Search
Close this search box.
Joan Jiménez

Alba Cabello

Entrenadora i medallista olímpica de natació sincronitzada

La frustració és un aprenentatge més, però si es vol alguna cosa s’aconsegueix

Alba Cabello és entrenadora de natació sincronitzada i medallista olímpica amb una plata a Pequín 2008 i un bronze a Londres 2012. Després de guanyar múltiples medalles per Europa i a tot el món, Cabello es va convertir en entrenadora per tal d’ajudar a les seves pupil·les a crèixer i desenvolupar-se com a esportistes i com a persones. Actualment, col·labora a la Federació Andorrana de Natació (FAN) amb vista als Jocs dels Petits Estats d’Andorra 2025.

–Com van ser els seus inicis en el món de la natació?
–Al principi vaig començar fent els típics cursets de natació. Però sí que és veritat que, com el meu pare era jugador de waterpolo, ja estava familiaritzada amb el món de l’aigua i vaig començar amb cinc anys a fer ‘sincro’ perquè la meva primera entrenadora ja veia que em desenvolupava molt bé a l’aigua. Aleshores, vaig provar un dia i a partir d’allà, ja vaig estar fent sincronitzada tota la vida.

–Mai ha decaigut la passió?
–No. Sí que és veritat que la nostra disciplina és un esport molt sacrificat, on invertim moltes hores nosaltres i les famílies que ens acompanyen a les nedadores. És cert que hi ha hagut moments en què m’hagués agradat tirar la tovallola, però sempre hi ha algun al·licient per a no fer-ho.

–Té una trajectòria olímpica molt remarcable començant per Pequín 2008, on va aconseguir una plata. Com va ser aquella primera experiència olímpica amb aquell premi històric per a Espanya?
–Vam fer història perquè era la primera medalla olímpica per a Espanya en la modalitat d’equips, però sí que és veritat que veníem d’una trajectòria on estàvem fent podis mundials. Aleshores, sabíem que alguna cosa molt dolenta havia de passar perquè no poguéssim aconseguir aquella medalla. En aquell aleshores, ho vaig viure bastant tranquil·la dins del que són uns jocs olímpics i una competició tan important. Sí que és cert que a Londres 2012 ja era diferent, ja estava la Xina trepitjant-nos els talons. També venia Canadà, que no les havíem vist competir durant tota la temporada. Aleshores, ja estàvem una mica més espantades i sabíem que no podíem fallar, perquè el mínim error ens treia la medalla.. 

–Però igualment, van aconseguir la medalla de bronze remarcable a Londres 2012.
–Sí, perquè és el que dic, no podíem fallar. Mentre no falléssim nosaltres, podríem estar al podi. En el moment en què falléssim, ja no dependria de nosaltres.

–Com es manté aquesta confiança en un mateix i amb tot un equip aquesta mentalitat de no poder admetre cap error i no fallar?
–Jo crec que una de les claus dels èxits del nostre equip ha sigut el fet que fèiem molta pinya dins i fora de l’aigua. Confiàvem plenament en el nostre staff tècnic i vam deixar que ens portessin al nostre límit en qualsevol cosa. Em refereixo, per exemple, estar fins a la una del matí entrenant, si no sortien les coses es repetien. Aleshores, confiàvem plenament amb el que la nostra entrenadora ens deia i ho duiem a terme. I després, dins de l’aigua, confiàvem plenament en les nostres companyes. És un tema de confiança i de saber de què va sumant competicions, que van sortint-te les coses i et vas esforçant. Són moltes hores durant el dia entrenant plegades i al final és fer pinya..

–I a nivell individual, com es controlen els nervis?
–A escala personal, hi ha nervis que no pots controlar. Però nosaltres somiàvem amb la ‘sincro’. És un no desconnectar gairebé mai. I ara que soc entrenadora també. Però sí que és veritat que entra dins del tema de la pinya que mencionava abans. Ens donàvem el permís de què alguna tingués un mal dia perquè sabíem que la resta t’anaven a remuntar i et portarien a fer-ho bé. En l’àmbit individual, tenies aquella confiança en la companya de què si en algun moment em passava alguna cosa, sé que la meva companya no em fallarà i això em va ajudar. Una de les coses que jo sempre vaig aprendre de la Thais (Henríquez), que era una de les components de l’equip, és que sempre veia alguna cosa positiva. O sigui, en el dia més lleig, horrorós, amb pluja, que ens tocava fer una tasca física enorme, ella sempre deia alguna cosa com «vinga, noies, avui és el dia de dedicar-li el nostre entrenament o coreografia a no sé qui». Buscàvem sempre alguna excusa per extreure el millor de nosaltres. Els dies que estàvem més cansades, ens esforçàvem en dedicar-li la nostra feina a algú. I aleshores, tothom donava el màxim per dedicar aquell entrenament en el qual no podíem més a aquella persona. 

–Deixant de banda la seva trajectòria olímpica, també va guanyar set medalles mundials i 10 europees. Després de tot aquest recorregut, quina valoració fa de tota la seva trajectòria?
–Més que les medalles, són les experiències i tot el que he après amb elles el que compta. Cada competició ha estat una experiència nova, un aprenentatge, un error i un encert fent assaig-error. I amb el que em quedo són les experiències que he tingut, no només amb els metalls. És el que jo ara intento transmetre a les meves nedadores i aconseguir que elles puguin tenir valors, que és el que m’ha ensenyat l’esport.

–Hi ha alguna experiència que consideri especialment més remarcable?
–Sí, va ser a l’entrenament previ a competir la final de Londres 2012. Jo era la saltadora de l’equip i hi havia una acrobàcia que la tenia bastant creuada. I, aleshores, l’entrenadora de l’equip, l’Anna Tarrés, em va posar al límit, perquè va dir «vale, noies, no està sortint bé, no s’entrena més, tranquil·les, que l’Alba no ho farà i fallarem en això». Em vaig posar a plorar i ella va buscar allò que va aconseguir, que jo extreiés el millor de mi i dir-me a mi mateixa que, pels meus nassos, sortiria bé. Ella sabia com podia reaccionar jo i qualsevol de l’equip. O sigui, ella com a entrenadora, ens coneixia a la perfecció.

–Tarrés és una figura bastant controvertida en el món de la natació. Quin record i visió té d’ella?
–Bé, l’Anna és una entrenadora molt exigent i perfeccionista. No està contenta amb qualsevol cosa i crec que això va ser la clau del nostre equip. És una persona que sap treballar molt en equip perquè, on ella no arribava, buscava els professionals que la puguessin fer arribar fins allà. I avui en dia, continua sent un referent a nivell mundial com a entrenadora perquè segueix col·laborant amb seleccions com la de la Xina, que estan en podis olímpics.

–Una vegada que es va retirar, com va ser la seva transició de dins a fora de l’aigua per entrenar?
–És molt diferent perquè tu passes molts nervis perquè, dins de l’aigua, tu ets qui controla allò que fas. Jo ara com a entrenadora passo molts nervis perquè jo no controlo allò que faran les nenes. Aleshores es passa bastant pitjor fora de l’aigua. Però bé, és allà on està la gracia també. Et contentes amb aquella complicitat amb els teus esportistes de que poden fer el que tu fas i que poden ensenyar la teva feina, perquè al final no soc jo qui mostro la meva tasca, sinó que és a través d’elles.

–En què està col·laborant actualment amb la FAN? En quins projectes estan treballant?
–He vingut a donar una mica de suport a les entrenadores, ja que ens han fet un canvi de reglament bastant heavy respecte l’any passat. Ajudo a controlar que les seves rutines estiguin ben declarades perquè ara, a la gimnàstica esportiva i rítmica, hem de declarar tota la dificultat que fem. Per això, vinc a donar-los el meu suport perquè vegin que poden fer més coses i puguin millorar la dificultat de les seves coreografíes.

–Quins són aquests canvis en el reglament i per què són problemàtics?
–El que passa és que està tot molt declarat i especificat i tu has de fer exactament el que tu declares (davant dels jutges). Aleshores, si per exemple declares que faras un gir de 360 graus i la nedadora en fa 350, se’t penalitza. Això també té algo molt positiu i és que una mateixa, com a entrenadora, ha de conèixer molt be el material i la matèria prima amb la que jugues. Amb les teves esportistes, has de conèixer les seves capacitats i fins a on són capaces d’arribar i fer com consens entre nosaltres perquè es faci allò que declares. Però amb el nou reglament, hem perdut una mica d’impressió artística en el nostre esport, pero s’ha d’intentar continuar amb aquesta dificultat.

–Quines perspectives té de la natació andorrana?
–Primer, crec que són nedadores que estan millorant en molt poc temps i que la federació està fent grans inversions en entrenadores i en les esportistes perquè puguin sortir a competir en competicions tant nacionals a Espanya com internacionals. Després, crec que tenen un super-objectiu que són els Jocs dels Petits Estats que se celebraràn l’any que ve aqui a Andorra. És un super-objectiu per a elles i poder viure una competició internacional a casa va més enllà dels resultats i és un aprenentatge grandiós per a tot el món d’aquí.

–Ha vingut sovint a Andorra? Que opina del país i la seva gent?
–Sí, moltes vegades, però la majoria per estar dins d’una piscina. Però quan he vingut a les pistes o simplement per passar un cap de setmana aquí és agradable. El temps és molt bo i amb la sort de poder veure neu. I sempre que he vingut la gent és molt agradable.

–Per últim, què els diria a les joves nedadores que estan començant en aquest món?
–Que no es frustrin. La frustració és un aprenentatge més i ara existeix molta amb el tema del nou reglament, per això ho dic. Però és qüestió de treballar i que si es vol alguna cosa, s’aconsegueix. 

Comparteix
Notícies relacionades
Altres protagonistes
Cònsol major de la Massana
Conseller de la minoria de la Massana
Cònsol major d’Ordino
Publicitat
Publicitat
Publicitat

SUBSCRIU-T'HI

De la redacció al teu dispositiu