acabi aprofundint en el problema i generant encara més pèrdues.
Quin impacte té la publicitat en l'inici o manteniment de conductes de risc en el joc?
L’impacte de la publicitat pot variar segons l’edat, però en general les evidències apunten que el discurs i el contingut actual de la publicitat del joc d’atzar contribueixen a normalitzar-lo. Aquestes narratives poden fer-lo semblar més atractiu o transmetre la idea que comporta menys riscos dels que realment té.
A més, una de les qüestions que més preocupa són els bons. Els bons de benvinguda ofereixen diners per començar a apostar, i també n’hi ha d’adreçats a persones que ja tenen comptes actius. En aquests casos, es poden rebre, per exemple, percentatges de les pèrdues acumulades, un element que pot reforçar o mantenir conductes de risc.
Com influeixen els videojocs, les caixes botí i altres mecanismes de recompensa digitals en la predisposició a conductes d'atzar?
En el cas dels videojocs que incorporen caixes botí i sistemes de recompensa aleatòria, el que s’ha observat és el que s’anomena un efecte passarel·la. És a dir, persones, principalment menors, que comencen a utilitzar videojocs amb aquestes característiques i se senten especialment atretes per aquests elements. És una qüestió que genera preocupació, perquè fins i tot esquiva les recomanacions adreçades a les famílies. Es poden trobar videojocs recomanats per a menors que, tot i això, inclouen aquest tipus de mecanismes.
Imagino que l'adolescència és una etapa especialment sensible al desenvolupament d'addiccions comportamentals com el joc.
Durant l’adolescència es produeix un procés natural de canvi vinculat al neurodesenvolupament. En aquesta etapa, hi ha un distanciament progressiu de la relació més estreta amb la família i les persones de l’entorn més íntim, alhora que s’obren nous cercles socials. Aquest canvi implica una supervisió familiar menor i un accés més ampli a altres tipus d’experiències.
Per aquest motiu, l’adolescència, i fins i tot la primera joventut, es considera un període especialment sensible i que requereix protecció. Aquest seria el primer pas en el desenvolupament d’un trastorn: un percentatge dels adolescents que entren en contacte amb un agent addictiu pot acabar perdent el control i, finalment, desenvolupar el problema.
Quin paper juguen les famílies?
El paper de les famílies és molt rellevant. Quan existeixen lleis que protegeixen els usuaris, les famílies han d’estar menys pendents. Si els videojocs no incloguessin elements com les caixes botí, les famílies no haurien d’estar tan alerta. Hi ha un punt de responsabilitat que variarà en funció de si es trasllada la responsabilitat al disseny de les indústries o a la protecció del benestar dels consumidors. Fins a quin punt pot ser necessari monitorar per damunt? Hi ha diferents sistemes que es poden utilitzar, però en general la recomanació seria que es pugui dialogar amb els fills per entendre què fan i parlar directament dels riscos. Més que un control exhaustiu, el que es necessita és conversar i entendre el producte.
Com podem equilibrar la llibertat individual de jugar amb la necessitat de protegir els col·lectius vulnerables?
És complicat. És un debat molt intens sobre els beneficis i els danys del joc d’atzar. Cal aplicar el principi de cautela i un cert proteccionisme. Abans d’oferir un producte, les indústries no demostren que és segur; no hi ha cap estudi que garanteixi que aquest producte no danyarà la salut. El que es fa habitualment és treure’l al mercat, i som els investigadors o les persones que treballen en prevenció i clínica els qui hem de demostrar que no és segur, i només llavors es prohibeix o es modifica. Això obre finestres d’oportunitat perquè la gent hi tingui contacte i perquè el dany augmenti. Hauríem d’invertir els rols: no hauria de ser necessari intervenir posteriorment per protegir les persones més vulnerables.
S'estan incorporant eines digitals o tecnologies emergents en la prevenció o tractament d'aquestes addiccions?
Aquest tipus d’eines depenen de la jurisdicció. S’estan desenvolupant tecnologies basades en intel·ligència artificial per detectar comportaments de risc i intervenir de manera primerenca. Es va avançant en aquesta direcció, però és necessari treballar-les bé i garantir que es guiïn per principis ètics, especialment pel que fa a l’ús de dades, ja que es tracta de material sensible de les persones. És un camp que ja és present, que cal explorar i que, probablement, en poc temps s’utilitzarà amb bons resultats.
