- Lacal recorda l’Andorra dels anys 50 amb la moderna Torre de Caldea de fons Foto: EL PERIÒDIC
Padrina. Un pou d’experiència que ens regala el secret de l’escudella i els canelons de Nadal. Ifal·libre.
–¿Tió, Pare Noel o Reis?
–A casa sempre havíem celebrat els Reis. ¡M’encantaven! Però entenc que amb el tió els nens tenen més dies per jugar.
–¿Un regal que li fes especial il·lusió?
–Una nina que em van portar un any. ¡Amb un llitet amb capçalera i tot! Però heu de pensar que llavors els Reis només ens portaven un joguet l’any. Un nen, un joguet.
–Entre vostè i jo, ¿és veritat, que abans feia més fred? Però mooolt més…
–¡I tant! A Missa se’ns quedaven els peus gelats. !Quin fred, mare meva! Ara no en fa tant.
–Dona, és que ara hi ha calefacció.
–Per sort: ¡si ens sortien penellons i tot!
–Ara que ningú no ens llegeix: ¿el secret de la seva escudella de Nadal?
–La vaig aprendre de la mare. Hi posàvem de tot, a la carn d’olla: un tros de vedella, un braó de corder, un os ben maco de pernil; botifarra negra i blanca, i arròs, mongeta, cigrons i patata. ¡I fideus!
–¿Amb o sense sagí?
–Una boleta de sagí, sí.
–Els galets, ¿XXL?
–Els prefereixo mitjanets. No pas aquells tan grossos que no saps com menjar-te’ls.
–I de segon, ¿canelons?
–Sempre. Amb les tres carns: vedella, pollastre i carn magre de tocino.
–¿Foie gras?
–De vegades. I també hi poso o bé fetgets, o bé un cervellet o dos.
–Triï: ¿l’Andorra d’estar per casa dels anys 50, o la cosmopolita d’avui?
–Als nostres fills els hem pogut donar estudis; no han hagut d’anar a servir. ¡Però com treballàvem! Sobretot, quan hi havia el Pessebre Vivent: de vegades, no tancàvem la perfumeria fins a la 1 de la matinada. I els carrers plens. ¡M’encantava!
–Això sí que és llibertat d’horaris.
–És clar que llavors jo no era casada. Si tens família, millor ara, és clar, que fas les hores que has de fer i prou.
–¿Quins perfums es venien més?
–Christian Dior i Chanel… Però, escolti, això, ¿que ho grava?
–Ho gravo i després ho escriuré. I ja li he dit que no s’ha de preocupar, que no ens llegirà ningú.
–És que li anava dir… Buidàvem els paquets de cafè i els omplíem amb perfums i barres de llavis. El cotxe de línia passava, el xofer deixava la nota i li preparàvem el pedido mentre donava la volta per baixar.
–¡Contraban industrial!
–També veníem mitges de nylon. Llavors no se’n veien gaires. Es posaven un paquet de mitges aquí…
–¿Aquí? ¿Vol dir… a l’entrecuix?
–Sí, sí. Les mitges soles, sense el paquet, és clar. Entraven al provador i se les amagaven a dintre de les calcetes. No es notava res.
–Per acabar: ¿un desig per al 2012?
–Fa 54 anys que m’estic a Andorra, i després de treballar-ne 42, amb la mica que ens donen en tenim prou per anar fent. L’únic que ens cal és salut. I és l’únic que demano.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
