- Els mossens de la parroquial de la Massana van sufragar sengles talles de la peça, encarregada el 1685 i reestrenada ahir a Sant Iscle
A. L.
LA MASSANA
- El retaule de Sant Isidre, restaurat, durant la Missa d’ahir a Sant Iscle. Foto: TONY LARA
L’equip de la Universitat de Girona que tres temporades enrere va catalogar l’art barroc nacional i que va posar nom i cognoms –els del tallista Isidor Clusa, fill d’Oliana, i el del daurador Agustí Claramunt– al fins aleshores anònim Mestre de Pal i autor del retaule de Sant Isidre, l’havia datat entre el 1660 i el 1690. I la van encertar quasi de ple, perquè al llibre d’actes del comú hi consta una entrada corresponent al 26 de març del 1685 que deixa constància de l’acord per a la construcció d’un retaule amb tres fornícules o «pasteres», com en diu el document, al primer pis –«la del mig per sant Ysidro, la de mà dreta ab san Nicolau bisbe, la de mà esquera sant Agustí bisbe»– i tres més al segon, «la pastera del mig de santa Llúcia màrtir, la de mà dreta ab fegura de sant March evangelista, la de mà esquerra ab sant Vidal, màrtir i pagès»: el que té el lector aquí al costat, que després de quatre mesos als tallers de restauració del servei de Patrimoni, ahir va tornar a casa net i polit, amb els aixecaments de pintura provocats per la humitat, els canvis de temperatura, l’excés de llum i la combustió del ciris fixats al seu lloc, amb els fongs que hi feien la viu viu exterminats sense manies, lliure del brutícia incrustada els últims tres segles i protegit amb una capa de resina sintètica que li ha d’assegurar una llarga vida.
Així que el retaule va ser construït entre el 1685 i el 1690, segons l’acta, reproduïda al Diplomatari del segle XVII i revelada ahir per mossèn Jordi Miquel. Però és que el document és una mina d’anècdotes: és veritat que no en diu el cost total –una llàstima– però en canvi sí que especifica com es va repartir la factura i dóna una idea d’on hi havia més psitrinquis: el comú estableix que les esglésies d’Arinsal i de Sispony hi aportaran «mitja dobla»; les d’Erts i Anyòs, una, i la de Pal, dues. A més, i aquí rau la petita sorpresa, hi apareixen els noms de dos inesperats mecenes. I tots dos tonsurats: mossèn Nicolau Busquets, rector de la parroquial entre 1672 i el 1695, ‘any de la seva mort, es compromet a costejar la talla de sant Nicolau, destinada a més a un lloc de privilegi, a la dreta del patró; i un altre mossèn, Joan Vidal, beneficiat de l’almoïna de la Massana es fa càrrec del sant Vidal del segon pis, el bisbe a l’esquerra de santa Llúcia. Per això hi ha al retaule sengles talles de sant Nicolau de Bari i del bisbe sant. I si hem de jutjar pel preu –una dobla d’or, diu l’acta– la billaven prou, perquè cadascun aportava, tot sol, tant com Erts…
Per a més informació consulti l’edició en paper.
