És el pànic a estar tancats en llocs reduïts o en aglomeracions i com totes les fòbies, és una por irracional. La persona és conscient que la situació en si mateixa no és perillosa, però no pot evitar tenir por. Per tant, evita estar en aquests llocs, com poden ser els ascensors, les cues en els supermercats, el transport públic, etc. Segons la persona, evitarà uns llocs o uns altres. Així doncs, estem veient la gran limitació de moviment de qui pateix aquesta fòbia, atès que són llocs on moltes vegades no hi ha més remei que estar-hi. A tall d’exemple, imaginem haver de pujar a un quinzè pis i per la por d’anar en ascensor, hem de pujar a peu. Amb aquest exemple, ja estem veient que la persona afectada mai es podrà presentar a unes oposicions de bomber o policia i, encara menys, podrà treballar com a xòfer de metro. Però a banda de les limitacions físiques, també hi ha les mentals, donat que la persona s’anticipa als fets perquè només pensar a estar en el lloc indesitjat ja comença a suar i a imaginar-se el pitjor dels escenaris.
Així és que, malauradament, en moltes ocasions s’aïlla socialment perquè no pot anar a tots els llocs que van els seus amics i, consegüentment, el seu cercle social va reduint-se a mesura que passen els anys. La gent se separa d’ella de tant sentir la frase “no puc anar” o ella mateixa s’allunya. I és que imaginem la seva odissea per anar a un concert o a qualsevol altre espectacle on la sala està totalment plena. Mentalment, li és impossible fer el pas i anar-hi. Sap que se sentirà com en una llauna de sardines i que li vindran idees catastrofistes i, per tant, tindrà taquicàrdies i unes ganes irrefrenables de sortir com sigui. S’ha d’entendre que la ment no distingeix entre la por real i la irreal, ni tampoc entre el passat, el present ni el futur. Ella només se centra en les nostres idees i pensaments i si són catastrofistes, prepara a l’organisme per defensar-se d’un possible atac. Aleshores, si ens centrem en sentiments, sensacions o emocions del passat, ella els viurà com si fossin del present i, consegüentment, reviurem el mateix malestar tot i estar en un lloc i època diferents.
Això funciona així perquè ningú neix amb fòbies, són adquirides per una experiència traumàtica en què hem vist perillar la nostra existència. La por sorgida enfront de la situació va superar la nostra capacitat de gestió emocional i ens ha condicionat de per vida. Així és que, cada vegada que la veiem o ens trobem en situacions similars, ens recordem del malestar sofert, però sense tenir en compte l’evolució que hem tingut durant tots aquests anys. No és igual tenir 10 anys, que tenir-ne 40, com tampoc és igual la tecnologia dels ascensors dels anys vuitanta que la dels actuals. Aleshores, per superar aquesta fòbia s’ha de començar fent introspecció i detallar els sentiments i emocions viscuts enfront de la situació catastròfica, i després raonar i dir per què es considerava catastròfica i no només negativa.
