Són temps de festes i festejos, a casa nostra en tenim un munt en aquestes dates. Tradicions que vénen en la seva majoria d’èpoques molt i molt antigues, de quan en el nostre territori es creia en diversos déus i religions, i que la religió catòlica va adaptar i es va saber fer seves. Sant Joan, Tots Sants o precisament Nadal, amb totes les seves subtradicions a vegades ancestrals. Mentre mundialment el Pare Noel vermell ha arrassat (diuen que abans era d’un altre color i una marca de refrescos el va canviar), aquí se segueix fent cagar el tió i a Euskadi tenen el seu propi Pare Noel, l’Olentzero, un miner que duu regals als nens bascos el dia de Nadal; menys atractiu que el Pare Noel, més rude i menys entranyable, però el seu.
Aquí tenim més de 30 cançons per fer cagar el tió. Gairebé cada poble deu tenir la seva, però 30 de documentades i escrites que serveixen per donar cops de bastó en un tronc que ‘caga’ regals. Una tradició un pèl surrealista, perquè enganyar-se, però nostra.
En les darreres dècades semblava que aquestes tradicions s’anaven aparcant, havia sortit una sèrie de gent entestada a carregar-se tot el que era tradicional al considerar-ho antic, carrincló i passat de moda, i fins i tot gent que feia el pessebre amb animals i caganer, però sense nen Jesús perquè fugien de la religiositat de la festa. Tot plegat com a mínim curiós, perquè tothom és lliure de celebrar el que vulgui i com vulgui.
Però tot aquest seguit de tradicions són les que fan forta una cultura, les que serveixen perquè aquí les coses es vegin diferent de com es veuen a orient, al continent americà o a les antípodes. Un prisma per mirar-se el món a la nostra manera, que segur que no és la millor, però és nostra i la hem de conservar.
Per a més informació consulti l’edició en paper.
