La inauguració d’un pont es presta a metàfores, més o menys elaborades i més o menys encertades, sobre les relacions de bon veïnatge entre dos territoris. Això és exactament el que va passar ahir, durant la inauguració del pont del Principat d’Andorra a Madrid, una infraestructura dissenyada pels enginyers Juan Luis Bellod i Peter Tanner i que creua el Manzanares. El cap de Govern, Toni Martí, va parlar de la «voluntat de superar obstacles i d’arribar a una bona entesa», mentre que l’alcalde de la capital espanyola, Alberto Ruiz Gallardón, es va referir als «vincles culturals, socials i econòmics» entre tots dos estats.
A ningú no se li escapa, però, que la veritable lliçó d’enginyeria de ponts i camins, aplicada a la política i les relacions internacionals, va tenir lloc a la tarda i no pas al matí, amb la trobada de Martí amb el president del Govern espanyol, José Luis Rodríguez Zapatero. Un dels temes que van tractar és l’esperat conveni bilateral per evitar la doble imposició, un acord que no es tancarà mentre Andorra no faci els deures i aprovi un marc fiscal que justifiqui l’adopció d’aquesta mesura.
El comunicat emès pel Govern amb motiu de la trobada entre Martí i Zapatero era portador de bones notícies: el conveni es pot començar a negociar en paral·lel –i no pas amb posterioritat– al desplegament fiscal. Els temps, ja se sap, són importants, i Zapatero dóna el vistiplau a iniciar les negociacions abans no s’aprovi la llei de l’IVA (o TVA, segons si es prefereixen pagar impostos o tributs).
A l’entrevista que apareixia publicada ahir, Jaume Bartumeu s’inventava una altra metàfora, en relació amb la reforma fiscal. «Estem fent voltes a la rotonda del quilòmetre zero i no en sortim», afirmava l’excap de Govern, convertit de nou en cap de l’oposició. Perquè, en l’anterior legislatura, el grup parlamentari reformista (CR) va condicionar l’aplicació de l’impost de societats al desenvolupament d’una imposició general indirecta.
L’actual ministre de Finances, Jordi Cinca, diu que no, que es pot començar a aplicar l’impost de societats (imposició directa) i no fer una llei de l’IVA fins mesos després. Al cap i a la fi, de cara als convenis contra els supòsits de doble imposició, és la imposició directa el que compta.
Segons com, més que travessar ponts, els polítics han de fer de funàmbuls sobre una corda estirada, mirant de no perdre l’equilibri. El més important és no perdre de vista l’objectiu: els convenis contra la doble imposició són un instrument fonamental per a la reconversió –imprescindible– del model econòmic del Principat.
El camí potser no és fàcil, potser té tants entrebancs i forats com la N-145, però al destí s’hi ha d’arribar sí o sí, i amb celeritat.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
