La pròrroga de les suspensions de llicències urbanístiques, aprovada pel Govern i ara en tràmit parlamentari, representa molt més que una mesura tècnica dins el marc de la Llei general d’ordenament del territori i urbanisme. El model iniciat per la Massana ha esdevingut un exemple pragmàtic, capaç de posar fre a l’especulació mentre es redefineix un urbanisme més coherent amb les necessitats socials i ambientals actuals.
Aquest temps guanyat —fins a divuit mesos en els casos justificats— hauria de ser vist com una oportunitat col·lectiva. Una pausa necessària perquè els comuns puguin acabar de repensar els seus POUP amb rigor i valentia, i evitar haver de donar llum verda a projectes que podrien hipotecar el futur de les parròquies. La societat espera, però espera amb esperança: que darrere d’aquesta suspensió no s’hi amagui una simple dilació, sinó un compromís real amb un model d’habitatge assequible i un territori protegit.
Amb tot, caldrà que aquesta pròrroga no sigui un parèntesi inert, sinó una etapa activa i plena de decisions valentes. Les promeses fins ara s’han traduït en processos feixucs i resultats escassos. Ara, amb una eina legal clara i una voluntat política reforçada, el país no pot permetre’s més ajornaments. La ciutadania exigeix habitatges dignes i equilibris sostenibles, i aquestes mesures, si s’executen amb determinació, podrien ser finalment el primer pas efectiu cap a una nova manera d’habitar Andorra.
