- Cal prevenir i evitar que els sistemes de seguretat es puguin veure compromesos per evitar un nou 11-S
JAN ARBONA
Tres llargues hores de debat en vídeoconferència poden arribar a resultar esgotadores, i més encara quan, després d’una sèrie de correus electrònics, es convoca de forma urgent.
Tot comença un matí de divendres amb un correu adreçat a cinc persones dels sectors de la seguretat i les comunicacions. Són les 10.30 del matí i fa tan sols cinc minuts que he obert el correu. Salta l’avís, miro el telèfon i devia dormir tan profundament que l’alerta de correu prioritari no m’ha despertat. Sí que recordo haver sentit i vist una trucada d’un company, i haver-me girat pensant: “Et truco en 10 minuts”… Bé, ha estat una hora; però davant del correu del Greg no m’oblido de res més i obro la nostra Extranet per veure en primera línia una nova proposta que arriba del Senat nord-americà, només veure el resum que s’inclou des de CNET em desperto de sobte, i el cafè fred baixa de cop. El Senat vol concedir poders al president per ordenar el tancament de la xarxa en cas greu. Sis línies més avall veig el comentari que “abans no es repeteixi l’11 de Setembre cal prevenir i evitar que els sistemes de seguretat es puguin veure compromesos, cal poder minimitzar riscos”.
Ja no es tracta del llegendari maletí que sempre acompanya el president, ara es tracta de desconnectar el món, d’interrompre les principals comunicacions i d’aïllar el possible perill deixant el món a cegues, sord i mut.
Recordo una pregunta de fa cosa de deu anys, a resultes d’un informe de seguretat, en què em preguntaren “¿Què vol dir un DOS?”, el que coneixem com un atac per denegació de serveis; qui m’ho preguntava, empresari de l’espectacle i també del turisme, em plantejava el repte de com explicar-li-ho, i em va donar la resposta ell mateix, en dirigir-se a la persona que feia les funcions de seguretat al seu establiment per dirli: “Jaume, vés a buscar el cotxe al taller”.
MIREU, JO ARA
intento explicar-vos què és un DOS, i mentrestant el Jaume us dirà que plega d’aquí a mitja hora i que entre que baixa a Santa Coloma i puja plegarà tard, i jo segueixo explicant-vos el DOS, i la xicota de recepció us ve a explicar el problema d’un client que ha relliscat a causa del gel de la porta, i mentre busqueu el noi de manteniment perquè netegi el gel i algú que demani disculpes al clients, jo encara us estaré explicant què és un DOS, i el Jaume que diu que ja és l’hora de plegar, i us pispen la cartera i no us n’adoneu…
Un DOS és això, no podíeu atendre tothom i menys encara quan estàveu pensant on coi son les aspirines i el mal de cap, i que són les vuit i havíeu dit que aniríeu a sopar amb la sogra a les set.
Són quarts d’una de la matinada, i som tots 8 en conferència, el Marc ha verificat, com sempre, la seguretat, i tots sense dir aquesta boca és meva, hem esperat pacientment que estigui segur i tranquil que cap ordre mundial l’escolti; l’Eva, com sempre, li demana que potser que obri el llum, que estem entre coneguts, però res a fer.
El debat comença malament: que si el que es vol es espiar-nos, que s’atempta contra la llibertat d’expressió; una aportació congruent com sempre del Greg als seus 70 anys: “¿I si el que es vol es deixar-nos cecs i muts?”
Llavors recordo el DOS, i amb ganes de capgirar el debat plantejo l’equació. ¿Què passa si es comencen a enviar missatges falsos que, ben coordinats, comencen a arribar a la seva destinació, si afegim un atac contra alguna societat o organisme, o fem creure que ha estat així ? ¿I si ho repetim a diversos indrets i comença a ésser creïble? ¿Quina serà la resposta?
La resposta s’anomena PCNNA, o mesures per a protegir la seguretat nacional. Amb la connivència d’empreses, organismes i estats, hem creat el major col.lapse universal. M’és familiar, o crec que ja ho hem viscut en una altra escala en diverses ocasions, i no cal anar a buscar la crisi dels míssils de Cuba o altres fets similars de la historia més recent.
Fa tres hores que debatem i el cansament recomana reprendre la conversa un altre dia, però la ment bull i els pensaments de 20 anys enrere retornen avui. Fets com ara la crisi dels míssils, que avui s’estudien a la universitat, van fer pujar el nombre de pòlisses d’assegurança el 80% en menys de 48 hores,i el 29% de les vendes de productes de primera necessitat; també van provocar altres fets, com ara suspendre alguna vaga, o que el 90% de les cartes als directors dels diaris, que habitualment contenien queixes, passessin a estar inflades de sentit patriòtic, o interrompre algun debat insuls o enfrontaments polítics.
FA 20 ANYS
m’explicaven que els americans compren seguretat: paguen sense dir res, per la seguretat, i aquí, mes o menys, fem el mateix. Ara que la nostra seguretat més propera trontolla, ¿què és més econòmic, garantir la seguretat o crear un sentit d’inseguretat per despertar un sentit patriòtic?
¿Fins on arribaria el col.lapse? ¿I fins a quin punt la victòria seria per als que haurien creat una falsa alarma, un DOS? Em pregunto quin és l’atac més temut avui, ¿un atac que deixi fora de servei els sistemes de defensa tradicionals, la classe dirigent i els seus organismes públics i no tan públics, o realment el temor és la presa de consciència col.lectiva que ens estan venent el conte del llop?
Tècnic de Sistemes cal Peles. redaccio@andorra.elperiodico.com
Per a més informació consulti l’edició en paper.
