Les darreres declaracions de la ministra Conxita Marsol, en resposta a la manifestació ciutadana per un habitatge digne, han tornat a posar sobre la taula una qüestió que fa temps que cou: la rigidesa dels criteris per accedir al parc públic de lloguer. Si bé ara el Govern admet haver-se equivocat i defensa la flexibilització de requisits per a joves, pensionistes i col·lectius vulnerables, la veritable pregunta és per què no es va actuar abans. L’administració coneix des de fa temps qui són les persones més afectades per la crisi: treballadors amb sous baixos, immigrants temporals i perfils que difícilment poden complir amb condicions formals com contractes de lloguer o nivells d’ingressos elevats.
És preocupant que l’Executiu actuï només arran de la pressió social. No es pot presentar com a garant de l’equitat en l’habitatge i, alhora, haver sostingut fins fa poc un sistema que excloïa precisament els col·lectius que més necessiten suport. La realitat és tossuda: molts han hagut de traslladar-se fora del país per viure dignament, mentre projectes suposadament assequibles no aconsegueixen captar demanda, fet que evidencia un desajust entre les mesures aplicades i les necessitats reals de la població.
El debat no hauria de centrar-se només en quantitat de pisos o imports d’inversió, sinó en la capacitat del Govern per escoltar abans que esclati el conflicte. Cal una política d’habitatge que sigui estructural, no reactiva; que posi al centre les persones, no només els números. Si la voluntat de rectificar és sincera, caldrà demostrar-ho amb accions concretes i sostenibles, pensades amb coneixement real del teixit social i amb una visió que no deixi ningú enrere.
