- Els Nens Cantors omplen tres quarts del Centre de Congressos en la clausura del cartell
A. L.
ANDORRA LA VELLA
- El mestre Cagnini dirigeix els primers compassos d’O fortuna, ahir al Centre de Congressos. Foto: ÀLEX LARA
Poques vegades una actuació és tan oportuna, però tant, com la que ahir a la tarda van oferir els Nens Cantors de Viena al Centre de Congressos en la clausurar de la 18a Temporada de Música i Dansa. I és que la històrica, venerable i cinc vegades centenària formació austríaca ha escollit per debutar al nostre país el precís moment en què es qüestiona no només el model, sinó fins i tot la necessitat que existeixi un Cor Nacional en el nostre racó de món. ¿Calen, uns Petits Cantors sufragats majoritàriament amb diners públics? ¿Ha de ser aquesta una de les prioritats del ministeri de Cultura? ¿Ho han de ser l’ONCA i l’Escena Nacional? El ministre Albert Esteve ho té clar. Com a mínim, pel que fa al Cor: o apareix allò que en borsa en diuen un cavaller blanc –privat, per descomptat– disposat a fer-se càrrec de la factura, o el Cor Nacional no ressuscitarà.
Però tornem al començament. A l’oportunitat d’aquesta visita inèdita dels Cantors de Viena que ens mostra exactament el model a què hauria d’aspirar tota formació similar que dugui l’adjectiu Nacional al nom: tradició i modernitat, talent i excel·lència. De tot això en van deixar un tastet ahir al Centre de Congressos els vint-i-cinc nens que, dirigits pel mestre italià Manolo Cagnini, van oferir un espectacle memorable des de l’O fortuna inicial. En devien prendre nota tant Catherine Metayer com els molts cantors lliures que, com la directora, es van acostar a la Plaça del Poble, així com els tècnics del ministeri de Cultura que hi entenen, en qüestió de cors. Si és que hi eren, és clar. I en aquest punt s’ha d’aplaudir la iniciativa de l’organització de programar el concert un diumenge a mitja tarda per facilitat l’assistència dels cantaires nacionals. Una altra cosa és que l’últim dia de les vacances escolars potser no era el dia ideal. Només així s’explica l’entrada d’ahir: tres quarts de l’aforament, que no és mal registre però que sap a poc tractant-se dels Cantors de Viena i d’una visita història.
Es discutible, en fi, si Andorra es pot permetre (o no) una formació d’aquestes característiques i d’aquets nivell. Si existeix un genuí interès ciutadà per aquest tipus d’oferta musical. Que enlloc no està escrit que sigui obligatori. Però si hem de tenir un cor autènticament nacional, se l’ha de dotar dels mitjans, la confiança i la continuïtat per aspirar a l’excel·lència. I tot això –mitjans, confiança i continuïtat– és el que ha faltat clamorosament en l’última etapa dels Petits Cantors. El desenllaç d’aquesta falta de convicció, de no tenir les coses clares, ja el sabem: un any i mig i 45.000 euros a les escombraries, i els dos decennis de trajectòria del Cor Nacional a la corda fluixa.
Pel que fa a la vetllada d’ahir, diguem només que la primera part, consagrada al repertori més clàssic, va tenir un moment especialment sublim: el Vergin tutto amor, de Durante, amb quatre dels nens multiplicant-se com a instrumentistes. La segona, més «picant» –per utilitzar la paraula amb què s’hi va referir Cagnini– va sonar un pèl massa vienesa –amb la família Strauss quasi al complet–, tot i que Cagnini la va amanir amb unes molt higièniques i desengreixadores incursions cinèfiles cortesia de Morricone (La Missió) i Alan Menken (Sister Act). I amb els Cantors de Viena la Tempotrada abaixa el telí fins a la tardor que ve. Aleshores ja sabrem si tenim o no Cor Nacional.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
